El diagnòstic ja és un repte, perquè com que “és una malaltia silenciosa no es diagnostica fins que hi ha fractura”, apunta Nogués. Per diagnosticar-la abans, es pot fer una densitometria òssia, que serveix per avaluar la salut dels ossos. “És el que es fa en dones després de la menopausa, i ens permet veure si aquells ossos tenen una estructura adequada per suportar la mobilitat o traumatismes lleus”, afegeix Nogués. És una prova similar a una radiografia i mesura la quantitat d’os d’una zona, cosa que es coneix com a densitat mineral òssia. Els resultats es comparen amb els de persones joves i sanes per determinar si s’ha perdut massa òssia.

La diferència entre ingressar en una residència per a gent gran o tenir una persona cuidadora a casa pot ser molt gran, sobretot, per a l’usuari de la dependència, però també per als seus familiars. Hi ha molta gent que veu amb mals ulls -o com l’últim recurs possible- portar un familiar a una residència i prefereixen contractar un cuidador, ja que, d’aquesta manera, la persona que necessita les ajudes pot quedar-se al seu domicili, amb els beneficis psicològics que això suposa, i els familiars no tenen la sensació d’haver-la obligat a deixar casa seva. D’altra banda, però, les residències compten amb unes instal·lacions molt més preparades que una casa particular, especialment en aquells casos d’usuaris que requereixen atencions molt intensives.

No fa gaire temps, Stephanie Heller, una agent immobiliària de Nova Jersey, va sortir del gimnàs després de fer exercici i a l’aparcament va veure una dona que batallava per ajupir-se. “No sé si li va caure alguna cosa i havia de recollir-la o si tenia descordada una sabata”, diu Heller, que es va ajupir per ajudar-la. La dona va culpar la seva edat de la seva incapacitat, i va explicar que tenia 70 anys. Però Heller en tenia 71.

Quan agafes el tren entre Bukhara i Samarcanda reconeixes uns sons familiars quan la megafonia avisa de la pròxima estació. Sí, un tren Talgo. Ara farà vuit anys el govern de l’Uzbekistan va comprar dos trens espanyols per millorar les seves comunicacions. Ara ja són més de 10 els trens que arriben als 250 km per hora, cosa que facilita el transport per un dels països més bonics de l’Àsia, l’Uzbekistan. La Ruta de la Seda ha passat de fer-se amb camells a fer-se amb trens d’última generació. Rutes mil·lenàries que abans servien per mantenir viu el comerç entre continents, i ara transporten els turistes que de mica en mica arriben a un país ple de tresors. L’Uzbekistan en va rebre en l’últim any més de sis milions, però més del 75% encara són de països veïns. De mica en mica, cada cop hi arriben més europeus, la major part sèniors que hi van en viatges organitzats que permeten veure, en una setmana, algunes de les ciutats més boniques de l’Àsia. És fàcil moure-s’hi també per lliure, tant per a la gent gran, per als quals és una destinació còmoda, com per als joves motxillers. És un país molt econòmic, on s’hi pot menjar bé per menys de 10 euros, amb hotels cada cop més preparats i amb un únic maldecap: no hi ha vol directe. A més, no cal demanar visat per entrar-hi a través dels seus dos aeroports internacionals, Taixkent i Samarcanda. I malgrat que bona part de la població no parla anglès, cada cop més guies atenen els grups en anglès o castellà. La Ruta de la Seda torna a estar oberta.

“Només és rock'n'roll, però m’agrada”. És una de les cançons més icòniques i, alhora, tramposes de la història de la música popular. Ideada pel duet Jagger i Richards, motor creatiu dels Rolling Stones durant gairebé sis dècades, és una declaració de principis que ha fet fortuna com a tòpic del gènere, però que amaga una gran mentida: el rock’n’roll mai és només rock’n’roll. És moltes altres coses, sobretot des de l’inici del fenomen fan i el canvi de paradigma que comença a mitjans dels anys cinquanta i es consolida a principis dels seixanta, una línia traçada per Elvis Presley i els Beatles.