La setmana passada, l’actor Ryan Gosling, cèlebre pel seu paper com a Ken de la Barbie, va anar de convidat a The Tonight Show amb Jimmy Fallon per promocionar la seva nova pel·lícula. L’entrevista es va aturar quan Gosling va comentar que just aquell dia era l’aniversari de la seva dona i que era allà als estudis de televisió. El presentador i l’actor van voler fer una sorpresa a l’actriu Eva Mendes, que esperava discretament el seu marit a la sala de convidats. Un assistent la va portar fins al plató i van fer sortir una banda de música perquè li toqués el Happy birthday amb tota la fanfàrria. Eva Mendes, que des que es va casar amb Gosling ja no participa en projectes cinematogràfics, es va mostrar molt agraïda i afectuosa amb el seu company. L’endemà, els mitjans de comunicació nord-americans es van afanyar a recuperar la imatge i anunciar en titulars un fet que els semblava insòlit: feia més de deu anys que la parella no apareixia junta públicament, ni tan sols en els esdeveniments de catifa vermella. Per descomptat, preservar la privacitat de la família i de les dues filles que tenen en comú deu ser un motiu prou important per prendre aquesta decisió. És una manera d’intentar protegir al màxim el matrimoni i les criatures de les malvestats de la fama. Però Hollywood, per més Barbies feministes que faci, no ha canviat tant. A la indústria cinematogràfica li agrada molt gestionar el desig del públic. Al capdavall, és un sector que viu de les il·lusions i la capacitat per fascinar. Els grans seductors sempre han hagut de semblar disponibles pel públic, encara que sigui d’una manera simbòlica. No és que s’hagi d’amagar la biografia real, però prefereixen no projectar sobre els grans sex symbols les responsabilitats emocionals i afectives d’un pare de família compromès amb les rutines domèstiques.

La lliga professional d’hoquei femení nord-americana, la PWHL, fundada el gener del 2024, s’ha convertit en molt poc temps en un dels fenòmens més rellevants de l’esport femení. El primer partit, retransmès simultàniament per les tres cadenes nacionals canadenques, va congregar gairebé tres milions d’espectadors davant les pantalles. Des d’aleshores, les audiències i l’assistència als pavellons no han parat de créixer. En la segona temporada, la mitjana d’espectadors als estadis s’ha duplicat respecte a la inaugural, i la lliga ha anat encadenant rècords d’assistència. El marxandatge també ha obtingut uns resultats sorprenents. A més, les medalles d’or i plata als Jocs Olímpics d’Hivern de Milà-Cortina se les han emportat les seleccions dels Estats Units i el Canadà, respectivament. La majoria de les seves jugadores competeixen a la PWHL, un fet que prestigia encara més la lliga.

En els últims mesos circula per les xarxes socials una nova modalitat de vídeos gravats amb càmera oculta. Són imatges de mainaderes controlades via telemàtica pels pares de les criatures, sobretot dels Estats Units, que pengen a Instagram o a X escenes domèstiques que han enregistrat: “He trobat la mainadera comportant-se així amb el meu fill”. Les imatges no semblen especialment problemàtiques. Són pròpies de la quotidianitat de fer-se càrrec d’un nen petit. Una noia donant el menjar a una criatura o una senyora cantant una cançó amb una nena d’un parell d’anys que està asseguda sobre el marbre de la cuina. Són escenes que, aparentment, no tenen res d’especial. Però si mires els comentaris, descobreixes la intenció. Uns es mostren favorables a l’actitud de la cangur: “Quina escena més tendra! Quina sort trobar una nanny així!” D’altres es mostren indignats: “Si fos el meu fill jo ja hauria acomiadat aquesta dona”. Els vídeos pretenen fer una avaluació de la mainadera delegant el judici a l’audiència. Com si les opinions servissin a aquells pares per validar la seva percepció o, senzillament, decidir si confiar o no en aquella treballadora. Els vídeos enregistrats amb càmera oculta ja no són un suposat sistema de protecció dels nens. Ara són una protecció de l’ansietat dels pares.

Si us ve de gust escoltar una cançó preciosa, que us arribi a l’ànima, aquí teniu una proposta que potser no escoltareu a la ràdio ni sentireu cantar en cap concurs de televisió. Quan descobriu la història que s’hi amaga al darrere, us emocionareu. Aneu a Spotify o alguna plataforma de streaming i busqueu un àlbum titulat Too much que firmen un grup d’amics, Els de la Taula Rodona. Una de les sis cançons es titula For a friend. L’autora és Adhara Ventura. Ella és baixista, però per a aquesta ocasió tan especial també hi ha posat la veu, perquè necessitava enviar un missatge a un amic: “Give me a sign, just to know that you’re in peace” (Dona'm un senyal, només per saber que estàs en pau). És un tema ple de maduresa, amb ritme de bossa nova i jazz. Quan et diuen que Ventura només té setze anys, la sensibilitat i la sinceritat que desprèn la cançó et commouen profundament.

En les darreres setmanes, han aparegut missatges enganxats al mobiliari urbà del carrer de casa. Notes manuscrites en post-its de color groc on algú declara el seu amor a una altra persona i demana clemència. “Per molt que em deixessis aquí, vindré cada dia que pugui esperant retrobar-nos algun dia”, diu un paperet enganxat a una tanca provisional d’unes obres. Com a punt final de la sentència hi dibuixa un cor mal fet. El carrer devia ser una zona de pas habitual d’una parella que ha partit peres. Un dels dos, resistint-se a acceptar la realitat, avisa que tornarà al lloc dels fets, com si fos l’escena d’un crim, esperant una segona oportunitat. “T’he estimat, t’estimo i sempre t’estimaré”, diu un altre post-it més avall, en una altra tanca. “Per molt temps que passi, no t’oblidaré. Em vas ensenyar el que era i és l’amor. I, per immadur, vaig perdre’t. Estic en procés de canvi, deixant enrere el nen que es creia un home”. Per l’adjectiu en masculí ara ja sabem que el personatge misteriós és un home penedit per algun motiu que va provocar la ruptura.

El Museu Palau d'Art de Düsseldorf, que exposa col·leccions de pintura, fotografia i arts gràfiques, ha posat en marxa una estratègia per incentivar les visites: ha creat la figura d’un guia molt peculiar, Joseph Langelinck, que no es caracteritza per la seva divulgació pacient i meticulosa, sinó tot al contrari. Fa un recorregut explicatiu pel museu amb un to deliberadament agre i condescendent. Busca la humiliació dels visitants, posa en evidència la seva incultura i els fa sentir, segons les seves mateixes paraules, “tan ignorants com sigui possible”. Els exigeix respostes a les seves preguntes, el recrimina que mirin el mòbil, els esbronca si se separen del grup i els renya si s’asseuen en algun dels bancs de l’itinerari. Per descomptat, es tracta d’un actor, Carl Brandi, que interpreta aquest personatge rígid i agressiu que també qüestiona el criteri del museu i el valor de les obres. Es burla d’algunes peces exposades i dels artistes, rebutja determinats corrents estilístics i critica que algunes sales semblin uns grans magatzems. El Palau d'Art ha batejat l’experiència com el grumpy guide, el guia malcarat, i ha tingut un èxit insòlit. Va començar el mes de maig passat, i el xou està tan sol·licitat que des d’aleshores de seguida s’exhaureixen totes les sessions setmanals. Segons el museu, el públic accepta de bona gana els exabruptes de Joseph Langelinck.

L’any 1982, Bruce Springsteen va enregistrar un disc amb una gravadora de quatre pistes al dormitori d’una casa que havia llogat a Colts Neck, a New Jersey. Necessitava recloure’s i connectar amb el silenci després d’una gira que semblava haver-lo extenuat. Aquell experiment domèstic es va acabar convertint en el disc Nebraska. Era una expressió àrida i trista del seu estat d’ànim, com si volgués despullar la música fins a deixar-la només en un fràgil esquelet emocional. És gairebé una pregària. Quaranta anys després, el director Scott Cooper ha convertit la història d’aquest procés creatiu en una pel·lícula, Springsteen: deliver me from nowhere, basant-se en el llibre de Warren Zanes.

Alguns mitjans de cert prestigi internacional s’han fet ressò de la reactivació d’una tendència tan poc versemblant com desmotivadora. És el vabbing, una paraula composta de vagina, que en català no necessita traducció, i dabbing, que és una acció que en anglès fa referència a aplicar una substància en petits tocs. Ja teniu una pista aproximada de la pràctica. El terme va aparèixer cap al 2018 als Estats Units en pòdcasts sobre sexualitat i es va escampar en fòrums de consulta. Més tard, a través de la proliferació de les xarxes socials, el concepte va tornar a agafar embranzida gràcies a tiktokers que buscaven narratives que cridessin l’atenció. El vabbing consistiria en la simpàtica aplicació de petites quantitats de flux vaginal als punts sensibles del propi cos on tradicionalment es posen unes gotetes de perfum. La finalitat de l’invent és, no ho diríeu mai, la seducció implacable. Aquella que espera tombar al matalàs l’adversari amb quatre magarrufes ràpides. Els peculiars defensors de la pràctica asseguren que aquest fluid actua com una eina d’atracció sexual molt potent, com ho farien les feromones en el cas d’alguns mamífers. No sé si cal dir-ho, però, ni que sigui per raons sanitàries, no ho proveu. No hi ha cap estudi científic que hagi donat per bona aquesta teoria ni mai s’han pogut demostrar els seus efectes reals més enllà de les paraules dels influencers que asseguren nits de cacera eficaç. En qualsevol cas, aquests personatges més aviat tenen tendència a inflar les proeses per garantir la fidelitat de les visites i no pas a explicar els fracassos o l’absoluta inoperància dels seus consells. La comunitat científica ni tan sols ha acceptat la possibilitat d’un efecte placebo com a resultat de l’experiment. Ara bé, la capacitat d’autosuggestió de determinats individus pot ser, sens dubte, tan infinita com delirant. L’estultícia també.

Hi ha fotografies d’un petit detall o d’un gest que són capaces d’explicar un món sencer, la vida d’un moment determinat. Imatges que conserven l’atmosfera emocional més enllà d’un instant. És el cas de l’obra de Helen Levitt (1913-2009), la fotògrafa nord-americana que va dedicar part de la seva trajectòria a retratar la vida quotidiana dels carrers de Nova York amb naturalitat i un sentit de l’humor molt fi. Levitt va néixer al Bronx i va descobrir la fotografia treballant en una botiga de revelat. Inspirada per l’obra de Walker Evans i Henri Cartier-Bresson, amb qui va fer amistat, va aportar una mirada molt espontània i una capacitat d’observació plena de matisos. Ara, al KBr Fundació Mapfre podeu visitar una extensa exposició seva, que val molt la pena, basada en la totalitat de la seva obra.

En els seus diaris de maduresa, Susan Sontag escriu: “La solitud és infinita. Un món completament nou. Un desert”. Tres frases mínimes que descriuen l’aïllament com una experiència extrema. Aquesta setmana, l’obra social de Sant Joan de Déu posa en marxa la seva campanya contra la soledat no desitjada –és el problema que Mònica Bernabé aborda en un extens reportatge que trobareu a l'Ara Diumenge– amb un espot en què un home es menja els grans de raïm de Cap d’Any davant la televisió, acompanyat només del so d’unes campanades que esdevenen tràgiques, gairebé com si toquessin a morts. La imatge és un tòpic que serveix per il·lustrar la crueltat d’una solitud sense alternativa. Encara bo que té esma de preparar-se el cotilló i seguir el ritual de traspassar l’any. La soledat que no s’ha escollit és també una mena d’abisme temporal, aquest desert que diu Sontag, en què el calendari pot ser una tortura perquè els dies deixen de tenir un sentit perquè ja no s’ha de celebrar res.

Aquest estiu, la confirmació per correu electrònic de la reserva d’una taula en un restaurant anava acompanyada d’un breu text molt contundent en cinc idiomes diferents: “Davant de l’augment important de mala educació que estem experimentant últimament, sembla imprescindible recordar-los que es requereix educació i cortesia cap a totes les persones del nostre equip”. La petició és tan òbvia que arribes a plantejar-te si has reservat taula en un lloc d’elevada conflictivitat per algun motiu que desconeixes.

“Em sembla que t’agrada més la idea de les vacances que les vacances”. La frase la diu un secundari de la sèrie Perni a la protagonista quan s’adona que ella, tot i no treballar, no pot evitar consultar el telèfon de la feina mentre s’asseu en una roca mirant el mar. Durant l’any anhelem les vacances i aspirem a trencar la rutina i descansar. Però arribat el moment hi ha persones a qui no els resulta fàcil adaptar-se als hàbits ociosos i a no fer res.

La meva tia va morir el mes de febrer passat. Es va casar el maig del 1964 i durant uns anys es va dedicar a fer classes de piano a nens i nenes que volien començar a familiaritzar-se amb l’instrument. Les obligacions familiars que tothom esperava que complissin les dones de la seva generació la van fer abandonar aquesta feina que tant li agradava, però la música va continuar sent per a ella un motiu de gaudi, fins i tot quan la demència causada per l’Alzheimer ja era molt acusada. Amb els anys i per culpa de la malaltia, el piano va emmudir. Ara, la meva filla ha heretat el seu piano. El van arribar a tocar juntes, a quatre mans. Un vídeo gravat amb el telèfon ha immortalitzat aquell moment.

La prestigiosa revista nord-americana Time es va fundar l’any 1923 amb l’objectiu d’oferir als lectors un resum de l’actualitat setmanal amb una mica més de profunditat sense deixar de ser accessible i popular. Va contribuir, sens dubte, a la modernització del periodisme, amb un segell propi, frases curtes, desenvolupament clar dels fets, fonts de rigor i veus de prestigi. Una de les seves edicions més conegudes és la seva portada anual del Person of the year. Sense cap voluntat de destacar-ne la bondat sinó l’indubtable protagonisme i influència, posen sota les quatre grans lletres de la capçalera un retrat imponent de la persona escollida. Des de Hitler a Greta Thunberg, passant per la reina Elisabet II, Martin Luther King, uns quants presidents dels Estats Units, Taylor Swift o Volodímir Zelenski, més d’un centenar de celebritats i institucions han quedat emmarcades en el requadre vermell d’unes portades que han esdevingut icòniques del periodisme. Time Magazine va ser influent durant la Guerra Freda i, en certa manera, va simbolitzar el poder mediàtic dels Estats Units i continua sent una publicació vinculada a l’establishment nord-americà.

El periodista i editor nord-americà Ralph Pulitzer ha quedat sempre una mica a l’ombra del seu pare, el llegendari Joseph Pulitzer, que, considerat l’impulsor del periodisme modern, és l’home que dona nom al premi més honorat de l’ofici. Segurament és perquè el tarannà reflexiu i prudent de Ralph Pulitzer no s’assemblava gaire al del seu progenitor. Quan es va fer càrrec del diari que havia fundat el seu pare, el New York World, va desviar-se del sensacionalisme més innovador que no va tenir altre remei que heretar i va buscar mecanismes que dotessin el periodisme d’un control intern. El 1913, dos anys després d’estar al capdavant del diari, va constituir el Bureau of Accuracy and Fair Play, una oficina destinada exclusivament a revisar errors i gestionar les queixes dels lectors. Una mena de fact-checker avant la lettre. A dirigir l’oficina hi va posar el periodista Isaac D. White, considerat el primer ombudsman de la història, el defensor del lector. És una figura rellevant que encara és vigent avui dia i que els grans diaris procuren mantenir en nom del prestigi de la capçalera. A l’ARA, el periodista Antoni Batista segueix l’estela d’aquell rigorós i minuciós White.

Si en les darreres dècades no n’heu tingut prou preocupant-vos pel vostre pes, les arrugues de la cara i la flaccidesa de les galtes, el contorn d’ulls i les potes de gall, les penjarolles del coll, la papada, la lluminositat del rostre, la fermesa, suavitat i hidratació de la pell del cos, la turgència i el volum dels pits, la cel·lulitis, el contorn de la cintura, la prominència del ventre, el sòl pelvià, les canes, la blancor de les dents, la intensitat del bronzejat, el gruix dels llavis, la mida del cul i les cuixes, el perímetre dels turmells, les ungles, les durícies dels peus i els talons esquerdats, els pèls de les cames, dels braços, del bigoti i de qualsevol altre lloc on pugui créixer inoportunament, el perfil de les celles, la caiguda dels cabells, la llargada de les pestanyes i tota mena d’olors corporals vinculades al cicle menstrual i a la incontinència urinària... ara arriba un defecte més que cal tenir en compte. Podeu adquirir el complex fàcilment i de manera gratuïta i inesperada gràcies a un nou anunci de televisió. Des que la calor ens ha començat a fer suar de valent, una marca de sabó i desodorant utilitza una model i presentadora per advertir-nos d’un nou drama a considerar: la joventut de les aixelles. Ha arribat el moment de combatre el deteriorament de les vostres axil·les. Si fins ara no ho havíeu considerat, és possible que les hàgiu abandonades i visqueu alegrament sense saber que teniu velles les aixelles.

Ara que l’estiu ens porta a viatjar, l’editorial Proa ha reeditat El llibre de les meravelles de Marco Polo, traduït per Manel Forcano i amb pròleg i epíleg de Francesco Andolino. És el relat del mercader venecià per l’Àsia del segle XIII, sobretot per la Xina de Kublai Khan, l’emperador a qui va servir durant disset anys. Polo es va convertir en una mena d’ambaixador i emissari oficial. El llibre és un dels textos fundacionals de la literatura de viatges occidental, amb unes històries a mig camí entre la crònica, la fabulació, el relat d’aventures i la descripció etnogràfica. La fascinació de Marco Polo per aquest món que descriu amb passió s’encomana al lector.

En el meravellós i delicat món de les paraules que no tenen traducció en el nostre idioma, n’hi ha una en japonès, tsundoku, que retrata un costum molt estès: l’acte de comprar un llibre, no llegir-lo i deixar-lo apilat sobre altres llibres no llegits. El concepte ens remet a la tendència d’acumular llibres a casa als quals només has donat un cop d’ull al tema de la contracoberta. Algun l’has comprat perquè te l’has trobat fent el xafarder en una llibreria, o perquè n’has vist una recomanació al diari o n’has sentit una entrevista a l’autora per la ràdio mentre conduïes. Els exemplars acumulats, un sobre l’altre, a la tauleta de nit o al costat del sofà, no impedeixen que continuïs comprant més llibres que potser no llegiràs. No se sap mai. Perquè sempre confies que arribarà el moment que podràs fer-ho.

Tot just fa una setmana que Roland Garros homenatjava Rafa Nadal amb un acte a la pista central. Un dels moments que van fer caure les llàgrimes al tenista va ser quan Gilles Moretton, el president de la Federació Francesa de Tenis, va descobrir una bonica placa commemorativa. Connectava amb l’esperit del tenis, amb la idea del llegat i amb el valor icònic de la terra batuda del campionat. En un lateral de la pista, Moretton va escombrar l’arena i hi va aparèixer la petjada de Rafa Nadal sobre una fina llosa de ciment blanc. No la forma d’un peu nu ni el baix relleu d’una vamba. Només el rastre imperfecte que queda de la frenada d’una deixada. Un solc que apel·la al dinamisme, al sacrifici, a la idea de joc i d’esforç com a llegat.

Poca estona després que el Barça es proclamés campió de Lliga, quatre jugadors del primer equip van ser identificats pedalant per Barcelona. Dani Olmo, Iñigo Martínez, Eric Garcia i Pedri van agafar unes bicicletes del servei de Bicing de la ciutat per anar al sopar de celebració del títol després de visitar Ferran Torres a l’hospital. Els vídeos dels quatre futbolistes, eufòrics, circulant junts per la Diagonal, ens remetien a una felicitat adolescent i vibrant que recordava algunes pel·lícules dels anys vuitanta. El vídeo del mateix Olmo gravant-se en primer pla mentre conduïa la bici, parlant als seus companys, encara hi remetia més. Pel·lícules com ET, l’extraterrestre i Els Goonies, amb imatges dels nens protagonistes corrent amb les seves bicicletes, s’han convertit en icòniques, i ens transporten a aquest estat d’ànim i a una època molt concreta de les nostres vides. Són molt significatives per a aquelles generacions que, als estius, tenien la sensació de controlar les seves vides agafant fort el manillar als carrers que feien baixada. La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment. De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant. L’acte de circular en bicicleta multiplica la felicitat, la fa més tangible, més real. Incrementa la intensitat del moment. Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.