Escriure sobre Caldes de Malavella fa una mica de respecte perquè ja "han escrit" textos sobre aquest municipi grans escriptors com Joaquim Carbó, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, i fa pocs anys Rafel Nadal (El fill de l’italià), entre molts altres. A Caldes mateix, al carrer, s’hi poden llegir alguns fragments de textos d'aquests autors. En recullo aquest, de Palau i Fabre: "Abans de casar-se amb el meu pare, la meva mare ja anava a Caldes a prendre les aigües, perquè estava malament del fetge. Més endavant hi vam anar tota la família. Vam instal·lar-nos al Balneari Prats. «A can Prats, pels disbarats», deia la gent [...]. Conservo de Caldes un record molt precís de quan jo devia tenir nou anys i es va organitzar una festa a l’edifici del Vichy. Era una mena de ball de disfresses en què es produïen unes situacions molt atrevides, tenint en compte l’època. Recordo les senyores presents a la festa enfilades a una cadira amb una canya i una pera penjant, esperant que l’home les arreplegués amb la boca".

"Ens van prendre per ximplets quan vam obrir l’estudi al barri del Rec", em diu en Lluís Jubert, dissenyador gràfic igualadí que a finals dels noranta, amb el pintor Ramon Enrich, va adquirir i rehabilitar la vella adoberia de Cal Segall, una de les més antigues d’Igualada, per instal·lar-hi el despatx. Ara és un espai de cotreball (això que en diuen coworking), Espais del Rec. "Moltes de les adoberies i edificis industrials feia anys que estaven buits. Hi havia, com ara, algunes adoberies en funcionament", em diu en Lluís. Som a la planta soterrània de Cal Segall, on s’adobaven les pells. L’espai conserva l’estructura original de voltes. Ens trobem en una cota inferior al rec: així hi podia arribar l’aigua d’aquest canal d’aigua a cel obert que passa just pel costat.

Art romànic, natura i aigües termals fan un combinat imbatible a Caldes de Boí. Ara bé, d’aquests tres elements, el primer que va atraure visitants a la vall van ser les aigües. Famílies de la burgesia barcelonina van començar a freqüentar Caldes de Boí quan les esglésies romàniques de la vall encara no eren Patrimoni Mundial –ni interessaven gaire– i no hi havia jeeps que s’enfilessin muntanya amunt amb turistes d’arreu del planeta. Això passava quan no hi havia automòbils, o eren ben escassos. Barcelonins benestants anaven fins a Pont de Suert en cotxe de línia i després, per un camí de terra, amb un burro, i una pila de paquets, pujaven fins a Caldes, on s’instal·laven un munt de dies –en algunes ocasions amb minyona i tot–, a "prendre les aigües" i a fer cures i repòs. S’hi estaven una quinzena, una novena (nou dies) o més i tot.

Hi ha dies que em llevo molt d’hora per treballar, i em pregunto qui està treballant quan encara és ben fosc. Avui he conegut uns que "s’hi posen" a quarts de sis. A aquesta hora surten de la seva botiga i van a la font d’aigua termal que hi ha davant de l’església de Caldes de Montbui, amb un carretó de mà i tres garrafes especials per a aigua calenta (més gruixudes). Quan arriben de nou a la botiga, amb les garrafes plenes, canvien l’aigua als cigrons que estaven en remull tota la nit –hi aboquen l’aigua termal que han portat– i posen l’olla al foc. Fan el mateix amb mongetes.

Arreu del país hi ha una pila de vestigis de recs antics. El vigatà Xavier Cervera s’ha dedicat a trobar les traces de l’anomenat rec del Marquès, amb motiu dels 75 anys d’Aigües Vic. Ara pot dibuixar-ne amb extrema precisió el recorregut al mapa, i el reconeix a distància, sobretot perquè les fileres d’arbres i de canyes en són el millor indicatiu.

El Ter és un dels rius més «treballadors» del país. Només al Ter Mitjà (de Ripoll al pantà de Sau) s’hi compten 35 fàbriques. Totes han deixat de funcionar? En veure-les sense ningú pot semblar que sí, però la resposta és: no. Ja no transformen cotó en fil –com van fer quasi totes–, amb la força de l’aigua, però amb les mateixes turbines fan electricitat.

«Quan era petit, des de Xerta, anàvem riu amunt, fins aquí. Era una caminada de les més habituals. Per Pasqua menjàvem la mona, i per Dijous Jarder (Dijous Gras), la fogasseta (entrepà fet amb pa rodó, farcit de truita, salsitxa, carxofa i alls tendres)». Som davant de l’assut de Xerta, i en Roger Aviñó, alcalde de la vila, recorda alguns dels bons moments que hi passava amb la família i els amics.

Alimentat per la séquia de Puigcerdà –també coneguda com a Canal Internacional–, que pren l’aigua del riu Querol, el llac de la capital de la Cerdanya ha estat una gran reserva d’aigua, essencial per al regadiu i per a la neteja dels recs i les clavegueres del municipi. De tota manera, aquestes funcions han esdevingut secundàries: el llac és cada cop més, diguem-ne, decoratiu.

Estopanyà (en castellà tot sempre és més llarg: Estopiñán del Castillo) és un bonic poble de la Franja de Ponent on resideixen poc menys d’un centenar de persones. Passejant-hi sents parlar més català que a Barcelona. És força concorregut perquè és un dels punts de partida d’una visita que s’ha fet molt popular, la de "la muralla xinesa de Finestres", situada a tocar del pantà de Canelles i del poble abandonat de Finestres. Aquest llogarró va quedar abandonat a mitjans dels anys cinquanta del segle XX. La construcció del pantà va inundar les seves terres més fèrtils i va barrar les comunicacions que, a través del riu, tenia amb els pobles veïns. "Quan em demanen per on es va a la muralla xinesa jo els responc que han de fer 13.000 quilòmetres", em diu en Benjamí Vallmanya, d’Estopanyà. "Aquí sempre n’hem dit «Les roques de la vila» o «Les dents de Finestres»".

Aquest país és ple de capelles que s’omplen de pols i de teranyines i són un paradís per als ratolins. N’hi ha que obren només un dia l’any, per la seva festivitat. I n’hi ha que cap. Està bé que les capelles buides tinguin un ús. I si no és un ús de caràcter religiós, no passa res.

Quina bona vista que tinc de l’Empordanet, des de la torre de l’aigua de Can Mario. Soc a Palafrugell, el poble on va néixer el prolífic escriptor –i el va descriure amb tot detall– Josep Pla, que és qui va popularitzar el nom de l’Empordanet.

"L’aigua era un element fonamental als Munts, per irrigar els jardins, per als animals, per als banys, per rentar-se, i per viure, esclar", em diu en Josep Anton Remolà, conservador del MNAT (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona), que coneix Els Munts (Altafulla) com el palmell de la seva mà: va excavar-hi fa molts anys. Aquesta vil·la romana es troba a tocar del mar, però el que necessitava per "funcionar" no era pas aigua del mar, sinó aigua dolça. I molta!

Sempre he dit sèquia, amb e oberta. Però s’escriu séquia, perquè la gran majoria del domini lingüístic, i especialment on hi ha séquies, ho pronuncien amb e tancada. Jo pensava que rec venia de regar. I per això m’estranyava que s’escrivís rec i no reg. Però resulta que la paraula rec (d’origen preromà, amb el mateix significat que actualment, canal o séquia) s’escriu així, amb c (la paraula reg fa referència al regatge o al sistema de reg).

Va bé que l’aigua vingui de diferents procedències. Per si alguna falla. És el que passa a Sabadell, que rep aigua de les conques internes de Catalunya (dels embassaments del Ter i del Llobregat), de mines i pous... i també de Barcelona! Sí, sí: hi ha una canonada que neix a la carretera de les Aigües (Barcelona) i duu aigua a la ciutat vallesana.

Una de les coses que em criden més l’atenció del Ter, el riu més llarg dels que integren les anomenades conques internes, és el sobtat canvi de rumb que fa a la Plana de Vic. Una mica més amunt de Vic, abandona la direcció nord-sud que té des del seu naixement, a Ulldeter, per adoptar la d’oest-est. Sembla que li tocaria desembocar a Barcelona, o a l’àrea metropolitana i, en canvi, ho fa a l’Empordà! L’aigua té aquestes misteris. Gràcies a aquest canvi de direcció unes quantes comarques gironines gaudeixen del Ter. I, és clar, l’aprofiten.

En pràcticament totes les visites que he fet fins ara d’aquesta sèrie de reportatges sobre el nostre patrimoni d’aigua dolça m’ha captivat l’enginy dels catalans per aprofitar l’aigua. La que faig a Torrelavit no n’és una excepció. "El Riudebitlles és un dels afluents de l’Anoia que neix de la confluència d’aigües que es produeix a la Llacuna que sempre s’ha aprofitat molt", em diu la Carla Coca, tècnica de turisme del Consorci de Promoció Turística del Penedès i de l’Ajuntament de Torrelavit. "Si ha baixat de manera constant, per poca aigua que hagi portat, se n’ha tret partit", rebla Daniel Gonzàlez Caldito, director d’Anoia Patrimoni, empresa que fa les visites que ofereix el Centre d’Interpretació de l’Aigua de Torrelavit.

Hi ha una pila d’escultures en rotondes, àrees de servei... que no diuen res (per ser benevolents). Hi estan col·locades per omplir un espai buit, o per satisfer algun compromís. No és el cas de la que es troba a l’aparcament de cotxes situat a tocar del congost de Collegats (just abans del túnel, a la banda nord). És una escultura de grans dimensions, amb dos raiers –el cuer i el davanter–, fets de ferro, damunt d’un tronc.

On estiuejo, un poblet de l’Alta Anoia que havia estat abandonat i a l’hivern hi viuen menys de deu famílies, hi ha des de fa anys un edifici a mig fer. Les obres es van aturar no se sap per què. Sort que van treure la grua, perquè era un perill.

Sí, pel rec Comtal hi continua baixant aigua. El que més em sorprèn és que es veu netíssima. Hi va a una certa velocitat –cosa que fa que el seu so sigui ben clar (fins i tot ara que la maquinària del soterrament de la línia R2 de tren treballa a tot drap)–. Si concentro la mirada a l’aigua em puc imaginar que és d’un riu del Pirineu, d’aquells que em conviden a banyar-me (però quan hi poso els peus ja no tant). Ara bé, si aixeco la mirada el contrast és enorme. Soc a Montcada i Reixac, al barri de Can Sant Joan, urbanitzat a partir dels anys 20 del segle XX tant pels treballadors del ferrocarril com pels de la fàbrica de ciment Asland. Sí, la de "llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directo a Barcelona", que va escapçar el turó de Montcada per extreure’n pedra calcària i fer-ne ciment.

Les condicions de treball dels qui feien la presa i la central hidroelèctrica de Camarasa eren d’allò més dures. Per intentar millorar-les es va crear un sindicat. Reconegut al principi per l’empresa, va assolir guanys, com el cobrament de quinze dies per acomiadament. Un dia, a l’entrada de l’obra, l’empresa, neguitosa per la força del sindicat, va demanar a la Guàrdia Civil l’escorcoll dels treballadors. Aquests s’hi van negar, i van iniciar una vaga que demanava la fi dels escorcolls i augment de sou, però aviat va incloure com a principal reivindicació la jornada laboral de vuit hores. La vaga va durar gairebé un mes i mig, gràcies al suport de la CNT. Amb els diners que es recollien d’afiliats i simpatitzants, els vaguistes camarasins cuinaven cada dia un ranxo que els permetia subsistir. La lluita es va estendre i va arribar a Barcelona. Va passar a dirigir-se a La Canadenca (nom amb què es coneixia la Barcelona Traction Light and Power, de la qual formava part Riegos y Fuerza del Ebro, l’empresa constructora de la presa de Camarasa). El gener del 1919 s’havia convocat una vaga a Barcelona, que es va avortar per una forta repressió i va portar a presó Salvador Seguí, entre d’altres instigadors. Però el febrer es va reprendre la protesta, anomenada de La Canadenca, que va aconseguir la publicació d’un decret que establia la jornada laboral de vuit hores per a tots els treballadors del país. Gràcies, doncs, a l’espurna de Camarasa es va aconseguir la jornada de vuit hores.