1. Al febrer, els premis Goya del cinema espanyol es van lliurar a Barcelona. Al març, Cornellà va acollir un Espanya-Egipte de futbol que ha donat la volta el món pel càntic, massiu, de “Musulmán el que no bote”. A l’abril, a les portes de Sant Jordi, AENA s’inventa un premi literari a obra publicada amb un milió d’euros per al guanyador. La intenció de Maurici Lucena és recosir les lletres iberoamericanes a través d’un pont aeri literari, un premi que exclou novel·les escrites en català, èuscar o gallec si no estan traduïdes al castellà. Seguim? Quina una en preparen per al mes de maig? L’agenda d’espanyolització de Catalunya sembla cantada i estratègicament preparada. És, gairebé, una planificació de postguerra, feta amb més subtilesa i elegància perquè amb la cultura i l’oci tot passa millor. Després d’escapçar el Procés, després de decapitar-ne els líders i un cop tenen la tropa desmoralitzada, enrabiada o resignada, el pla per diluir l’independentisme residual és sistemàtic.

1. Mentre aquí ens mengem la mona, a Madrid treballen. El tercer trimestre del curs comença amb una d’aquelles notícies que portaran cua. Aquest dilluns arrenca a l’Audiència Nacional el judici per l’operació Kitchen. El cas tornarà a situar el Partit Popular a l’epicentre del fangar. I és que aquest no és, només, un cas de corrupció. És molt més que això. S’investiga si el partit que manava va utilitzar l’Estat per tapar la seva pròpia corrupció. Els indicis semblen clars, però la justícia, a Espanya, sempre pot sortir amb un ciri trencat.

1. La vida passa i ho anem normalitzant tot, amb una resignació entrenada. Les llistes d’espera, la dificultat per tenir un habitatge digne, la inflació que amenaça amb disparar-se o la resistència del català són els neguits d’un dia a dia que entomem de manera estoica i, potser, amb un excés de comprensió. Per a d’altres –més enllà de les caravanes a l’AP-7 per l’operació sortida o per l’operació tornada–, la gran preocupació sembla ser l’enèsima lesió muscular de Raphinha. A les ràdios se’n parla tant o més que de Trump i de l’Iran. Per fugir de les nostres misèries assumides, les guerres, la destrucció i la mort, a Ucraïna o a l’Àsia oriental, la gent té necessitat de riure. Ho noto al Teatre Condal. Hi representen Una idea genial, la comèdia més premiada a França. L’adaptació al català de Susanna Garachana és encertada, rigorosa i afinadíssima. El protagonista, Lluís Villanueva, ja pot anar fent espai per recollir tots els premis d’interpretació per un muntatge que l’obliga a un fregolisme extenuant. Una hora i mitja de riallades. La gent en surt millor de com hi havia entrat.

1. La Trinca va ser molt generosa amb el riu Besòs quan, aprofitant el conegut vals de Johann Strauss fill, va escriure la lletra per a la seva El Danubi blau. Deia, el 1975, que “el Besòs és verd”. I prou. Es van quedar molt curts. Aleshores era un dels rius més contaminats d’Europa. No hi havia vida, ni pràcticament peixos. Les espumes tòxiques eren visibles i la pudor era molt forta molts dies a l’any. La manca de regulació ambiental durant el franquisme i l’escassa legislació efectiva permetien que contaminar sortís gairebé de franc. La industrialització sense control a la conca del riu, al Vallès i a l’àrea de Barcelona, convertia el riu en un abocador sense pràcticament depuració. El resultat era que les empreses tèxtils, químiques i metal·lúrgiques contaminaven l’aigua amb metalls pesants i tot un catàleg de productes tòxics. I no era delicte. I no hi havia consciència d'estar-se carregant la naturalesa i el paisatge. A més a més, les aigües residuals urbanes –en els temps que pobles i ciutats no tenien depuradores– convertien alguns trams del Besòs en una claveguera a cel obert. Hi podem sumar que era un riu amb poc cabal natural en el qual els contaminants quedaven molt concentrats, i que la urbanització agressiva, al costat del riu, va anar cruspint-se la vegetació pròpia de la ribera. Per tot plegat, el Besòs era la vergonya de la frontera nord de Barcelona. 

1. Dissabte a la nit, al MNAC, vam celebrar la Nit de les Lletres Catalanes. Ja són 75 edicions des que tres-cents valents es van tancar a la llibreria Catalonia a fer una festa literària clandestina. Vet aquí una dada històrica, de 1951, per recordar que la llengua, la cultura i la llibertat dels catalans han viscut temps molt pitjors, i ens n’hem sortit. Per als nostàlgics de mena, la tradició de la Nit de Santa Llúcia ja ens estava bé. Just abans de Nadal es donaven a conèixer els premis literaris més reputats i al cap d’un parell de mesos sortien els llibres a la venda. Era una celebració molt de gremi i per al gremi. Ara és diferent. Fins i tot els que dissabte ens miràvem amb la cella alta aquest nou festival que s’han inventat Òmnium, l’Institut d’Estudis Catalans i TV3, ens hem de treure el barret. Com va dir Xavier Antich, mai en la història s’havia transmès un acte comunicatiu tan potent sobre literatura catalana. A les nostres lletres els convé treure’s els complexos del damunt, posar-hi ambició, alegria i amor propi. Si el món del llibre és la punta de llança de la nostra indústria cultural, ja era hora que es notés en horari de màxima audiència. En aquest sentit, i per bé que tot és millorable, dissabte es va complir l’objectiu.

1. Si avui som dilluns 9 de març vol dir que falta un any perquè torni a ser el Dia internacional de les Dones. Em pregunto com hi arribarem, al 2027, si a escala local o global es continuen fent tantes passes enrere i a tantíssima velocitat. La igualtat –si és igualtat, ha de ser sense matisos ni notes a peu de pàgina– encara quedava lluny i, de cop i volta, la regressió és més que una amenaça palpable. És una constatació fefaent, agra i diària que les fites aconseguides estan en perill. L’onada d’extrema dreta que assota el món i el fonamentalisme habitual en religions ancorades fa molts segles malden per tornar a sotmetre la dona fins a uns límits que semblaven superats. La irrellevància, la dependència, la complementarietat convertida en inferioritat, la boca petita i l’opina però no gaire són les noves condemnes socials. És allò que tan sàviament deia Katherine Graham, l’editora del Washington Post, quan el seu marit la feia sentir a totes hores com si fos la cua d’un estel. El nucli del cometa que brillava, esclar, era ell. Sempre ell i només ell.

1. Volia el premi Nobel de la pau i va crear el departament de Guerra. Era una contradicció que no només ens havia de donar pistes sobre les intencions de l’home més poderós del món sinó, també, sobre les esquerdes de la seva capacitat intel·lectual. Quan al setembre va canviar el nom del ministeri de Defensa ja vam intuir que Donald Trump passaria a l’atac. I no s’hi ha posat per poc. Al gener, les forces militars dels Estats Units van entrar a Veneçuela, van capturar el president Nicolás Maduro i la seva dona i els van traslladar a una presó dels Estats Units. Al febrer, el raid de les tropes nord-americanes, amb aliança amb Israel, va matar el líder suprem de l’Iran, Ali Khamenei. Entre l’operació Resolució Absoluta de Veneçuela i l’operació Fúria Èpica de l’Iran, els morts es compten a centenars. De moment. Les conseqüències de l’atac a Teheran són impossibles de predir. Segons el Financial Times, aquesta decisió de Trump és “la més fatídica de la seva presidència”.

1. Cada 23-F recordem que aquell trident que formaven Tejero, Armada i Milans del Bosch van intentar fer un cop d'estat militar a Espanya. L’assalt al Congrés no va durar ni vint-i-quatre hores i va fer la fi del cagaelàstics. L’exèrcit i la Guàrdia Civil, però, havia intentat revertir, per la intimidació de les armes, la mica de democràcia que començava a treure el nas a Espanya. Des de 1981 fins a 2026 n’hem vist de tots colors, però 45 anys després, els uniformes, les condecoracions i les gorres de plat es continuen pensant que estan per damunt del bé i el mal. No en tenen prou en passejar el seu supremacisme patològic, amb una suficiència ofensiva. Com les estrelles que duen a la solapa, llueixen la superioritat moral ancorada en valors caducats, d’un altre segle. O d’un altre règim que semblen enyorar. Els alts càrrecs policials, a Espanya, es creuen intocables perquè han convertit en retòrica la vella pregunta de qui vigila el vigilant? 

1. Intuïa que el fenomen era greu. I se m’ha acudit certificar-ho. M’he preguntat des de quan Espanya, Catalunya i Barcelona viuen amb els pressupostos prorrogats. L’estat espanyol va tirant amb els pressupostos de 2023. Catalunya també malviu amb els pressupostos de 2023. Barcelona, per la seva banda, fa la viu-viu amb els pressupostos aprovats el maig de 2024 gràcies a un procediment especial com és una qüestió de confiança. La paràlisi, doncs, és triple i en tots els àmbits. Fa tres anys, com aquell qui diu, que es conserven les despeses estructurals previstes, de sanitat, educació, serveis socials o els sous dels funcionaris, però no es poden posar en marxa nous programes ni inversions estructurals. Prorrogar els pressupostos vol dir assegurar que, administrativament, el país no s’atura, però que tampoc no millora en res. És una condemna. Se’n ressenten els projectes, les infraestructures i, per tant, els ciutadans. I així ens va, per exemple, amb metges protestant per un nou conveni, amb mestres al carrer i les Rodalies aturades. Però anem a pams.

1. Per sort, fa sol. Un bon cel blau ajuda a asserenar les ànimes tristes. Potser no les consola, però en un matí de funeral, i encara més en un enterrament d’hivern, s’agraeix que no hi hagi pluja, ni boires, ni inclemències afegides que t’arrosseguin a la pèrfida nostàlgia. Rere un altar laic, amb els boscos de Collserola de teló de fons, els amics parlen primer. Són la colla, a prova d’aquesta bomba que és el pas del temps. S’havien conegut a l’escola i havien continuat veient-se, amb agenda i ganes, fins una setmana abans, quan encara s’havien entaulat tots junts al millor restaurant de Bellaterra. Expliquen anècdotes d’àpats, de cigars, de cigalons de rom i de viatges a Colòmbia que ens fan reviure com si hi haguéssim estat. Sona Lluís Llach i apareixen els sis germans –tres nois i tres noies– a l’escenari. Seixanta-tres anys són massa pocs, per morir-se, però són molts de convivència, per conèixer el teu germà millor que ningú, en cada època de la vida. Els seus records es gronxen entre l’humor i l’enyor que acaben d’estrenar i que els fa tant mal com unes sabates noves. Et diuen com era de malparit, de petit, i els assistents que l’han conegut de gran, en la bonhomia professional, riuen. Et confessen que ells estan atònits de veure com els mitjans de comunicació li han fet lloances en les notícies sobre la seva mort. I en obituaris de diari encara més. Intuïen que era a bo, a la feina, però no tant o no tan reconegut. S’abracen tots sis, en una elegant dansa de germanor, i sonen més notes de Lluís Llach mentre, a la pantalla, passen fotografies espigolades, d’aquí i d’allà, de moments esparsos de felicitat. “No sabia que fos tan guapo”, em diu una cosina que tenia asseguda al costat. Obrim un debat estèril en veu baixa, que s’acaba de cop i volta. Tot d’una a l’oratori es congria el silenci més espès. Rere l’altar laic de la cerimònia hi ha les dues úniques persones de la sala que no li deien pel nom. Ells li deien “papa”. Els dos fills, el gran i la petita, parlen agafats de la mà. No arriben a la trentena i se’ls acumulen els moments, a pinzellades, amb la necessitat de compartir-los. Excursions, rialles, aquella manera tan seva de contemplar el mar des de Menorca, o de cuinar paelles picants per a molta gent. I, per damunt de tot, l’amor per la mare, la història construïda a Sabadell per tots dos. L’emoció arriba a les últimes files, la dels amics, coneguts i companys de feina. Se sent algú que somica, un altre es moca discretament i, quan s’endevina una llàgrima, s’agraeix una mà a l’espatlla vingui d’on vingui. Cada frase dita pel fill explota, com una granada de mà, al cor d’algú. No totes peten al mateix moment. Els sentiments, moltes vegades, esclaten quan menys t’ho esperes. A vegades el detonant és una paraula, un record, una emoció sobrevinguda que ha fet drecera. La vídua no parla. La mare tampoc. Massa pena. No és llei de vida, acomiadar un fill. I sona Boig per tu, l’himne que ens hem fet nostre per a cada mostra d’amor. Quina sort que hagi fet sol. I quina llàstima no haver tastat la teva paella de gambes.

1. Adif i els maquinistes de tren que circulen per Catalunya han mirat i remirat totes les vies i han identificat quantes zones de perill hi ha. Han comunicat que els trams que cal arreglar a Rodalies són, exactament, 155. Ni 154, ni 156. 155. Algú creu que la xifra és casual? Els qui ja fa temps que tenim la mosca al nas veiem una provocació cada vegada que s’esmenta aquest número.

1. El col·lapse era això. La pluja continuada, les esllavissades, el mur de l’AP-7 i el greu accident de tren a Gelida han paralitzat el país durant una setmana. En nom de la seguretat, Renfe, Adif, el ministeri d’allà i el govern d’aquí han fet un paper d’estrassa que no tindrà conseqüències per a cap de les quatre institucions públiques. Per a la gent i per a les empreses privades, sí. Els petits drames personals empipen molt a qui els pateix, però són tan sols un efecte col·lateral que fa pessigolles al poder. L’enrabiada d’un usuari no acostuma a anar més enllà d’una frase testimonial de queixa en un Telenotícies. La condemna d’haver-te de buscar la vida o de l’embús perpetu no penalitza mai els qui manen.

1. Un resum possible de la situació. Espanya li ha dit a Catalunya que la independència no la tindrà mai. La repressió judicial, policial, política i mediàtica ens ho va deixar molt clar i encara en paguem les conseqüències. I un referèndum d’autodeterminació? Mai. L’Estat obtús també ens ho ha dit sense embuts. I el concert econòmic, almenys? Mai. Haver-ho demanat al seu moment, com van fer els bascos i els navarresos. I un finançament singular, doncs? Mai. Ja hem vist com han respost en cascada l’extrema dreta, la dreta mentidera de Feijóo i els barons més reconsagrats del PSOE. Si cal, doncs, i per no ofendre tanta gent, li direm finançament singular encara que no ho sigui. Això sí, oi? Tampoc. Ja hem vist, aquest diumenge, la resposta dels presidents de les comunitats autònomes on mana el PP. S’estimen més renunciar a molts milers de milions d’euros per als serveis de la seva gent abans que Catalunya pugui viure una mica millor. Així d’absurd i així de bèstia. I, ja posats a renunciar a plantejaments... què tal una mica de principi d’ordinalitat? Ni en pintura. La teoria ho aguanta tot, però a la pràctica Espanya no vol permetre una solidaritat en què la tercera comunitat que més paga sigui la tercera que més rep. Per què? Perquè no sigui dit que Catalunya pugui sortir mai beneficiada en res. Davant del “tothom hi guanya” que explica la ministra Montero per defensar el nou model de finançament, el president socialista de Castella-la Manxa clama perquè “s’abandoni completament l’intent de cessió xantatgista i de privilegis als independentistes”. Quins privilegis?

1. El Barça va guanyar la Supercopa d’Aràbia (3-2) perquè va ser molt millor que el Reial Madrid, va anar sempre per davant al marcador i va tenir molta més determinació. És la tercera final consecutiva que Hansi Flick, com a entrenador culer, li guanya al màxim rival. El 100% de victòries de l’entrenador alemany en les finals continua sent un rècord immillorable. El partit no es recordarà pel bon futbol –de fet, fins a la pausa d’hidratació del minut 33, semblava un amistós de pretemporada–, però Ronald Araujo va aixecar la copa per recordar-nos com ens agrada fer-los passar per la pedra. Els jugadors del Barça volien la venjança de la derrota del Bernabéu i ahir, desafiant la sort amb una samarreta psicodèlica, la van tenir. En una final amb alguns protagonistes.

1. Amb l’excusa de les drogues, arrabasses el petroli. L’any 2012, quan Trump presentava reality shows, Hugo Chávez, ja en aquell moment, va fer dos vaticinis. El president de Veneçuela va dir: “Quan s’acabi el petroli al món, quedaran encara cinc països amb reserves importants: Rússia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, l'Iraq i Veneçuela. Tots els presidents que han passat per aquí, en els últims cent anys, i que han pretès dominar el negoci petrolier veneçolà, han estat enderrocats. I la causa no és una altra que el petroli, perquè els països poderosos d’occident el necessiten, aquest petroli”. Mesos més tard, Chávez encara va afinar més: “Hi ha una operació que es veu a venir, que estan preparant des de fa temps. Fa alguns anys ja m’ho van advertir. Em van dir: «T’acabaran acusant a tu de narcotraficant. No que el govern dona suport, o que el govern permet... No, no, no. A tu, Chávez. T’acabaran aplicant la fórmula Noriega. És un dels plans que els Estats Units estan preparant. Es vincula Chávez directament amb el narcotràfic i, aleshores, qualsevol cosa és vàlida contra un narco. Es fa un viatge a qualsevol país del món, arriba un comando i se l’emporta. Bé, així és com actuen els Estats Units. Ho van fer amb Iraq, que deien que hi havia armes de destrucció massiva i no n’hi havia»”. El guió estava escrit i, catorze anys després, s’ha seguit fil per randa.

1. Amb un dia sense diari i amb més sobretaules familiars que hores de televisió, una notícia ha quedat molt amagada entre els esbarzers dels festius nadalencs. Per la rellevància que té, ha passat massa desapercebuda. La jutgessa de Catarroja va demanar els missatges de WhatsApp que Núñez Feijóo i Mazón s’havien intercanviat el dia de la dana. I el president del Partit Popular, que no havia esborrat les comunicacions, les ha hagudes de lliurar. Havent-se fet públiques, són converses que deixen, encara més, Carlos Mazón amb el cul a l’aire. Si no fos pel comodí de la immunitat parlamentària —un estrany invent que a polítics i monarques els serveix per delinquir i que la justícia miri cap a una altra banda—, l’expresident valencià s’asseuria al banc dels acusats i tindria una sentència en contra que no rescabalaria el dolor de 229 famílies. Més enllà de la gravetat de la irresponsabilitat, de la pèssima gestió de la crisi, del tantsemenfotisme d’aquell dia —mentre era a El Ventorro o al pàrquing—, ara tenim la prova que acumula catorze mesos de falsedats sostingudes. Però Mazón no és l’únic que ha mentit reiteradament a la població. Alberto Núñez Feijóo ha quedat retratat, també, per aquesta col·lecció de missatges al mòbil.

1. Aquest dilluns, un grapat de gent anònima traurà el nas als mitjans de comunicació amb l’eufòria als ulls i una copa de cava a la mà. Seran els afortunats a qui haurà tocat la rifa. Si has comprat loteria, hi ha un 0,00001 de probabilitats que et toqui la grossa. Per tant, si tens una probabilitat entre cent mil de guardar a la tauleta de nit un dècim del número guanyador és lògic que estiguis molt content. No sé quantes probabilitats tenia un seguidor de Rosalía d’aconseguir una entrada per a algun dels quatre concerts que farà al mes d’abril a Barcelona, però m’ensumo que moltes menys. La demanda global era enorme i la capacitat del Sant Jordi és limitada. I, potser per això, no conec ningú que aconseguís comprar una entrada el dia que es posaven a la venda. (En la prevenda de dies abans, per a gent amb compte corrent al Banc Santander, sí que sé d’una noia que en va poder comprar dues.)

1. La setmana passada vaig assistir a les jornades sobre l’estat de la llengua catalana a la Catalanofonia. Van ser dues intenses sessions d’anàlisi per fer la fotografia de la realitat lingüística als Països Catalans des de diferents punts de vista. A l’IEC s’hi van sentir tants coneixements com laments. Rigor i basarda van anar de bracet en moltes de les intervencions. Per això, quan va aparèixer Albert Cuesta per parlar de “l'oportunitat de la intel·ligència artificial” i va dir, d’entrada, que ell era optimista, a tots els assistents se’ns van posar les orelles dretes. En Cuesta és, a banda del periodista més ben informat del sector, una mosca collonera. Per dir-ho més finament, un tossut que ja va aconseguir, fa una pila d’anys, que tinguéssim Twitter en català i que, aquesta mateixa setmana, Seat i Cupra hagin anunciat que a partir de 2026 hi haurà dos cotxes –el Raval i el Born– que incorporaran el català als seus menús d’infoentreteniment. Un petit pas per a la llengua, però ben significatiu, després de nou anys de lluita d’en Cuesta, els primers sis dels quals lliurant la batalla en solitari. Tocar la pera a les empreses d’aquí o a les de Silicon Valley, amb criteri, argumentació i persistència, al final té premi. Quan la política no s’hi posa, per empastifar-ho tot, les plataformes globals i les grans empreses no tenen més remei que cedir a la lògica lingüística i social.

1. El Mundial de futbol 2026 va començar dissabte amb un acte de vergonya aliena just abans del sorteig celebrat a Washington. La FIFA va lliurar el Premi de la Pau a Donald Trump. És un guardó creat expressament per fer la rosca al president dels Estats Units. Trump no té el Nobel de la pau –de moment–, però la UEFA li dona aquest os de consolació perquè el vagi rosegant. Un capítol més del paper d’estrassa de Gianni Infantino, que s’agenolla davant del poder per, paradoxalment, poder-ne tenir més. D’on ve aquest vincle entre la Casa Blanca i el president de la FIFA? Sembla l’inici d’una novel·la que va arrencar fa just quinze anys, però no és pas ficció.

1. D’aquí un mes, el primer de gener del 2026, direm passi-ho bé als triangles que durant vint-i-sis anys hem fet servir per avisar la resta de conductors que el nostre cotxe s’ha avariat i que ens hem hagut d’aturar en un lloc que no tocaria. Per sort, aquests triangles desplegables hauran caducat a la majoria de conductors sense que els hàgim arribat a estrenar. Però com que hi ha hagut centenars d’atropellats per anar a plantar el maleït triangle a cinquanta metres del cotxe, i com que el temps no passa en va i la tecnologia avança que és una barbaritat, a partir d’ara la Dirección General de Tráfico (DGT) ens obligarà a dur un nou giny a la guantera. Es tracta d’una balisa de llum que, en cas de necessitat, es col·loca al damunt del cotxe i fa pampallugues per senyalitzar la nostra emergència. La singularitat és que aquesta balisa V16 homologada connecta directament amb la DGT; així, sabran on t’has aturat o on hi ha hagut la incidència o l’accident. Però aquest dispositiu no et posa en contacte ni amb el 112 ni fa cap trucada de socors enlloc. I aquí és, tal vegada, on comencen les incoherències.