El singular paisatge del parc està format per cingles i monòlits de conglomerat rogenc que contrasten amb el verd de les pinedes i els alzinars que colonitzen els faldars i les canals de la muntanya. El monestir de Sant Llorenç del Munt, bastit al cim de la Mola, és el monument més emblemàtic d’un massís on també són abundants les restes arqueològiques neolítiques i les masies de gran presència. Es troba a la Serralada Prelitoral, a cavall de les comarques del Bages i del Vallès Occidental, entre el riu Llobregat, a l’oest, i el riu Ripoll, a l’est. El parc natural està format per les dues serralades que li donen nom i que s’uneixen al coll d’Estenalles. Els cims més alts són la Mola (1.103 m) i el Montcau (1.056 m).

Un patrimoni universal. El Montseny, Reserva de la Biosfera, és un mosaic de paisatges mediterranis i centreeuropeus situat a tocar de grans nuclis urbans. La seva biodiversitat extraordinària i l’empremta cultural que l’home hi ha deixat al llarg dels temps presenten un valor universal que ha inspirat artistes, intel·lectuals i científics, i que desperta l’emoció de les persones que el visiten. Una superfície protegida de més de 30.000 hectàrees per gaudir-ne amb tots els sentits. El Montseny s’enlaira entre les planes de les comarques del Vallès, Osona i la Selva i es presenta com un bloc muntanyós de perfil característic i altiu, visible des de molts indrets de Catalunya, cosa que justifica el nom del massís, que prové del llatí Mont Signus: mont senyal.

Al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona, la serra s’alça com a talaia i pulmó de les ciutats. Més de 8.000 ha d’espai natural singularment preservat, amb boscos extensos, prats, brolles i fondals de fisonomia clarament mediterrània, i una valuosa biodiversitat.

Els secans de la plana de Lleida són un dels paratges naturals més desconeguts i infravalorats de Catalunya, probablement pel seu aspecte àrid i pla. Aquests espais naturals són conseqüència tant de les condicions climàtiques i orogràfiques de la zona com de les activitats agrícoles i ramaderes que s’hi han realitzat de manera tradicional. Tot això ha propiciat un paisatge característic i una flora i una fauna úniques a nivell català. I és que a les Terres de Lleida s’estén una gran plana de baixa altitud, entre els 200 i els 400 metres, que forma part de la Depressió Central Catalana i que defineix un paisatge de línies horitzontals inacabables, només interromput per algun tossal testimonial. Una plana que, envoltada per un semicercle de muntanyes, queda oberta cap a l’oest i constitueix l’única plana realment extensa de Catalunya.

La serra de l’Albera és el tram més oriental dels Pirineus, quan arriben a la Mediterrània. Per aquesta raó presenta una gran varietat d’hàbitats propis d’aquestes dues grans regions biogeogràfiques. Així, permet observar la transició entre les espècies pròpies de la serralada pirinenca i les més típicament mediterrànies. Penya-segats, dunes, estanys naturals, rius, prats, fagedes, alzinars, pinedes... Un mosaic de paisatges i colors que fan que aquest Paratge Natural d’Interès Nacional (PNIN) sigui un indret únic i particular. Del 1659 ençà, arran del Tractat dels Pirineus, la seva carena constitueix la frontera entre els estats francès i espanyol. Separa les planes del Rosselló i de l’Empordà. Els cims més alts són el puig Neulós (1.257 metres), el puig dels Pastors (1.167 metres), el puig dels Quatre Termes (1.156 metres) i el pic de Sallafort (992 metres).

El Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet és un espai natural protegit on, entre altres valors naturals, s’hi localitza l’única comunitat de roure reboll de Catalunya. Dins del paratge hi ha el monestir de Santa Maria de Poblet, joia de l’art medieval cistercenc i tomba dels reis comtes de l’antiga Corona d’Aragó i Catalunya. A part de la riquesa monumental i cultural del monestir, aquest espai disposa de molts valors naturals. Ofereix moltes possibilitats de fer excursions i caminades o simplement de passejar gaudint del paisatge i d’una cinquantena de fonts naturals, algunes d’aigua ferruginosa. Els seus paisatges agrícoles, majoritàriament conreus de vinya, contrasten amb el paisatge eminentment forestal amb gran variabilitat cromàtica que canvia segons l’època de l’any.

Els Espais Naturals del Delta del Llobregat són una xarxa d’espais protegits que pertanyen als municipis del Prat de Llobregat, Viladecans, Gavà i Sant Boi de Llobregat.Visitant-los, sorprèn la gran diversitat biològica que acullen. Estan situats al costat de camps de conreu, envoltats d’algunes de les infraestructures més importants del país i molt a prop de les principals ciutats metropolitanes.

És el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica. Té una quarantena de cons volcànics i més de 20 colades de laves basàltiques. L’orografia, el sòl i el clima proporcionen una variada vegetació, sovint exuberant, amb alzinars, rouredes i fagedes d’excepcional valor paisatgístic. Un parc que va néixer després d’anys d’intensa lluita veïnal al crit de “Salvem els volcans!” I és que el creixement urbà i industrial que va experimentar la regió durant els anys setanta va implicar tot un seguit d’agressions greus que van amenaçar seriosament el conjunt dels seus valors naturals. Així van començar a mobilitzar-se diferents sectors de la societat, una mobilització que va culminar l’any 1976 amb la creació de l’activa Comissió Promotora per a la Protecció de la Zona Volcànica i que va culminar finalment amb la creació del Parc Natural, el 1982.

El perfil particular de la muntanya de Montserrat l’ha convertit en un dels símbols de Catalunya. Tot i que al Virolai s’afirma que “amb serra d’or, els angelets serraren eixos turons...”, l’explicació científica sobre la gènesi del massís montserratí és força diferent, i fa responsables del sorprenent modelat de la serra els agents atmosfèrics. Montserrat va anar emergint del fons del mar amb una gran brusquedat de formes -ara fa deu milions d’anys- i els seus relleus van quedar a la mercè del vent, la pluja i les glaçades fins a convertir-los en aquesta espectacular escenografia que ara admirem. Un indret que combina natura, història, patrimoni i espiritualitat. I és que la muntanya de Montserrat ocupa un espai molt important en l’imaginari col·lectiu de Catalunya gràcies a obres literàries, personatges històrics i productes gastronòmics.

Les dues grans serralades del Cadí i el Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, formen una impressionant barrera muntanyosa en el punt d’unió entre el Prepirineu i el Pirineu. És en aquesta zona on el Parc Natural del Cadí-Moixeró acull, a més d’una gran biodiversitat, llocs d’una bellesa i un atractiu especials.

Contemplar el fons marí de les illes Medes és com fer un salt enrere en el temps per descobrir un paratge on podem gaudir de l’àmbit florístic, faunístic i paisatgístic d’un ecosistema estable i íntegre. Un espai que dibuixa un litoral amb penya-segats, cales i platges que s’endinsen en un fons marí d’indubtable valor ecològic, un massís muntanyós que s’alça entre les planes al·luvials del Baix i l’Alt Empordà i els aiguamolls que forma el riu Ter quan desemboca a la badia de Pals. Tot plegat fa del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter un indret únic a Catalunya on també es deixa sentir la petja que ha deixat l’home al llarg de la història, cosa que completa un patrimoni de primera magnitud. Les illes Medes des de sempre han sigut un punt d’interès per a l’home, com ens revelen les restes de naufragis trobats a les seves aigües. Els pirates les utilitzaven com a base per a les seves incursions a la costa i han sigut objecte d’importància militar i estratègica des de l’Edat Mitjana fins a finals del segle XIX. Van ser habitades fins al 1934.

Situat entre Catalunya, València i l’Aragó, aquest massís calcari, de relleu escarpat i abrupte, ha estat humanitzat des de temps prehistòrics. Tot i així, el territori dels Ports se’ns presenta avui com un espai natural feréstec i ple de vida salvatge, amb 35.050 hectàrees de Parc Natural que inclouen 861 hectàrees de reserves naturals i 205 hectàrees de Refugi de Fauna Salvatge.

Amb els seus 320 km de superfície, el delta de l’Ebre constitueix l’hàbitat aquàtic més extens de Catalunya i presenta una rica diversitat d’ambients. Riu, mar, badies, platges, dunes, salobrars, bosc de ribera, llacunes costaneres, illes fluvials i ullals conformen el seu paisatge natural, i, juntament amb els arrossars, acullen una gran diversitat d’organismes (ocells, peixos, rèptils, amfibis, invertebrats...) adaptats als diferents hàbitats.

Com en altres espais de protecció natural catalans, les capçaleres del Ter i del Freser són parc natural de fa poc, el 2015, però la seva història es remunta a 85 anys enrere, amb el Regional Planning de 1932 i la catalogació de les llavors anomenades reserves de paisatge. El parc actual està format bàsicament per l’Espai d’Interès Natural (PEIN) del mateix nom i és, alhora, Zona d’Especial Conservació (ZEC) i d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) (codi ES5120002). El Parc també comparteix espai amb la Reserva Nacional de Caça del Freser-Setcases i limita, al nord, amb el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans, situat a França.

Entre la terra i el mar, el cap de Creus, el primer parc maritimoterrestre del país, és un espai de gran bellesa. Està dotat d’una configuració geològica singular, amb estructures i afloraments que formen un conjunt únic al món. L’efecte de la tramuntana ha fet que hi apareguin formes d’erosió capricioses i ha transformat el paisatge d’una manera molt especial. Ja en l’origen, però, el cap de Creus era ben especial, ja que dins de la unitat dels Pirineus, juntament amb el Canigó, la Pica d’Estats, la Vall d’Aran i la Cerdanya, forma el que es coneix com zona axial, la qual correspon a la zona formada per les roques més antigues de l’era primària o paleozoica, i constitueix l’eix orogràfic de la serralada.

Amb 69.850,38 hectàrees de parc natural, és l’espai natural protegit més extens de Catalunya. Ocupa principalment espais del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell i és, per tant, una zona lligada geogràficament al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. La gran diferència és la petjada humana, marcada ja en el logotip del parc, una sexifòlia, una flor de sis pètals. Es tracta d’un símbol ancestral que trobem en diferents indrets, tant del Pirineu com d’altres contrades, associat a cultures ramaderes, sobretot com a motiu ornamental en creacions artesanals de fusta o en pedra sobre les portes de les cases. Els pastors han anat tallant sexifòlies en molts dels seus estris, com ara collars per al bestiar, salers o formatgeres. Com a símbol del Parc Natural, representa un dels principals valors d’aquest espai protegit: una natura excepcional modelada per l’activitat humana mitjançant una cultura mil·lenària.

És l’únic parc nacional de Catalunya, i la seva història i gènesi és paradoxal. És fill de la política de centrals hidroelèctriques del general Franco. Més concretament, de la visita que va fer a la zona el dictador l’any 1955. Originàriament tenia només 9.851 ha i es va convertir en el cinquè parc nacional d’Espanya i el segon dels Pirineus, després del Parc Nacional d’Ordesa. Paradoxalment, la propietat de la major part del territori era privada, cosa que en va permetre l’explotació forestal fins a l’any 1975, i ha estat parcialment afectat per tot un sistema d’explotacions hidroelèctriques, les quals representen impactes ecològics i paisatgístics forts.

Calma. Reflexió. Llum. “Els Aiguamolls són molt valorats per raons de caràcter natural, però poques vegades es té en compte que aquí hi trobaràs la llum, el color, l’harmonia, l’equilibri, la proporció i la serenor, fruit de l’evolució de milers d’anys, que et permeten evadir-te, descansar, renovar-te i enfortir-te d’una manera absolutament lliure”. Així descriu Eduard Marquès la seva experiència al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà en el vídeo que ha elaborat i que podeu veure al centre d’informació del Cortalet. És evident que l’atractiu dels Aiguamolls té molt a veure amb l’entorn natural, amb les migracions dels ocells i amb la vegetació que li són pròpies, però també ho és que tot visitant se n’endurà la seva pròpia experiència.