Mira que Tarragona té coses històriques boniques perquè la coneguin, com l’emperador August o, si voleu tirar més amunt, Alejandro Fernández. Però no, als concursos de televisió insisteixen a recordar altres elements menys mudats de la capital de la Hispània Citerior. Fa pocs dies que parlaven de pasdobles a Saber y ganar i un concursant va dir que l’Amparito Roca sonava a Tarragona cada dia. He recordat que fa uns mesos, en un altre concurs, es preguntava per la mamadeta. El concursant no va saber què era, devia ser de Reus... o un informàtic. En un programa, emès anys abans de l’amnistia, l’humorista Cansado relatava que a la platja de l’Arrabassada li havien robat unes sabatilles esportives. Crec que era ficció, però per què no va pensar en la platja de Mazarrón?

La cosa d’avui va de definir d’una punyetera vegada quin model de societat, o ciutat, o territori, volem, perquè una servidora ja no sap ni qui és. A veure, fa dècades es feien manifestacions per atraure la indústria a Tarragona, anaves a la Flash als setanta i sempre trobaves un paio que fardava de treballar en una nuclear. Salou estava ple de gent que només coneixia de la nostra llengua la paraula paella, i si anaven a un curset a Berlín, el màxim que arribaven a dir era flamenca. 

Que diu la Bibiana Fernández que quan es troben amb el Pedro Almodóvar acostumen a dir “¡Ay, hija, de todo hace ya cuarenta años!”. I no es refereix a l’expressió franquista aquella de la pau. El 1980, qui escriu això vestia cada dia igual i treballava al despatx del coronel de la caserna de l’avinguda Catalunya. No, tranquils, que no us parlaré de la mili, només era un pròleg. 

Sempre he vist Ponent com un raconet de gent de cor, treballadora i plena d’una població diferent de la burgesia eixamplina. Conec especialment Campclar, on he viscut mitja vida. L’altra mitja l’he passat dins una comissaria fent de gasetiller. Els pelacanyes recordaran noms com el Vicente Valero, el comissari Morales o Holgado, creador dels GEO. Tots ells han hagut de calmar les aigües desenes de vegades quan hi havia una sensació d’inseguretat quan es ponia la Lluna als barris de més enllà del riu. 

Si ara crido “¡Quieto todo el mundo!” segur que sabreu de què parlo. No, no és de l’abstenció a les pròximes aragoneses. Us en faig cinc cèntims: estava a una cafeteria de Lleó mirant la tele quan m’he ennuegat amb la torrija. Perdoneu la castellanada, veig que s'ha de dir la torrada de Santa Teresa, però em semblava una blasfèmia contra la fundadora de les Carmelites. El motiu de l’ensurt és que per la tele he vist el Pau Ricomà sent entrevistat... a un programa sobre el 23-F! M’he fregat els ulls i m’he apropat a l’aparell. Cony, tu, que sí, que era ell! Què hi feia el nostre Pau al cop d’estat d’ells? No calia... si ja hem tingut el nostre (diuen, diuen, diuen). Era presentat com un català que passava per allà quan el Congrés era la cafeteria de Pulp fiction. He pensat que dirien que va ser alcalde, i que Ruben Hood li va treure la vara. Però no, com si dir que vas ser un batlle republicà fes que el programa perdés milions d’espectadors.

En aquest país ja no pots viure dignament sent periodista. Sembla una mica cru, això que dic, però molts saben que és veritat. Per exemple: no ens vam assabentar de la detenció de Bin Laden per la CNN, ni per la Fox, ni l’ABC nord-americana ni l’Abc espanyol... sinó perquè el veí del terrorista va piular que hi havia helicòpters nord-americans al barri. Sí, amics, el nou periodisme és això.

Els que tenim una edat, i que vam veure diputats fumats –perdó, fumant–, recordarem aquell concurs que es deia Cifras y letras, que ara, com el franquisme, tornem a veure per la tele. La dinàmica era la següent: guanyar pasta jugant amb els números, i també trobant sentit a un desordre de lletres. I això és el que veiem, que el nostre petit país, i el gran, s’han convertit en un concurs per guanyar vots.

Poseu música de violins. Quan era jovenet em vaig enamorar de Vimbodí i de la seva gent –concretament d'un exemplar de l'espècie–. Recordo aquella església que per arribar-hi has de pujar més escales que al Sacré-Cœur i la carretera de vinyes que porten a Déu per Poblet. Podria haver-me estalviat tot aquest esforç si el Tinder hagués existit als anys setanta, però llavors només hi havia una discoteca a l'Espluga on feies matx si tenies moto, un cubata i fumaves. Sempre que passo per la Conca recordo aquell amor adolescent, aquelles vinyes i aquells esmorzars amb pagesos. Podeu parar els violins.

L'any 4178 un grup d'arqueòlegs començava la quarta fase d'excavacions del Temple d'August a Tarreus. Un d'ells va cridar l'Eudald: "Professor, he trobat quelcom interessant!" L'estudiant va netejar una làpida amb una inscripció i la va donar al catedràtic... Ja, ja sé que us esteu preguntant com és que seguia viu el Carbonell. Us ho explico: el professor va trobar als setanta anys la fórmula de la immortalitat. El beuratge barrejava romesco, menjar blanc i Cacaolat. Estava content per aquest descobriment, però disgustat perquè s'havia descuidat de donar de baixa l'Ocaso.

La curiositat m’ha portat a fullejar antics articles sobre l’impost de béns immobles. Ves, que estava avorrit. L'altra opció era anar a Campclar o mirar el Planta baixa. Descobreixo amb sorpresa que Tarragona era la segona ciutat de l’Estat que tenia l’IBI més car. He sortit al carrer a veure si els arbres de la Rambla, especialment els que estan davant del Banc d’Espanya, donen angules com a fruit. He anat a una font pensant que rajaria oli d’oliva. Però no, tot és com en altres ciutats. Sí, ja ho sé, Tarragona és molt bonica i la gent de la Part Alta s'ha de donar d'alta, el Serrallo és meravellós i el Maginet pixava colònia. Però, siguem clars, “de fanals i de carrers n’hi ha a tot arreu”. 

En aquells anys en què Vila-seca i Salou es divorciaven, jo passejava amb una càmera per aquells camins on deien que en el futur es construiria un parc d'atraccions. Vaja, un Las Vegas però sense Frank Sinatra. Allà eren altres solistes els que expropiaven mentre cantaven el My way i deien allò de "el que passa a Las Vegas...” He de reconèixer que ni allitant-me amb el Niño Becerra entenia el xou d’inversors, noms diferents, fases de construcció, expropiacions, beneficis i pèrdues d’aquell Tibi Garden futurista. Imagineu si parlo de fa temps que per pujar al Dragon Khan l’únic que havies de fer era arribar i seure. Ni tan sols hi havia el Woody, tot i que entre els inversors sí que hi havia el Pájaro Loco. 

Al lavabo de la URV he sentit que algú xiulava una musiqueta que m’era coneguda, allò tan antic del Cara al sol. L’intèrpret ha sortit forjant-se la camisa sense interrompre la melodia ni avergonyir-se'n. Era un noi de 18 anys a qui he preguntat si sabia què era allò que xiulava. M’ha lloat directament la Falange, i no precisament la del dit de Colom. I m’ha fet no cinc, sinó deu cèntims, d’aquella festa rave del José Antonio, el Primo i el Rivera. He pensat que en quin moment s’ha obert el cel o la terra i algú que veu Eufòria es torna un paio del 1975, que també era eufòric. I nosaltres sense adonar-nos-en... o sí. Qui es podia imaginar que el món es giraria com un mitjó? 

El ciutadà socialista Rubén Viñuales ha trucat a Míster Handsom a la Moncloa. Si ha estat tan fàcil arribar a alcalde del Circ de la Font de Tarragona, no deu ser tan complicat seure a la presidència del govern. A Sánchez li ha fet gràcia la proposta. No és tan guapo i alt com ell, però és jove. Ha tret la calculadora màgica i ha tirat amb la Vespino cap a la Sarsuela.

La política és una professió estranya. No et demanen cap títol, però has de ser molt llest. Sovint, per arribar a alcalde només has de tenir la capacitat de saber relaxar els glutis... per seure sobre el vellut d'una cadira. Sembla fàcil, però no tothom ho sap fer. Mireu si no quants regidors no han pogut ascendir de tinents a capitans. No cal saber idiomes, però sí que ajuda que coneguis el llenguatge del poder, tot i que no trobareu cap acadèmia d'aquesta llengua viva. I ja us podeu capficar, que no sortireu de cap universitat amb un títol que us permeti agafar el bastó de comandament. Més aviat et donaran el de la tele, perquè maneu des del sofà.

Quan sento parlar de licitacions i terminis en èpoques electorals, sospito una mica. Si veig fotos de calçotades amb alcaldes mirant plànols, ja sospito fort. Sí, ho heu endevinat, parlo de trens. Un tiet meu de Madrid es va enamorar de Salou i del carrilet que unia la capital de la Costa Daurada amb Reus. Aquelles vies havien transportat aiguardent al segle XIX, però el 1973 traslladaven els que se'l fotien a les discoteques. Llavors, anunciaven que el substituirien per un tren vertebrat rapidíssim! I el tiet, animat, es va comprar un apartament a Salou. Era molt més barat que a Lloret, perquè... estava al costat de la via. El paio que li va vendre va dir tot segur: "No pateixi, han anunciat que la trauran aviat". I així, cada dia a les dotze, com si resés l'àngelus, passava l'exprés Sevillano pel seu menjador fent tremolar tot l'edifici, com quan els Mossos veuen gent a la Via Laietana. Espero no haver ofès Moreno Bonilla.