“Haureu de buidar la casa”, van dir els de la productora a Carme Bergés, directora de la Casa Museu Duran i Sanpere, quan li van demanar de fer-hi bona part del rodatge de Vida privada. A la Carme no li va fer gaire gràcia, esclar. Però era una exigència del guió: la família protagonista, els Lloberola, queda completament arruïnada i ha de vendre’s tots els mobles. “Alguns mobles els vam posar en un camió i d'altres en cambres de la casa on no es va filmar; els més grans, però, no els vam moure”, recorda la Carme.

Esteles funeràries, una porta d’entrada a un cementiri, un preciós rellotge antic situat al capdamunt d’una estructura de fusta alta com una persona... Són algunes de les peces que es troben al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, on s'hi fan nombrosos rodatges. La major part de productores s’emporten tot el que han fet servir. Però la d’Un monstre em ve a veure, de J.A. Bayona –rodada en aquest parc audiovisual i a Manchester–, va deixar-hi força material.

S’hi veuen autobusos de dos pisos, força homes passejant amb barret i corbata i la majoria de dones amb faldilles, un nen venent diaris tot sol en una vorera... Són nombrosos els elements de la pel·lícula Apartado de Correos 1001 que transporten a la Barcelona d’una pila de dècades enrere. També hi contribueix el llenguatge del film, completament anacrònic: “La policía pudo reconstruir, con la misma exactitud que un hombre de ciencia reconstruye toda una anatomía por el simple hallazgo de un fémur, la realidad de unos hechos que debían llevarles a la detención del culpable”, diu el narrador.

La plaça és l’espai de tothom, dels ciutadans del barri i dels que hi són de pas. Nombroses places han estat escenari de pel·lícules. Al barri de Gràcia, la plaça Rovira i Trias va acollir El embrujo de Shangai, basada en una novel·la de Juan Marsé, i la plaça del Diamant, la pel·lícula d’aquest mateix nom basada en la novel·la més popular de Mercè Rodoreda.

“No veus com plou?”, diu el personatge de la dreta, el conseller Joan Fiveller. “Ah, sí! Doncs passem cap a dins”, diu el de l’esquerra, Jaume I. El meu avi matern deia que aquests dos personatges esculpits, situats a banda i banda de la porta principal de l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, fan aquest diàleg. És plena de simbologies, aquesta àgora del cor de la ciutat. No hi falta sant Jordi matant el drac al balcó del Palau de la Generalitat. Des d’aquest balcó Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril del 1931. Unes hores abans, Lluís Companys també havia proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament.

Les similituds que hi ha entre el Liceu (Barcelona) i el Teatre Fortuny (Reus) són bastantes. Els dos equipaments van ser construïts per iniciativa de la societat civil. Tot i que el Liceu (de l’any 1847) és més antic que el Teatre Fortuny (de l’any 1882), hi ha elements del seu interior que són ben semblants.

No, el Tramuntana, el principal lloc de trobada de Ventdelplà, no ha servit mai cap cafè, ja que no és un bar, encara que hi ha un rètol que ho diu, encara avui (ha romàs com a símbol de la mítica i llarga -set temporades!- sèrie de TV3, produïda per Diagonal TV). Si s’hagués rodat al seu interior les càmeres haurien mostrat un magatzem pertanyent a un comerç, amb matalassos, cortines, coixins... Del Tramuntana, situat a la plaça del Doctor Rovira de Breda, tan sols es filmava la façana i, sovint, taules i cadires a l'exterior. De tant en tant alguns fans de Ventdelplà feien passar per sota la porta notes adreçades a alguns dels actors, sobretot al Julià (Marc Cartes), que mai no va trepitjar aquell magatzem.

“Talleu!” En un rodatge cal parar un munt de vegades, com és sabut. Quan es reprèn la filmació (“Acció”), tot ha d’estar exactament igual que el moment en què s’ha deixat de rodar. “Cal posar-ho tot a raccord”, es diu en l’argot. “Si hi ha espelmes enceses, s’han d’apagar de seguida perquè quan es reprengui la filmació estiguin igual; per això hi ha una persona que es dedica exclusivament a encendre i apagar espelmes”, m’explica Jordi Frades, director de Diagonal TV, la productora que ha realitzat la sèrie de vuit capítols Els hereus de la terra, amb Atresmedia, TV3 i Netflix. És la segona part de La catedral del mar (les dues sèries estan basades en els llibres homònims d’Ildefonso Falcones).

A diferència d’altres turons de Barcelona, com el Tibidabo i Montjuïc, el de Turó de la Rovira està rodejat de contínuum urbà, als 360 graus. La seva situació privilegiada va animar els ibers a fer-hi un poblat. Durant la Guerra Civil van instal·lar-hi un conjunt de bateries antiaèries –un total de set bases per a canons i altres construccions–, l’estructura de les quals roman avui en part sencera. Durant molts anys van acollir barraques i són un indret molt apreciat pels grafiters.

El castell de Cardona és una fortalesa mai vençuda per les armes. El setembre de 1714, quan tot el país havia estat derrotat per l’exèrcit borbònic, només resistien Cardona i Barcelona. És a Barcelona on es va pactar la capitulació de Cardona.

“He collit millons de préssecs però ja estic molt cansada. Iris, llímpia la piscina i no siguis tan pesada. Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan. En Roger que és un setciències ha collit un carbassó. I el que hauria d’estar fent és estudiar com un cabró. Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan”. Ho canta la Mariona (nom de la pel·lícula) amb motiu de la trobada que ha organitzat l’ARA per a aquesta sèrie, “Escenaris de pel·lícula”, al mas del Pantaló, on es va rodar bona part d’Alcarràs. L’escena de la Mariona, tocant la guitarra i cantant aquest garrotín, es va filmar, però finalment no es va poder incloure.

Els extres o figurants són peces clau en moltes pel·lícules. N’hi ha de molt motivats. Un empresari de Saragossa es llevava molt i molt d’hora cada dia per anar a Valls a fer d’extra de La febre d’or i tornava a dormir a casa seva. Dirigida per Gonzalo Herralde, aquesta pel·lícula està basada en la novel·la de Narcís Oller (s’explica que quan l'escriptor català es va assabentar que Émile Zola escrivia una obra similar, L’argent, la va acabar a correcuita). Com a nota negativa del film, la llargada excessiva. I com a nota positiva, la magnífica ambientació: barrets de copa i canelobres amb espelmes per tenir llum a la nit (l’electricitat estava a punt d’arribar), que transporten molt bé l’espectador a l’època dels fets que narra, els anys 80 del segle XIX.

Extres i actors professionals (Icíar Bollaín, Rosana Pastor... entre d’altres) tenien la mateixa consideració per al director de Terra i llibertat (1995), el britànic Ken Loach. Però a l’inici del que van ser dos mesos d’intens rodatge, als primers els donaven un entrepà i fruita i als altres un dinar com Déu mana. Fins que els professionals es van plantar. “Quina contradicció: estem fent una pel·lícula que reivindica la igualtat! Si no rebem tots el mateix tracte amb el menjar, anem a la vaga”, van argumentar.

“Vam posar uns quants draps vells i els vam encendre al peu de la xemeneia. D’aquesta manera, després de molts anys, va tornar a sortir fum per la xemeneia de la fàbrica”, m’explica Pep Gonfaus, propietari de Cal Berenguer de Cabrianes (Sallent). Les càmeres, des de força distància, van filmar aquest moment en què Cal Berenguer simulava el retorn a l’activitat, per a la sèrie Temps de silenci.

Abans de l’arribada de l’electricitat, en alguns palaus hi solia haver cornucòpies (miralls de marc ornamentat i daurat, amb espelmes; el mirall escampava la llum de les espelmes: era una manera intel·ligent d’augmentar la il·luminació). No sé si n’hi havia temps enrere, de cornucòpies, al Palau Moja, edifici d’estil neoclàssic situat a la Rambla de Barcelona, on va residir Jacint Verdaguer uns anys, del 1876 al 1891, sota la protecció del marquès de Comillas, director de la Companyia Transatlàntica. Però ara no n’hi ha. Aleshores, ¿com és que se’n veuen al llargmetratge L’enigma Verdaguer? La "trampa" és que no es va rodar al Palau Moja sinó a Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), on sí que hi ha força cornucòpies.

Quan, en alguna pel·lícula –millor en una pel·lícula que en la realitat–, als dos nuvis, a punt de casar-se, els arriba el moment de dir el sí, alguns pensem: “¿I si ara un diu que no ho té clar?” La resposta d’un dels dos protagonistes d’Ocho apellidos vascos en aquest moment decisiu i l’espectacular èxit de taquilla d’aquest film van impulsar la producció, poc després, d’Ocho apellidos catalanes. Moltes veus diuen que aquesta seqüela té molt menys ganxo que la basca, i la meva no és una excepció. Ara bé, ha dut a Monells, on va rodar-se, força visitants d’arreu de l’Estat. Encara avui, a uns quants, quan són en aquest bonic poble del Baix Empordà, els satisfà saber que es troben en un lloc de pel·lícula.

El 30 de gener del 1938 l’aviació franquista va bombardejar amb ràbia Barcelona. Aquell dia van morir més de dues-centes persones. Un dels focus més castigats va ser el Barri Gòtic. Avui encara es poden veure els forats de metralla que van provocar les bombes a la façana de l’església de Sant Felip Neri. Crec que està bé que s’hagin mantingut. Per fer memòria de fets que no haurien de repetir-se mai més. Les càmeres que van filmar Uncharted a la plaça Sant Felip Neri, que enfoquen la singular font octogonal, no van esquivar pas aquestes tristes empremtes de la Guerra Civil. 

Recomano ferventment fer el camí de ronda de la Costa Vermella. Walter Benjamin va recórrer el magnífic tram de Banyuls fins a Portbou, tot i que aleshores el camí estava més desdibuixat, i no el va fer pas per gaudi. Lisa Fittko, que el va acompanyar, ho explica al llibre La meva travessia dels Pirineus. L’últim camí de Walter Benjamin. “El nostre camí, la Ruta Líster –que els contrabandistes feien servir de temps immemorials–, estava situat més avall de la carretera, amagat pels sortints rocosos, de manera que quedava fora de la vista dels guardes fronterers francesos que patrullaven a dalt. Això no obstant, en alguns llocs totes dues vies s’acostaven perillosament i havíem d’anar amb compte de no fer gens de soroll”. Fittko descriu Benjamin com un home “extravagant”: “Té un pensament d’allò més transparent, una força interior invencible, i és maldestre com no n’hi ha gaires”. L’intel·lectual alemany d’origen jueu, fill d’un antiquari i marxant d’art, va fer aquesta ruta, amb una maleta, on duia el passaport, un rellotge de butxaca, unes fotos de carnet, una pipa de fumar, alguns bitllets i un manuscrit –“És més important que jo mateix”, va dir–. El manuscrit, però, mai no ha aparegut. Tot el contingut de la maleta va desaparèixer en una inundació al jutjat de Figueres.

En tota casa burgesa hi havia, temps enrere, un piano, que tenia la doble funció de moble decoratiu i instrument. La Casa Miró, d’elegant estil modernista, situada al centre de Vilafranca del Penedès, no té un piano, no, sinó tres.

És ben feixuc moure el material d’un rodatge. Si és per la muntanya encara més, esclar. I si és per rodar-hi de nit –quan són necessaris un munt de focus–, suposa una feinada de por. Però per a Cesc Gay no hi ha inconvenients insalvables per explicar amb el cinema una història al lloc adequat. “Sort que vam rodar al setembre i hi havia disponibilitat de jeeps i poca gent a la muntanya”, m’explica el director i coguionista (amb Tomàs Aragay) de Ficció, un film sobre un director de cine (Eduard Fernández) en hores baixes que decideix anar tot sol al Pirineu per escriure el guió de la seva propera pel·lícula. Allà hi retrobarà vells amics, i hi trobarà l’amor (“Ens hem enamorat una mica, oi?”, diu ella –Montse Germán–; disculpeu l’espòiler, que no revela, però, el desenllaç).