A recer del món, entre la serra de Llaberia i el cim del Montalt, hi ha la finca del Teixar, que pren el nom d’una font. Hi neix el vi de finca qualificada (VFQ) de Vinyes Domènech, el primer de la DO Montsant i un dels 19 que hi ha a Catalunya. És un segell d’altíssima qualitat, que acredita un decenni de prestigi i valor enològic, però sobretot de saviesa a l’hora de cultivar un paratge molt precís amb unes normes i paràmetres més estrictes. Joan Ignasi Domènech és el propietari del celler, situat a Capçanes (el Priorat), i amb la seva família va fixar la mirada ara fa 20 anys en el potencial d’unes vinyes velles de garnatxa peluda que creixen sobre sòls pedregosos calcaris. Al voltant seu, un ecosistema ple d’interaccions naturals: flora, fauna i microorganismes. “L’anyada 2019 és una joia, és un cant a la vida, flueix, hi ha taronja sanguina. Emmarca precisió, punt just, la cura del subsol. Es nota la terra viva. Hi ha arrel, alliberament, un treball enològic definit i parla molt del futur brillantíssim que ve”, diu el sommelier del Celler de Can Roca, Josep Roca. Aplaudeix amb entusiasme l’ecosistema floral creat per Vinyes Domènech a l’acte de celebració, al Jardí Botànic de Barcelona.

“La il·lustració sempre és la quarta pota d’un article: sense no s’aguanta, però a la vegada necessita les altres tres per entendre’s. Neix i mor al voltant seu, no ocupa les altres posicions però si no hi és, la idea és més difícil d’entendre’s”. El tarragoní Pepe Serra fa anys que crea il·lustracions per a la premsa internacional de referència i el seu vincle amb el món del vi s’estreny a partir del 2019 quan comença a publicar al New York Times (NYT) embellint i completant la saviesa del crític Eric Asimov. “La meva feina és interpretar, no traduir”, matisa. “No soc artista, soc il·lustrador”, adverteix. “El vi et regala moltes sensacions, però expressar-les és difícil i és un repte molt gran, tant per a qui escriu com per a qui il·lustra. Narrar les coses efímeres i volàtils que representa, idees vaporoses, és molt interessant gràficament perquè et dona dret a buscar mons onírics i no tens cap limitació. En economia, per exemple, les regles del joc són més marcades”.

“Entre les cases i el riu Sénia, a Alcanar hi ha Los Prats, una zona de regadiu amb minifundis i finques petites amb un maset amb pou i sénia, a vegades compartits”, explica l’arquitecta barcelonina Elisenda Rosàs Tosas. “Hi ha una diàspora ebrenca molt gran, però a l’estiu, als prats, s’hi torna. Hi vaig anar a parar ja de petita perquè l’àvia era d’allà. Hi tinc una colla d’amics amb perfils professionals diversos, i junts hem creat Lo Fato”, explica. “Volem reivindicar la cultura i la saviesa popular, però des d’una actitud positiva i alegre, i no des de la nostàlgia. Som dipositaris d’una riquesa enorme i pretenem que la gent la conegui. Mostrar-la i potenciar-la”. A l’Instagram de Lo Fato escriuen: “Històries d’una comunitat que produix, cuina i minja bé!” S’hi poden veure fotografies de polp en pataques, farinetes d’arròs, bunyols de figa seca, cítrics… I aviat arribaran les receptes de la Rosita de la Bunyoles, cuinera, amb textos amanits de parlar ebrenc. “Tenim les eines necessàries per tenir una bona autoestima i volem posar-los en valor”, comenta. “Preservem l’oralitat i el paisatge i cuidem la pagesia. És un espai per compartir la cultura gastronòmica dels Prats, al marge esquerre de la desembocadura del Sénia”, matisen. Des dels inicis reclamen “que ploguen polítiques de protecció de la pagesia”.

Sempre ha estat una varietat minoritària al Camp de Tarragona, però municipis com Valls, Vallmoll i Puigpelat n’han tingut sempre registres de cultiu. S’extingeix just abans de la plaga de la fil·loxera, però la constància d’alguns cellers fa que avui s’hagi recuperat. Mas Vicenç, a Cabra del Camp, va decidir plantar fa sis anys malvasia. “Així com el moscatell ha perviscut, la malvasia es va perdre, però amb el pare vam decidir reintroduir-la a l’Alt Camp per valorar-ne el potencial enològic. No volia incorporar-la a cap dels vins perquè ja els tenim definits. Els primers anys vam vendre el raïm, però des de fa dues anyades el destinem a l’Aproppòsit”, explica Vicenç Ferré, l’enòleg. “Hi ha més de cent clons de malvasia, la de Sitges és una de les més preuades. La nostra tendeix a tenir-hi similituds. És aromàtica, però no té tanta acidesa. I és més refrescant”, admet Ferré.

Al carrer de la Font de Gratallops s’alça un edifici de murs dobles amb maons arrebossats, imitant el cromatisme de l’església, que oculta un nou batec enològic. Fer vi a dins del poble per dinamitzar-lo, en un espai creat amb materials naturals, senzills i duradors i múltiples cambres d’aire per assegurar la refrigeració natural i l’estabilitat tèrmica. “Ens han arribat a dir que ha hagut de passar més d’un segle, després de les catedrals del vi de Cèsar Martinell, perquè es construeixi un celler amb sentit”, explica Gemma Morató, directora de vendes a Clos Pachem. Arquitectura passiva. Un espai funcional i diàfan al servei del vi. Minimalisme i obsessió per la llum. “Són creadors de textures i emocions”, diu l’enòleg Pep Riba per referir-se a Harquitectes, l’estudi prestigiós de Sabadell que l’ha dissenyat. S’observa clarament que hi ha un nivell d’exigència constructiva molt alt i tanmateix elements simples que el sostenen: “Totxo, formigó, metall gris i fusta blanca”, concreta Riba. I el verd de la vegetació que ho il·lumina tot, reforçant el vincle estret entre celler i vinya; aquest 2023, assedegada per la sequera extrema.

Un dels somnis de Lluís Llach i Enric Costa era que els joves viticultors se’n sortissin, que creessin el seu propi projecte i poguessin viure de fer vi. I nosaltres no fem més que continuar-lo”, diu Isa Serra, responsable d’enoturisme a Vall Llach. L’any de la pandèmia van obrir les portes del Colomer, la vinya inserida al cor de Porrera. Tornar-hi era una opció però havien d’arreglar molt l’espai, i després de la reconstrucció del celler per la ferida greu del Filomena mesuren molt més els esforços econòmics.