Com a ciutadans tenim el dret de declarar-nos en vaga per reclamar millores en l’empresa per la qual treballem. Aturem màquines i deixem clar que sense la nostra feina no s’assoleixen objectius ni es dona un bon servei a tercers. L’empresa es veu evocada a negociar les demandes d’uns treballadors que fa temps que assumeixen una situació que en començar la vaga s’havia tornat insostenible.

Hi ha dones que ho tenen clar des que van tenir ús de raó; d’altres que saben que no volen pel motiu que sigui. Si ho saben elles, què n’hem de fer els altres? Algunes esperen que el rellotge se’ls activi i, quan s'activa, no hi ha qui les pari; n’hi ha que ho fan perquè els sembla que toca; n’hi ha que ho intenten i no se’n surten; n’hi ha que no ho intenten però els arriba de rebot, i d’altres que no han tingut opció. Entre el ser mare o el no ser mare hi ha tantes possibilitats com dones al món.

Soc de les típiques persones que quan volen saber alguna cosa curiosa, com per exemple l’edat d’algun famós, agafen ràpidament el mòbil i ho busquen. També busco receptes de cuina amb els ingredients que tinc en aquell moment a la nevera, dubtes ortogràfics escrivint articles com aquest, els horaris de restaurants o botigues que m’interessen. Compro entrades, envio e-mails, escolto música, consulto els comptes bancaris. Fins i tot busco l’estat del trànsit quan he d’agafar el cotxe per anar relativament lluny. Tot això amb el mòbil amb connexió perquè, per sort, tot ho sap.

Des que tinc memòria a casa hem vist TV3. He crescut amb el Club Super 3, els TN a l’hora de sopar, Nissaga de poder o La Marató i tots els programes que us puguin venir a la ment, que en són moltíssims, en total 1.627. Un mitjà fet i pensat en la meva llengua mereix tots els meus respectes. Perquè no ha de ser fàcil batallar amb els canvis de color polític, els haters i el pas del temps. I TV3, en quaranta anys, s’ha sabut adaptar a tots aquests reptes.

Tots Sants s'ha barrejat a Catalunya i en molts altres indrets amb el Halloween; els petits, i també els grans, prefereixen disfressarse de mort vivent o esquelet abans que de castanyera. Ho entenc. No és tan atractiu un mocador al cap, una camisa blanca i una faldilla de quadres que un maquillatge que fa por, suc de tomàquet per simular sang o vestuari més cenyit i modern. 

A Catalunya tenim el fenomen dels balls parlats: el ball de diables, els malcasats i els bandolers, per exemple. Cada any, per les festes majors, s’esperen amb curiositat els versots en què, normalment, surten ben escaldades les personalitats del municipi en qüestió. Tots tenim un baròmetre per decidir subjectivament si és o no ofensiu el que s’ha dit. Allò que per a alguns és massa fort, per a d’altres és humor negre. Les personalitats són d’àmbit públic i és el que els toca patir; en són conscients, i encara sort que s’han d’empassar bilis només un cop l’any. Però malgrat la seva posició pública, crec que no tot s’hi val.