El migcampista Mesut Özil ha anunciat aquest diumenge que deixa la selecció d'Alemanya, un mes i mig després d'obrir-se un debat per haver-se fet una foto al costat del president turc, Recep Tayyip Erdogan, i després d'acusar la federació de no acceptar-lo com a alemany, malgrat haver guanyat un Mundial per al país on va néixer.

El Mundial de Rússia ha tingut una mitjana de 3.835.000 espectadors i un 29,9% de quota de pantalla a Espanya, unes xifres que augmenten lleugerament, fins als 4.270.000 seguidors i el 33,3% de share, si es descompten els partits poc rellevants que es disputaven a la mateixa hora que altres i que Mediaset va relegar a canals secundaris com ara BeMad o Energy. Són xifres molt elevades, però que no han satisfet les expectatives que s’havia marcat el grup audiovisual abans de l’inici del torneig. De fet, el nombre d’espectadors no arriba ni a la meitat del previst i la quota de pantalla ha quedat 21 punts per sota del que havia estimat l’empresa televisiva.

Després de la sobrecàrrega d’emocions i de minuts que ha suposat el Mundial, arriba l’hora de fer les maletes per tornar a casa, refer-les un altre cop per apurar les vacances i, després, tornar a la feina amb els respectius clubs. Aquesta ha sigut la realitat dels 12 jugadors del Barça que han participat a la Copa del Món amb més o menys encert i que s’aniran incorporant de manera progressiva a les ordres d’Ernesto Valverde, que ja està treballant amb els disponibles del primer equip, més alguns jugadors del filial, des de la setmana passada.

Gairebé 1,3 milions de catalans van veure la final del Mundial, que va tenir una quota de pantalla del 57%. En concret, el partit va reunir 1.295.000 persones, la mateixa xifra que havia obtingut el partit de debut de la selecció espanyola davant de Portugal, que va marcar un 55,5% de 'share'.

"Del Mundial m'ha impressionat la pressió a alta intensitat i el que anomenem 'l'efecte Pep Guardiola': atacar amb la pilota i sense la pilota". La frase és de l'escocès Andy Roxburgh, membre del Grup d'Estudis Tècnics (GET) de la FIFA i un dels portaveus de l'organisme que va fer balanç fa alguns dies de les conclusions futbolístiques que deixa el Mundial de Rússia. Es poden resumir en aquests 5 punts, que inclouen la gran influència del tècnic de Santpedor en molts partits i seleccions.

Emmanuel Macron, el president de França, va viure aquest diumenge la final del Mundial de Rússia des de la llotja de l'estadi d'una manera molt especial. Macron va trencar amb el protocol que se suposa que un dirigent ha de mantenir a la llotja d'un estadi esportiu quan marca el seu equip i va celebrar els quatre gols que va aconseguir la selecció del seu país contra Croàcia.

El 39% dels gols del Mundial de Rússia han vingut d’una acció a pilota aturada. És una de les dades més impactants que ens deixa el torneig, i ho fa després d’una final que va tornar a posar de manifest el pes que l’estratègia té en el futbol d’elit actual. França i Croàcia van sumar tres gols més al sac d’accions de pissarra, inclòs el 22è gol de penal, una dada rècord en un torneig de la FIFA. “Les jugades a pilota aturada s’han destapat com una eina important en aquest Mundial”, va apuntar fa uns dies Andy Roxburgh, membre del Grup d’Estudis Tècnics (GET) de la FIFA. I ara s’obre un període d’anàlisi per entendre per què aquest percentatge, que en anteriors Mundials i a la Champions oscil·la entre el 21% i el 24%, gairebé s’ha duplicat.

La Daria, una senyora de 93 anys, va ser entrevistada per una televisió llatinoamericana quan ballava al carrer entre un grup d’aficionats colombians. Traductora d’espanyol quan treballava per a una editorial soviètica de l’estat, aquesta moscovita que espera arribar als 100 anys va baixar del seu pis, en un barri perifèric, per veure l’ambient al centre de la ciutat. “Mai havia vist Moscou així, amb tanta alegria, amb tanta gent feliç; gent d’arreu del món unida, és preciós”, deia mentre movia lentament els malucs, acompanyada per colombians que, en veure-la, la protegien per evitar que algú li caigués a sobre.

Han sigut 32 dies de Mundial. Una competició que començava un ja llunyà 14 de juny i s’acabava ahir amb la victòria merescuda de França -sigui atractiu o no el seu futbol-. S’acaba un torneig que ha tingut sorpreses als marcadors, polèmiques arbitrals, descobriments de futbolistes i entrenadors, exhibicions a la gespa, molta passió i, evidentment, molt de futbol. Ara bé, amb què ens quedem de Rússia 2018?

Corredisses, abraçades, plors d’emoció, crits de celebració, punys en alt, balls, banderes penjades al coll o la cintura –també al cap, per guarir-se de la puja–, selfies... L’alegria de la selecció francesa que es va viure ahir damunt de la gespa de l’estadi de Lujniki després del xiulet del col·legiat argentí Nestor Pitana va ser la mateixa que la dels milers de francesos que, arreu, van poblar els carrers de París i de diferents ciutats atapeïts en bars o davant de pantalles gegants. Vint anys després, França torna a ser la Campiona del Món i ho va fer tenint a les seves files el millor jugador jove del Mundial: Kylian Mbappé. Si el 1998 es van endur la glòria col·lectiva, ahir també hi van sumar el premi individual que reconeix el present i la projecció del davanter del PSG.

Potser a Croàcia la va trair la seva autoestima. Se sentia tan poderosa després de tres pròrrogues guanyades que va sortir a menjar-se França, qui, per favoritisme –que no pas per voluntat–, hauria hagut de ser qui portés la iniciativa. Vist amb perspectiva, i malgrat el deliciós primer quart d’hora dels croats, va ser una decisió perjudicial perquè va permetre a l’equip de Deschamps moure’s des de l’escenari que més domina i que més fort el fa: funcionar des de la rèplica.

El 1998, més d’un milió de persones van ballar fins ben entrada la nit pel centre de París celebrant que per primer cop França havia guanyat el Mundial gràcies a dos gols d’un fill d’algerians, Zinedine Zidane. Aquell mateix any naixia Kylian Mbappé. Vint anys entre la primera i la segona estrella cosida a la samarreta de la selecció francesa i vint anys en què milions de francesos esperaven reviure la sensació de saber que per sobre teu només hi ha el cel. Si el 1998 el Brasil va rebre tres gols, el 2018 Croàcia, l’heroi romàntic del Mundial que marxa a casa sense final feliç, en va rebre quatre en dues finals similars, amb una França sòlida que dosificava talent però guanyava. I dues finals amb un fil conductor: Didier Deschamps, jugador el 1998 i entrenador en aquest Mundial en què s’ha convertit en el tercer home que guanya la Copa del món com a futbolista i com a tècnic, després del brasiler Mario Zagallo i l’alemany Franz Beckenbauer.

Només vuit seleccions saben què és alçar una Copa del Món. Entre aquest selecte grup de països hi ha França, que va guanyar el Mundial que va acollir el 1998 i que aquesta tarda, a l’estadi de Lujniki (17 h / Telecinco), contra Croàcia buscarà cosir una segona estrella sobre el gall que hi ha al seu escut. La selecció francesa parteix amb l’etiqueta de favorita i amb un entrenador, Didier Deschamps, que pot fer història i convertir-se en el tercer seleccionador que guanya un Mundial com a jugador i com a tècnic després del brasiler Mario Zagalo i l’alemany Franz Beckenbauer. Per fer-ho, Deschamps haurà d’aconseguir derrotar una Croàcia amb les cames cansades després d’haver superat tres pròrrogues i dues tandes de penals, però amb la il·lusió incalculable de disputar per primer cop en els seus 24 anys de vida una final d’una Copa del Món.

Fa alguns anys, en un esmorzar amb uns càmeres de televisió, m’explicaven que acostumaven a fer apostes abans dels partits de futbol. Com que sovint reben l’encàrrec d’enfocar la graderia per mirar la reacció del públic, sobretot al descans, buscaven qui era capaç de trobar la dona més atractiva. En deien, literalment, fer “primers plans agraïts”. El que guanyava aquesta juguesca tan sexista tenia la cervesa pagada. Doncs bé, sembla que amb el pas del temps la situació no ha millorat gaire perquè la FIFA, tipa que en alguns moments es prestés més atenció als escots que al futbol durant el Mundial de Rússia, ha arribat a ordenar als operadors internacionals de televisió que deixessin d’enfocar només les dones atractives i fessin una imatge més plural de la graderia.

El 15 de setembre del 1993 centenars de russos van passar nits dormint sota una estàtua de Lenin. Durant més de tres nits es van esperar per ser els primers a entrar a l’estadi on es jugarà la final del Mundial i trobar lloc al davant de tot per al primer concert a Rússia de Michael Jackson. Els temps estaven canviant i aquell estadi, que llavors s’anomenava encara Estadi Lenin, va anar veient les actuacions dels grans ídols de la música occidental, com Bon Jovi, Scorpions, Ozzy Osbourne, Skid Row i els Rolling Stones.

França

Els Camps Elisis estan preparats per celebrar la victòria de la França més multiracial que s’ha vist. Tothom espera que es brodi la segona estrella a la samarreta gal·la. Després de guanyar el Mundial del 98, I will survive es va convertir en l’himne d’aquella fita. Veurem què trien aquest cop si guanyen. Segons sembla, els criteris musicals francòfons són més que dubtosos. La França campiona del món va establir un rècord -guanyar encaixant només dos gols-, però va ser molt menys defensiva que l’actual. Si l’equip hagués mirat més a porta, potser Mbappé hauria pogut igualar Just Fontaine com a màxim golejador de les cites mundialistes.

]]>

La selecció de Bèlgica del tècnic català Robert Martínez marxa del Mundial sent tercera i supera així la quarta posició que va aconseguir el 1986, el seu millor resultat històric en 13 participacions mundialistes. Gràcies als gols de Meunier i Hazard, s'ha imposat a Anglaterra en un duel desinhibit, sense tensió i amb alegria en el joc, els ingredients que acostumen a ser habituals en les finals de consolació. En el duel particular per ser el màxim golejador, ni Lukaku –que ha sigut substituït a l'hora de partit– ni Kane han vist porteria i, per tant, l'estilet britànic segueix encapçalant aquesta llista amb els seus 6 gols (3 de penal).

]]> Crec que esperava unes altres conclusions de l'exercici de rebobinar 20 anys enrere i ara no sé si les que he trobat m'agraden o em preocupen. He entès, per exemple, que hem eixamplat la mirada a 16:9 i que abans la vida es comprimia en un 4:3 extremament quadriculat, però, més enllà de formats audiovisuals, equipacions menys arrapades, recursos mèdics molt precaris, marcatges més individuals i disposicions tàctiques més flexibles, no he acabat de trobar el contrast futbolístic que 20 anys m'anunciaven. Moltes de les coses que van funcionar en l'última gran generació de França i Croàcia a la Copa del Món del 1998 poden valer avui per als actuals equips per coronar-se campions al Mundial de Rússia.

]]>

A la casa on Didier Deschamps va començar a xutar una pilota els convidats eren rebuts amb un cartell que deia “Elgarrekin”. Una paraula basca que es traduiria com “tots plegats”. Nascut el 1968 a Baoina, el seleccionador francès, quan jugava, va rebre dues vegades ofertes de l’Athletic de Bilbao. “Soc un basc francès. No parlo basc, però tinc familiars que sí”, ha explicat algun cop Deschamps, que després de ser campió del món com a jugador el 1998 va ser rebut a l’ajuntament de la seva població natal per més de 10.000 persones, moltes amb banderes basques.

]]>

Amb un català a la banqueta, Robert Martínez, Bèlgica aspira a acabar per primer cop a la seva història tercera a un Mundial, fita que superaria la quarta posició aconseguida el 1986. En un partit pel tercer lloc què es jugarà a Sant Petersburg (16h / Telecinco) els diables vermells belgues es veuen les cares amb una Anglaterra encara afectada pel cop que va suposar quedar-a un pam de jugar per primer cop des de l’any 1966 una final.

]]>