L’any passat els actors nord-americans van protagonitzar, valgui l’analogia, una vaga que va durar més de cent dies per, entre altres coses, protegir-se de l’ús de la intel·ligència artificial atès que suposa una gran amenaça per als “actors humans”, que és com caldrà anomenar-los aviat per diferenciar-los de les seves rèpliques digitals. A casa nostra, uns dels primers del sector a queixar-se pel mateix van ser els dobladors, uns professionals que ja comencen a ser substituïts per veus artificials. Només es tracta d’un exemple de com la IA ens acabarà escombrant, perquè, a més, no es posa malalta, no fa vacances, no protesta per res.

A casa comprem planter i productes agrícoles en un establiment molt concorregut. Aquest estiu ja ens hi vam trobar reunits un grup de pagesos queixant-se del fet d’haver d’omplir una dotzena de papers per pujar un enciam. Amb tot plegat, asseguraven, no es pot sobreviure. Fa temps que denuncio als meus articles la sobreproducció de regulacions i excés de burocràcia que està escanyant tant el cabdal sector primari com la resta i els mateixos ciutadans.

El meu avi va treballar sempre de dilluns a diumenge. Pràcticament no sortia del seu taller per poder donar a la família una vida millor de la que havia tingut ell. Només deixava de treballar l’estona imprescindible per anar al banc o fer alguna altra gestió. En aquells dies, almenys, arreu hi havia una persona que l’atenia i efectuava qualsevol tràmit que necessités. Ara, les persones grans difícilment troben algú que les atengui enlloc. La majoria de procediments cal fer-los a través d’aparells que no saben com funcionen, o online sense que en tinguin cap coneixement ni experiència. Per sort, moltes d’elles compten amb fills, néts o algun bon samarità disposat a donarlos un cop de mà. Però ningú no hauria de dependre d’altri per poder pagar factures, gestionar els seus diners o, simplement, demanar hora per al metge.

Tot passejant per la meva ciutat veig un reclam publicitari i constato, un cop més, que ser català equival a viure experiències ofensives constantment. Recordeu els fatídics dies de la pandèmia? Recordeu quants restaurants enfocats al turisme –on els autòctons som ignorats per sistema alhora que els nostres drets lingüístics– van recordar-se de nosaltres sobtadament? Reclamaven que els salvéssim després d’haver mostrat sempre més mirament per qualsevol comensal esporàdic que pels clients locals potencials i, fins i tot, habituals.

Cada cop que he d'escriure un article intento trobar algun tema susceptible d’elevar la moral de la tropa, però cada cop em costa més malgastar una eina tan valuosa en massatges o còmodes passatemps. Fer panegírics resulta més agraït, esclar, i deixar la crítica per als que hi tinguin alguna cosa espúria a guanyar i els surti a compte resultar antipàtics a un o altre perquè, fes-t’ho com vulguis, sempre ofendràs algú quan, tant el pellfinisme com la correcció política (abans anomenada censura), són les taules de la llei actuals. 

Ens diuen que com més serem més riurem. Ens venen la moto que els països petits no van enlloc solets i que “mejor juntos”, que té molts avantatges. Després, la mateixa gent que ven i compra aquestes motos tan desfasades i gripades et diu que la sanitat o l’educació són millors en països poc poblats com Finlàndia o de dimensions insignificants com Luxemburg perquè, esclar, són llocs petits i/o amb pocs habitants.

Quan arriba aquesta època, en què la canalla ja va a escola i som a les portes del canvi d’hora, sento dir sovint (amb alleujament) que ha tornat la normalitat. La paraula prové del llatí normalis i, curiosament, sorgeix al món de la construcció. Els picapedrers anomenaven així la progressió geomètrica amb la qual havien de col·locar les pedres amb escaire perquè encaixessin perfectament. El terme va derivar en la paraula norma i ha acabat definint, en clau sociològica, els comportaments socials regulats i/o majoritàriament acceptats. Per tant, com tot, la normalitat és sempre relativa i depèn de cada societat i moment. Però el que queda clar és que molta gent prefereix les normes i rutines a la certa anarquia i caos estivals.