Tenia prop de 18 anys quan el franquisme arribava a la fi. Això va provocar un fort moviment social contra el règim que, per Enric Canet (Barcelona, 1957), va anar molt lligat amb "el tema català". La mort de Salvador Puig Antich, que va ser el símbol d'aquest desenllaç, va produir en el capellà escolapi i director del Casal dels Infants del Raval "un canvi social i cultural". Va ser així que va adonar-se'n que hi havia "una cultura amagada" que volia descobrir i una llengua que existia més enllà de les converses familiars.

Diferents persones amb projecció pública i nascudes entre els anys 40 i els 70 ens han explicat, durant les últimes setmanes, com van aprendre el català quan no s'ensenyava a l'escola. Però, què passava abans de la dècada dels 40? Un dels lectors de l'ARA ens ho explica.

Per ell, hi havia la llengua interna que parlava amb la família, el català, i la de relació amb el món exterior, el castellà. El primer català que va sentir a l''exterior' va ser el dels venedors del mercat de la Mercè i dels representants que anaven al negoci de la seva família, una sabateria. Aquells personatges provenien d'arreu: uns eren mallorquins, altres menorquins, altres valencians... Ell se'ls mirava estranyat i gaudia del "festival d'accents", que el fascinava. El periodista i escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) va formar part de l'última generació que no va fer classes en català a la seva escola, ja que va acabar COU el 1981.

"El català era el nostre signe distintiu. A l'escola tothom era castellanoparlant però l'educació real la vivíem a casa", assegura l'actor Joan Pera (Mataró, 1948). A casa seva, el pare cantava 'Rosó' a la mare –"Rosó, rosó, llum de la meva vida...", canta per telèfon en la conversa amb l'ARA–, que era molt catalanista. I cada any els Reis li portaven un llibre en català. "Era un regal molt especial perquè no n'hi havia gaires". A casa, durant aquells dies en què Joan Pera centrava tota l'atenció en un llibre, sonaven nadales en català. I per Pasqua, caramelles. A les classes de religió llegia en castellà, però a casa va descobrir "que no era com pensava, sinó que Déu era català".

Va néixer a Barcelona el 1933, va ser exiliada a França dels 3 als 6 anys i, a la tornada, va ser internada en un convent de monges. A la universitat, a l'editorial Seix Barral, on va treballar, i a les Nacions Unides, on va ser traductora, no va haver d'escriure ni parlar el català. No va tenir aquesta necessitat, però només amb 10 anys ja va agafar un llibre en català pel seu compte. "M'agrada llegir les versions originals", explica Rosa Regàs.

L'escola d'Arcadi Oliveres, els escolapis del carrer Diputació de Barcelona, era una excepció en tots els sentits en aquells anys 50. Contractava professors represaliats pel franquisme que no trobaven feina perquè eren republicans. I l'entorn era favorable al català perquè tothom el parlava i fins i tot s'hi feien classes en català en les activitats extraescolars. "Era un privilegi", assegura.