Un ofici dur i exigent, però molt atractiu. Un ofici que va tenir uns anys de glòria, però que camions i carreteres, juntament amb la construcció de preses i pantans, van matar. Un ofici que va desaparèixer com a tal, però que avui es preserva en forma de festa per recordar i homenatjar aquells que van fer del transport fluvial de fusta una manera de viure. Parlem de l’ofici dels raiers, del qual es poden trobar referències arreu del món des de l’antiguitat, i que consistia a transportar la fusta pels cursos fluvials, tot aprofitant el corrent d’aigua. És una tasca que es feia principalment mitjançant els rais, unes embarcacions fetes amb els mateixos troncs de fusta que calia transportar units en paral·lel i guiats per dues persones. L’aventura, però, començava al mateix bosc i implicava diferents oficis: els picadors talaven els boscos seleccionats; els talladors, ajudats de les mules i els matxos, duien els troncs fins a l’aigua, i els raiers s’encarregaven d’empènyer la fusta riu avall i de muntar el rai per portar-lo al seu destí.

Des de l’art rupestre fins al conjunt arquitectònic de les esglésies romàniques de la Vall de Boí, passant pel tresor arqueològic de la Tàrraco romana o l’arquitectura de Gaudí i Domènech i Montaner, Catalunya és plena d'espais catalogats com a Patrimoni Mundial per la Unesco per la seva qualitat excepcional i la seva aportació al llegat de la cultura mundial. També hi ha tradicions catalanes que han estat reconegudes per l’organisme internacional, com l’ofici dels raiers, la festa de la Patum o les falles dels Pirineus catalans, recollides com a Patrimoni Immaterial per la Unesco.

Amb més de 600 anys d’història, la festa de la Patum, que se celebra a Berga per Corpus, és una de les expressions de cultura popular més singulars de les que es viuen a Catalunya. Va ser reconeguda com a obra mestra del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco l’any 2005, en reconeixement de la seva riquesa i diversitat, la persistència del teatre de carrer medieval i els seus components rituals. 

Les construccions fetes mitjançant la tècnica de la pedra seca que esquitxen Catalunya tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on són un patrimoni habitual. Amb el pas dels anys, aquestes construccions han ajudat a configurar uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot pels cultius de l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals, conreus plenament adaptats als sòls i al clima del país.

L’arc mediterrani és una de les zones del món amb una presència més gran d'elements de pedra seca, un tipus d’arquitectura on les peces es van encaixant pel seu propi pes, cosa que permet fer tipologies constructives molt diverses. Una construcció basada en la utilització de materials locals, sovint pedres de rebuig dels mateixos camps de conreu, i que es fa bàsicament a mà, circumstància que ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge. La durabilitat del material usat i l'escassa vegetació espontània de les zones on se’n troben han contribuït a la conservació de moltes d'aquestes construccions, com marges, barraques de vinya, cabanes de volta, basses o resguards, per exemple. 

Els paisatges rurals de Catalunya (i fins i tot alguns entorns més urbans) estan esquitxats de construccions fetes amb pedra seca, un patrimoni que és herència d’una tècnica ancestral que ha tingut en la sostenibilitat i la funcionalitat els seus grans trets característics. Les construccions de pedra en sec es poden englobar en el que es coneix com a arquitectura vernacular, que recull aquelles construccions pròpies d’un indret determinat que aprofiten els materials propers –com la pedra, la fusta, el fang, la palla i/o la combinació d’aquests– per resoldre, normalment amb pocs recursos, diferents necessitats. La tècnica utilitzada és l’heretada de generacions passades, transmesa oralment, sense estar condicionada per unes regles d’estil, proporcions o formes determinades. Parlem, doncs, d’una tècnica que ha permès, al llarg dels segles, elevar construccions a partir únicament de l’apilament de pedres, generalment sense fer servir cap altre material de construcció, més enllà de terra seca en algunes ocasions o d’elements vegetals. Construccions variades, vinculades a les zones rurals, i que, malgrat la seva aparent senzillesa, aconsegueixen una estabilitat estructural única gràcies a una feina artesana que passa per una acurada selecció i col·locació de les pedres. 

No podríem entendre la ciutat de Tàrraco i la seva monumentalitat sense fixar-nos en un indret situat a pocs quilòmetres de la ciutat: el Mèdol, que es trobava al costat a la Via Augusta i que avui tenim a tocar de l’autopista AP-7. Allà hi ha una de les pedreres que va abastir la ciutat. Un monument d'època romana que destaca per la seva espectacularitat, i en el qual una impressionant agulla de pedra que es conserva al centre de l'explotació és testimoni dels treballs d'extraccions que s'hi van fer. A banda de la del Mèdol, hi ha altres pedreres romanes conegudes entre la mateixa ciutat de Tàrraco i Roda de Berà, al llarg de la costa. Algunes van lligades a la construcció d'elements concrets, com la que va servir per a la construcció de l'Arc de Berà, o la que hi ha tocant a la vil·la dels Munts, a Altafulla.

Un dels emblemes constructius de l’època romana són els aqüeductes, uns conductes artificials que permetien transportar l'aigua des de la seva font fins a les ciutats, a través de recs de superfície, galeries subterrànies i ponts d'arcs aeris (d’aquí prenen el nom) quan era necessari superar accidents geogràfics que eren insalvables de forma natural. Són notables obres d'enginyeria que aprofitaven la inclinació del terreny per fer que l’aigua fluís en el sentit desitjat des d’un primer dic que emmagatzemava l'aigua i on se’n regulava el cabal. Aquesta necessitat d’adaptació a les característiques del terreny fa que sovint tinguin un recorregut sinuós, adaptant-se al relleu del terreny. 

Situat al terme municipal de Constantí, el conjunt monumental de Centcelles és una de les joies més desconegudes del patrimoni de la Tàrraco romana que va ser reconegut com a Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2000. L’edifici s’aixeca en un indret que ja havia estat ocupat per una antiga vil·la romana construïda al segle II aC, una casa de camp amb una llarga història i que a finals del segle IV es va remodelar i va configurar el conjunt monumental que podem veure avui. Al llarg de la història ha tingut diversos usos, que li han donat l’aspecte actual. Així, durant l’època medieval, per exemple, la gran sala de planta circular va ser convertida en l'església de Sant Bartomeu i posteriorment en masia. L’any 1959 l’Institut Arqueològic Alemany de Madrid va adquirir l’edifici i hi va fer excavacions arqueològiques, a més d’un important treball de restauració i consolidació dels mosaics de la cúpula. 

Situada en un marc incomparable, propera a la platja d’Altafulla, trobem les restes de la vil·la romana dels Munts, una casa que es va destinar a l’oci i al lleure de les elits de Tàrraco. De fet, en aquest indret s’hi han identificat restes d’una vil·la del segle I dC que es va abandonar i desmuntar a principis del segle II, quan s’hi va construir una gran vil·la aristocràtica. Seria en aquest moment quan va viure el seu màxim esplendor, ja que a finals del segle III hi va haver un incendi que va destruir parcialment l’edifici, iniciant un temps de decadència que es va allargar durant més d’un segle. Ja a principis del segle V, es van fer noves reformes que van acabar conformant una vil·la tardoromana i visigoda que va estar en ús fins al segle VII.

Erigit a finals del segle I aC per homenatjar August i per conservar el record de Luci Licini Sura, que va ordenar construir-lo, el pas per l’antiga Via Augusta ens regala un dels símbols de la Tàrraco romana fora de la mateixa ciutat de Tarragona, l’Arc de Berà. Un arc que, dos mil anys després, continua sent un dels millors símbols d’allò que els romans volien comunicar als seus contemporanis, i que avui encara perdura, tot i que la imatge que en veiem actualment no és exactament la mateixa que van veure els romans.

L’any 1923, durant els treballs de construcció de la fàbrica de tabacs de Tarragona, es van descobrir unes restes arqueològiques d’una importància cabdal per entendre com eren i com van viure els habitants de la Tàrraco romana. S’hi van trobar les restes d’una extensa necròpolis (amb més de 2.000 enterraments documentats) que s’havia format al llarg dels segles III i V dC a la vora del riu Francolí. Com explica Ester Ramon, arqueòloga i conservadora de difusió, educació i exposicions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), "era només una part de tot un suburbi de la ciutat de Tàrraco, fora muralles, que connectava la ciutat amb el territori que l’envoltava" i que va tenir diferents usos al llarg del temps, com ara zona agrícola o residencial. Gran part de les excavacions arqueològiques van ser dirigides per mossèn Joan Serra i Vilaró, un arqueòleg a qui devem la preservació de tot aquest patrimoni i que va lluitar fins a aconseguir que avui, 100 anys després, encara puguem contemplar una part de la necròpolis i algunes de les seves peces més destacades, com la lauda sepulcral d’Òptim o el sarcòfag dels Lleons. 

Si des de l’espai del Fòrum Provincial es gestionava tot allò que tenia a veure amb la província tarraconense, des del Fòrum de la Colònia (o Fòrum Local) s’administrava tot el que estava relacionat amb l’activitat quotidiana de la ciutat, ja que era punt de trobada i de reunió i l’espai des d’on es gestionava la vida pública des del punt de vista social, polític, religiós, judicial i econòmic. Al Fòrum Local hi conduïen els carrers principals i estava situat a la part baixa de la ciutat romana, dins l'àrea residencial, a mig camí entre l'espai administratiu provincial i el port. Com explica Cristòfor Salom, historiador i director del Museu d’Història de Tarragona, "ja en època republicana, al voltant del segle II aC, va sorgir tota una zona residencial a la part baixa de la ciutat, una zona que posteriorment es va monumentalitzar en època augusta i juli-clàudia, quan es construeix el fòrum de la ciutat. Totes les ciutats tenen el seu fòrum, i aquest seria el fòrum de Tàrraco. Hem de pensar que era el nucli social i polític de la ciutat i que tot l’espai era molt més complex del que ara ens podem imaginar amb el conjunt monumental que s’ha pogut preservar".

Cap a l'any 73 dC, en època de l'emperador Vespasià, es va construir el Fòrum Provincial a la part alta de la ciutat de Tàrraco, l’espai des d’on es dirigiria la província des del punt de vista polític i econòmic. L'òrgan rector de la nova xarxa administrativa era el Consilium Provinciae Hispaniae Citerioris (Consell Provincial) del qual el governador formava part activa. Així, el Fòrum Provincial es va articular en dues terrasses aprofitant el desnivell del terreny. A la part més alta, es va construir el recinte de culte i, a continuació, el fòrum, un espai públic en forma de plaça porticada que es va convertir en el centre polític i administratiu de la província Tarraconense. Més tard, en una tercera terrassa s'hi va construir el circ, que va completar el conjunt monumental. Com explica el director del Museu d’Història de Tarragona, l’historiador Cristòfor Salom, "ens hem d’imaginar que aquest espai estava format per enormes places amb tota una estructura arquitectònica de tres gran espais situats esglaonadament. A la part més alta hi hauria una plaça porticada, amb els temples, dedicada al culte imperial, el culte a la deessa Roma i als emperadors divinitzats; després tindríem una altra plaça, situada en un nivell més baix, que molt probablement és la plaça porticada més gran de l’Imperi. Parlem d’una gran zona enjardinada amb estanys d’aigua i que associem a l’administració i a l’autorepresentació política de les elits de les 300 ciutats que formaven la Hispània Citerior".

Dissenyada a imatge de Roma, Tàrraco va tenir el privilegi de comptar amb els tres edificis d’espectacles principals de l’època romana: teatre, circ i amfiteatre. El teatre va ser el primer a construir-se, entre el fòrum local (Fòrum de la Colònia) i el port, una de les zones de la ciutat més actives. Es va construir a inicis del segle I dC, i, tot i que va patir una important destrucció i va restar amagat als ciutadans durant molts segles, avui és un element imprescindible per entendre una de les zones més dinàmiques de la ciutat: el port i el seu barri portuari. 

L'any 2000 la Unesco va designar el conjunt arqueològic de Tàrraco com a Patrimoni Mundial, reconeixent que aquestes restes romanes proporcionen un testimoni eloqüent i sense precedents d'una etapa important en la història dels pobles de la Mediterrània en l'antiguitat, així com la seva excepcional importància en el desenvolupament de la planificació i el disseny urbà romans, que va servir com a model per a les capitals de província en el món romà en altres llocs. Aquest reconeixement inclou diferents espais i elements que daten del segle III aC fins al VI dC: les muralles, el recinte de culte i el Fòrum Provincial, el circ, el teatre i l’amfiteatre, el Fòrum de la Colònia, la necròpolis paleocristiana, l’aqüeducte de les Ferreres, la torre dels Escipions, l’Arc de Berà, la pedrera romana del Mèdol, la vil·la dels Munts i el conjunt monumental de Centcelles. 

Cada any, coincidint amb la celebració del solstici d’estiu, en diverses localitats del Pirineu se celebren les festes de foc de les falles, haros i brandons. Aquestes festes consisteixen en baixar des de les muntanyes fins a la plaça del poble unes torxes –o falles– enceses amb un foc que significa vida i renovació, unes baixades que culminen en una foguera al voltant d'un arbre de foc. Parlem d’unes festes de caràcter transfronterer, que s’expressen en diverses llengües –català, castellà, francès, aranès, occità i patuès– i que canvien de nom en funció del lloc on se celebren.

Els atractius de la vall de Boí són diversos, començant pel seu espectacular entorn natural, però si hi ha un element que l’ha fet coneguda internacionalment és el seu conjunt romànic, format per vuit esglésies i una ermita, reconegudes com a Patrimoni Mundial per la Unesco l'any 2000. Parlem de construccions que es van bastir entre els segles XI i XII seguint el model provinent del nord d’Itàlia, conegut com a Romànic Llombard, que es caracteritza per la funcionalitat de les construccions i l’acurat treball de la pedra. Com explica l'arqueòleg Eduard Riu-Barrera, el conjunt és únic i irrepetible per la seva unitat d’estil, però "allò que el fa especialment rellevant són els conjunts pictòrics, presents o absents. Parlem d’unes pintures d’altíssima qualitat". A banda, afegeix que "un altre tret característic que les fa molt atractives són els seus esvelts i alts campanars, que contrasten amb esglésies més aviat petites". Un conjunt format per les esglésies de Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll, a més de l’ermita de Sant Quirc de Durro, que s’ha preservat excepcionalment probablement "pel fet que és una zona del Pirineu molt dinàmica a l’Alta Edat Mitjana, però que progressivament va quedant aïllada quan es desenvolupen les zones litorals i centrals. Això fa que les esglésies es renovin relativament poc i arribin al segle XX, quan es desplega l’interès pel Romànic, amb una integritat notable", exposa Riu-Barrera. Totes han estat restaurades i han recuperat l’espai romànic, "però Sant Climent, especialment, es conserva amb una integritat excepcional i arriba al segle XX sense pràcticament modificacions".

De la fructífera relació professional que van establir Eusebi Güell i Antoni Gaudí en van sorgir algunes obres que avui són patrimoni universal, entre les quals la cripta de la Colònia Güell, ubicada en el marc de la colònia industrial de Santa Coloma de Cervelló. En aquest espai singular es conserva un important patrimoni històric i artístic que és un exemple magnífic d’arquitectura modernista, amb trets tan característics del moviment com la utilització del maó vist com a reivindicació d’una arquitectura popular i tradicional catalana, a més de la incorporació de noves tècniques i nous materials constructius com el ferro o el trencadís de ceràmica.

La Sagrada Família és, sens dubte, l’obra magna de l’arquitecte Antoni Gaudí, on va abocar tots els esforços en els darrers anys de la seva prolífica carrera. Tot i que el projecte inicial, del 1882, estava signat per l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar, poc té a veure l’edifici que coneixem avui amb el que aquest havia dissenyat, en el qual aplicava fórmules pròpies del neogòtic. El perquè del canvi té una data fixada en el calendari, el 1883, quan Gaudí assumeix el projecte de construcció d’aquest temple expiatori que s’hauria d’anar aixecant amb les aportacions dels fidels. Des del 1914 fins a la seva mort, el 1926, Gaudí es dedicarà exclusivament a la Sagrada Família, i va deixar indicacions clares de com havia de ser, atès que era ben conscient que no podria veure el projecte finalitzat.