La inclusió social s’expressa de moltes maneres: en una aula que adapta els materials perquè tothom hi pugui aprendre; en un centre cívic que obre activitats a persones grans que viuen soles; en un barri que repensa els carrers perquè siguin accessibles a infants, avis i persones amb mobilitat reduïda. Són gestos que, sumats, fan una societat més justa i més atenta a totes les realitats. Però la inclusió no es juga només en els espais urbans o els serveis públics: també es juga a l’aire lliure, en el dret tan elemental –i alhora tan desigual– de poder trepitjar un camí, seguir un sender, sentir el bosc o arribar a un mirador natural. Ara bé, en quin punt es troba la inclusió a l’entorn natural de Catalunya?

Fa una dècada la inclusió a les aules era una aspiració. Avui és la mesura de la qualitat d’un sistema educatiu. Catalunya enceta el curs 2025-2026 amb 1.326.352 alumnes, segons fonts del departament d’Educació i FP. Malgrat el descens general de matrícula, augmenten els estudiants que necessiten suport específic: 335.746 d’I3 a 4t d’ESO, gairebé 9.000 més que l’any anterior. D’aquests, 43.366 són NESE-A –alumnes amb trastorns del desenvolupament o discapacitats–, i dins d’aquest grup el TEA (trastorn d’espectre autista) és un dels perfils que més creix.

A Catalunya, segons les últimes dades disponibles, 337.200 persones tenen reconeguda alguna discapacitat, de les quals aproximadament 125.000 es troben actives al mercat laboral. En aquest context, els Centres Especials de Treball (CET) tenen un paper clau en la inserció laboral: actualment, n'hi ha 201 en funcionament, que ocupen 24.408 persones amb discapacitat, 15.899 de les quals tenen dificultats d'inserció. Aquests centres combinen activitat econòmica amb funció social, i asseguren llocs de treball adaptats i itineraris d'acompanyament personalitzat.

Quins reptes afronten les persones trans autistes a l’hora de desenvolupar les seves identitats? Aquesta és una de les preguntes troncals que aborda el llibre Autigénero. El espectro de las disidencias: autismo e identidades trans, de Zoe Garcia, biòleg especialitzat en gènere, educador i membre del Col·lectiu Argelaga, una entitat que treballa des de l’autogestió per visibilitzar les diversitats LGBTIQA+ i neurodivergents.

La Fundació +Tu celebra aquest any el seu 40è aniversari. A través de les seves quatre seus, ubicades a Barcelona, Girona, Lleida i Reus, atén més de 900 persones amb discapacitat intel·lectual o derivada de l'envelliment, i les seves famílies.

Barcelona vol deixar de preguntar-se com conviure amb l’Alzheimer i començar a conviure-hi millor. L’Estratègia Barcelona Alzheimer i Demències 2025-2030, impulsada per l’Ajuntament i la Taula Barcelona per l’Alzheimer, neix d’aquesta mirada: assumir que el nombre de persones amb deteriorament cognitiu seguirà creixent a mesura que la ciutat envelleix, i que la resposta ja no pot limitar-se als circuits sanitaris tradicionals. Ha de formar part de com s’entenen la ciutat, els barris, els serveis municipals i fins i tot la vida quotidiana.

És dissabte, 24 de maig del 2025. En una aula de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), una quinzena de persones seuen a terra. Davant seu, hi tenen carillons, xilòfons i metal·lòfons. Sostenen les baquetes amb les mans i, en silenci, esperen les indicacions del professor, que ja ha entrat a l’aula. És una activitat molt especial: l’alumnat prové d’escoles de música i conservatoris d’arreu de Catalunya, Andorra, Aragó i Navarra, i té ceguesa o discapacitat visual greu. Avui, juntament amb les seves famílies, participen en la XIX Trobada Música a les Mans, organitzada conjuntament entre l’ESMUC i el Centre de Recursos Educatius ONCE Barcelona.

Àuria Grup és avui un actor estratègic de primer nivell en l'ecosistema de cooperativisme industrial català. Amb més de cinc dècades d'història –nascuda i arrelada a l'Anoia–, l'organització ha consolidat un model que combina activitat econòmica d'alt valor afegit amb un compromís social irrenunciable. Des dels seus orígens, Àuria ha treballat amb una premissa essencial: totes les persones mereixen l'oportunitat de fer coses extraordinàries. Aquesta convicció ha guiat la seva evolució, i ha demostrat que la generació d'oportunitats reals i la competitivitat empresarial poden avançar plegades quan existeix una visió clara, una governança responsable i un propòsit compartit: garantir la inclusió laboral i vital de les persones en situació de vulnerabilitat.

Sabies que a Manresa hi ha un taller artístic inclusiu en el qual els usuaris d'Ampans exploren tot el seu potencial creatiu? I sabies que aquests artistes també participen en exposicions, col·laboren amb artistes de renom i posen les seves obres a l'abast del públic? Aquest oasi al bell mig de la capital del Bages es diu L'Art de Viure, un taller d'art que, en només set anys, ha esdevingut un dels projectes cabdals al centre ocupacional que la Fundació Ampans té a la ciutat.

Avui, la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) forma part del cor de l'estratègia de moltes organitzacions de futur, que volen créixer amb sentit, coherència i impacte positiu. A la Fundació Mas Albornà, de Vilafranca del Penedès, cada vegada ho veuen més clar: les empreses ja no només cerquen fer activitats de team building, formació o jornades d'empresa, sinó que volen transcendir, connectar amb el seu propòsit i impactar positivament en la comunitat i en el planeta.

MUNICH va ser la primera a arribar a l'outlet social Palafolls, a la primavera, i va esdevenir el primer outlet social de la marca catalana de sabates. Tan bon punt van conèixer el projecte de la Fundació El Molí d'en Puigvert, la firma va apostar per instal·lar-s'hi per tal de donar sortida al calçat, complements i material esportiu corresponent a la temporada passada, però també, i sobretot, per canalitzar la seva part social i solidària amb un projecte ferm i consolidat pel que fa a la inserció laboral de persones amb malaltia mental severa. En aquest cas, la botiga ocupa quatre persones del Centre Especial de Treball (CET) i les dues responsables de la botiga són les monitores dels auxiliars empleats dins del CET.

Poder anar a comprar el pa sense topar-se amb obstacles, detectar quan el semàfor es torna verd gràcies a senyals acústics o visitar els museus sense problemes per llegir els plafons. Catalunya fa anys que avança decidida cap a la plena accessibilitat. Si més no, aquest és el compromís transversal en què ha treballat el govern de Catalunya les darreres dècades. L'objectiu: fer un país on qualsevol persona pugui fer les activitats de la vida diària de la manera més autònoma possible.

Ara fa dos anys, Carlos San Juan estava d'enhorabona. L'home, de 78 anys, havia aconseguit reunir 600.000 firmes sota el lema "Soc gran, no idiota", una campanya per reclamar a les entitats bancàries espanyoles que no tanquessin més oficines i que reforcessin l'atenció a les persones grans. En definitiva, el jubilat demanava un tracte més humà als bancs. Aquest és un dels moviments amb més força que hi ha hagut a Espanya a l'hora de posar al centre del debat públic el fenomen de l'edatisme. Es tracta del conjunt d'estereotips, discriminacions i prejudicis basats en l'edat de les persones. Es pot donar en totes les franges d'edat, però especialment afecta les persones grans. Ara bé, hi ha altres col·lectius i entorns concrets on l'edatisme té, també, un impacte rellevant. És el cas del món tecnològic. Què significa fer-se gran i treballar en gegants tecnològics com Apple, Google, Microsoft o Meta? Sovint, és incompatible.

Visites accessibles al Museu d'Història i tallers artístics adaptats al Museu d'Art de Sabadell. A Reus, un taller de lectura fàcil i contes inclusius. Al districte de les Corts de Barcelona, una exposició creada per dos supervivents d'un accident de cotxe que és un autèntic cant a la vida. Aquestes són només tres de les desenes d'activitats que s'estan organitzant arreu de Catalunya per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, que se celebra cada any el 3 de desembre. Enguany, com ja ha passat en edicions anteriors, ciutats com Sabadell, Sant Cugat del Vallès o Sant Boi de Llobregat han preparat un extens programa d'activitats amb un objectiu ben clar: reivindicar els drets de les persones amb discapacitat i posar en valor la riquesa de la diversitat.

Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), el 2024 la taxa d’atur dels menors de 25 anys ha caigut fins al 13% en l'àmbit mundial, la xifra més baixa dels últims quinze anys, llevat d’excepcions. Una d’aquestes és Espanya, que supera el doble i registra un 26,6% de desocupació juvenil. Si ens fixem en els treballadors amb més experiència, les dades al nostre país tampoc són gaire positives. D’acord amb l'últim estudi realitzat per la Fundació Adecco, el 56% de les persones majors de cinquanta anys fa més d'un any que busquen feina i el 75% no ha tingut cap entrevista en els últims sis mesos. Si se’ls pregunta pels motius, el 90% dels majors de cinquanta que estan a l’atur creuen que rebutgen el seu currículum per la seva edat, fins al punt que el 25% prefereix no incloure la seva data de naixement, encara que el 75% restant ho fa per motius de transparència i visibilitat. 

Avui, a Catalunya, dels 1.256 infants menors de 6 anys que tutela la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), 280 viuen en centres. D'aquests, 134 tenen menys de 3 anys. Això no els afavoreix gens: afecta el seu benestar i desenvolupament, tal com ha reconegut aquest novembre el departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Lluny de reconduir-se, en els darrers deu anys el nombre d'infants menors de sis anys que no viuen amb una família d'acollida no ha parat de créixer. La tendència és alarmant: si el 2018 hi havia 115 menors de 6 anys en centres, ara són 280, més del doble. En paral·lel, el nombre de famílies acollidores a Catalunya s'ha estancat. Avui, el territori compta només amb 787 famílies d'acollida.

Cada 3 de desembre, el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, ens recorda la necessitat d'aconseguir una societat més inclusiva, accessible i diversa. La Fundació Catalunya La Pedrera, des del seu compromís amb la societat, aposta per projectes que promouen la integració de les persones que es troben en situació de vulnerabilitat i, en conseqüència, en risc d’exclusió. Entre les múltiples iniciatives que s'emparen sota aquest paraigua, dues entitats treballen per fer front a aquesta situació: Fundació Pas a Pas i MANS Agrosocials.

Caminar pel Raval, a Barcelona, i creuar-se amb Núria Paricio (Ojos Negros, Terol, 1957) és habitual. Va arribar-hi d'Aragó quan tenia només 7 anys i, després de formar-se en turisme, va posar-se al capdavant del negoci familiar: un restaurant a la Rambla. Des del local, va anar veient la transformació del barri, fins que el 2002 va fer un canvi de rumb professional. Aquell any va apartar-se del negoci i va agafar les regnes de la nova entitat que ella mateixa havia ajudat a crear: la Fundació Tot Raval, una organització que encara avui és clau per al desenvolupament comunitari del barri i de la qualitat de tothom qui hi viu. La tasca que hi va fer fins al 2014 li va valdre la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona.

Des de dinamitzar activitats de teatre, dansa o lectura fins a donar un cop de mà per aprendre nous idiomes o ajudar a preparar-se per entrar a la universitat. Cada setmana, als centres penitenciaris de tot Catalunya hi entren grups de voluntaris. A l'interior, s'ajunten amb les persones recluses i intenten fer una mica menys feixuc el mur de l'aïllament. "La privació de llibertat i aïllament és una situació que comporta sovint una major exclusió social i un deteriorament de la salut física i mental", recorda Glòria Gratacòs. És tècnica d'administració i gestió del voluntariat de Justícia i Pau Barcelona, una de les entitats de Catalunya que fa més anys que coordina projectes de voluntariat a les presons de la província de Barcelona. Van començar a fer-ho el 1987 i, des d'aleshores, l'equip de voluntaris i el nombre de projectes no han parat de créixer.

La precarietat laboral, l'abandonament prematur dels estudis i la barrera lingüística i cultural. Aquests són tres dels ingredients que, segons els experts, poden explicar per què gairebé la meitat dels joves nouvinguts a Espanya es troba en risc de pobresa o d'exclusió social. Així ho recull les estadístiques de l'Eurostat, que fixen en un 44,8% el percentatge de joves entre 19 i 29 anys nascuts fora d'Espanya que podrien arribar a entrar en situació d'exclusió. La xifra es redueix fins al 24,5% en el cas dels nascuts al país. Tanmateix, comparteixen reptes: aspectes com el rendiment en el sistema educatiu, la incorporació al mercat laboral o l'emancipació de la llar familiar són temes essencials i transversals a l'hora de definir les oportunitats i el futur que tindran.

A l'estiu, begònies. A l'hivern, pensaments. Els carrers, els parcs i les places de Martorell són plens de flors sigui quina sigui l'època de l'any. Cada any se n'hi planten 100.000 i es cultiven al mateix municipi del Baix Llobregat Nord. Totes les plantes surten del Centre Ocupacional de Can Serra, un espai on persones amb discapacitat intel·lectual o física s'encarreguen de supervisar-ne el creixement. Però també hi fan un munt d'activitats: des de practicar esports com el bàsquet, el ball o la petanca fins a fer tallers de costura, de ceràmica o de confecció de melmelada. La iniciativa li ha valgut a Martorell revalidar enguany les tres Flors d'Honor, el distintiu que impulsa la Confederació d'Horticultura Ornamental de Catalunya amb l'objectiu de promoure la transformació verda de l'espai públic.

Problemes a la feina o als estudis, discutir amb els amics o la família, no agradar-se quan es miren al mirall o sentir-se sols. Aquests són quatre dels motius que generen més malestar emocional als joves, segons un informe recent de l'Observatori Social de la Fundació La Caixa. Al garbuix de situacions que els fan patir també hi ha el canvi climàtic, les guerres i la por de perdre la feina o de no trobar-ne. En total, a Catalunya, un 45,8% dels joves d'entre 16 i 32 anys asseguren patir malestar emocional, segons l'estudi. D'aquests, només el 29,8% decideix demanar ajuda.