El fill del fuster dels Hostalets va estudiar filosofia i sempre ha treballat de periodista. Pensar i parlar. Les dues coses que més li agraden del món. Tenir idees i trobar les paraules per compartir-les amb dones intel·ligents. De fet, són tres les coses que més li agraden: pensar, parlar i riure.

Quan Brian Acton i Jan Koum van plegar de Yahoo!, van decidir passar un temps a l’Amèrica del Sud, per desconnectar. Quan van voler tornar al mercat laboral, una de les portes on van trucar va ser la de Facebook, però no els van acceptar. Amb els 400.000 dòlars que tenien estalviats, però, van desenvolupar una aplicació. Era WhatsApp, que va ser comprada el 19 de febrer del 2014 per Facebook, per 19.000 milions de dòlars, la compra més gran firmada fins aleshores per la xarxa social.

La psicòloga Marisol Ramoneda forma part de la comissió de noves tecnologies del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. També assessora i tracta famílies o parelles en moments de crisi. El WhatsApp s’ha convertit en una eina omnipresent entre molts dels seus pacients i a vegades és un element de conflicte.

Cada dia, 30.000 milions de missatges de text i 700 milions de fotografies circulen arreu del món a través del WhatsApp, l’aplicació que ha revolucionat la manera de comunicar-nos i que ha fet de la immediatesa el seu estendard. No és estrany que es consideri aquesta eina com una pròtesi o un apèndix del nostre propi cos, sense la qual molts no poden viure. Les xifres ho corroboren: ens passem una mitjana de 195 minuts a la setmana comunicant-nos a través del WhatsApp i al llarg del dia el revisem una mitjana aproximada de 23 vegades. Només un 28% de la població que l’utilitza no ho fa a diari.

Si Hitchcock fos viu i rodés avui dia Psicosi, Janet Leigh no moriria a la cèlebre escena de la dutxa: abans de registrar-se al Bates Motel hauria consultat Trip Advisor i se n’hauria desdit en veure les males experiències d’usuari. L’expansió meteòrica dels smartphones ha deixat obsolets un munt d’arguments clàssics del cinema: ara cal justificar que el protagonista no tingui un mòbil a la butxaca (o dedicar un parell de plans a mostrar que, oh coincidència, no hi ha prou palets de cobertura) per resoldre l’atzucac en què l’han col·locat els guionistes. Però l’impacte de la comunicació instantània i gratuïta va molt més enllà de les trames. Afecta també, per exemple, el llenguatge audiovisual.

Quan trec el telèfon de la butxaca, sovint els meus interlocutors se sorprenen que, tenint a l’abast els mòbils més recents i fastuosos del mercat, encara prefereixi fer servir models amb pantalla petita i de cap dels dos sistemes operatius dominants. Però hi ha una cosa que encara els deixa més descol·locats: no faig servir WhatsApp.

Ismael Peña-López viu i teoritza alhora sobre els moviments d’indignació al planeta. Explica que uns governants cada cop menys poderosos són a l’origen d’una revolta que no té marxa enrere.

¿Què en queda del 15-M, el moviment d’indignació popular que va esclatar a mitjans de maig del 2011 a Madrid i es va estendre per tot l’Estat en vigílies de les eleccions municipals d’aquell any? “Ara s’expressa de moltes maneres”, subratlla Arnau Monterde, investigador de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC. “Ha permès noves iniciatives electorals, programes d’economia col·laborativa i sobretot maneres de fer diferents”, continua. En els seus primers quatre anys de vida, el que dura una legislatura municipal, el moviment heterogeni i transversal es va anar armant -ja sense una agenda tan marcada per l’ocupació de carrers i places- i, malgrat reticències inicials, li han crescut forts lideratges. Per a la periodista independent Patricia Horrillo, el 15-M ha aconseguit “un canvi interior” en una societat que s’ha adonat que les crisis que l’amenacen requereixen “un esforç més gran que el d’anar a votar cada quatre anys”. Horrillo, que es presenta com una “ quincemayista fins al moll de l’os” i, de fet, va participar activament en les concentracions de la Puerta del Sol, subratlla que el moviment va tenir un component “transformador” tant des del punt de vista social com de les persones que coincidien a les protestes “i es reconeixen mútuament i s’acompanyaven” en el que volien que es transformés en una nova etapa.

En Mohamed va trucar al seu oncle per dir-li que es pensava suïcidar. Però no se’l va creure. Quinze minuts més tard l’oncle va rebre una trucada d’una ambulància que l’informava que estava en estat “molt crític”, recorda Lamine Buazizi, un familiar del jove venedor ambulant que es va immolar el 17 de desembre del 2010 a Sidi Bouzid, una capital de província al cor de Tunísia. Aquella va ser l’espurna que va encendre el país magribí, que va provocar una inesperada reacció en cadena que va canviar la història de tota una regió on viuen 400 milions de persones.

L’economia col·laborativa no només ha suposat una transformació en la manera de consumir, sinó també en la de produir o, més ben dit, proveir un producte o servei. Internet en si mateix ja havia comportat una transformació en el mercat del treball que havia impulsat la figura del freelance fins a convertir-lo, d’alguna manera, en una mena d’autònom digital. Però l’economia col·laborativa ha radicalitzat encara més el paper del particular que ofereix el seu servei a una plataforma a canvi d’una comissió i a un preu normalment molt per sota del de mercat tradicional.