“Em poso els cascs, escolto i sento un gran plaer. Sigui en un entorn natural, o també si localitzo una merla en una ciutat. Estic molt concentrada i és com si tingués un silenci, una pau. No ho puc explicar, és un sentiment, una emoció. Abans em preocupava molt si quan gravava hi havia sorolls. Ara ja no. Agraeixo tot el que em ve, no penso en res més, és un moment zen, escoltar i gaudir de la bellesa del so que m’entra pels auriculars. Tanco els ulls i em sento plena de vida, sento la vida a través del so”.

Daniel Florín és l’autèntic manetes que voldríem a prop. Reparador professional, també fa tallers de manteniment del mòbil o es crea les seves impressores 3D per fer peces que li falten. De petit veia el seu pare obrir rentadores i el copiava: “Abans els aparells eren menys hermètics, ara costa obrir-los per arreglar-los o hackejar-los. He obert molts aparells, vull saber com estan fets per dins, com funcionen. Si tenen un problema, el vull solucionar. Per la marca o el màrqueting hi ha grans diferències de preu, però potser per dins són idèntics, amb els mateixos components, només canvia el disseny exterior”.

“De petit jugava amb gripaus. Als 10 anys llegia l’etòleg Konrad Lorenz. Als 12 vaig veure Dersu Uzala de Kurosawa i vaig sortir del cinema transformat per aquell caçador indígena de Sibèria que acompanyava un grup de geògrafs i vivia en harmonia amb la natura. Als 14 vaig veure isards i encara els recordo corrent desbocats amb el seu esperit salvatge, lliures”. 

“No conec el món de la presó, però si una altra persona ho pot fer, jo també”, va dir en Quim Borrell a l’entrevista per a monitor de teatre al centre penitenciari Lledoners. “Era una feina per als caps de setmana i festius. Vaig començar el 25 de desembre del 2008. Estava sol i els vaig posar Hancock amb Will Smith, i al film hi havia un motí, i jo no hi havia caigut. El primer dia i ja l’havia cagat. Els interns em miraven”.

“Del 12 al 15 d’agost aquí a Berlín commemoren el 60 aniversari de l’aixecament del Mur. M’han convidat a un esdeveniment artístic i de revisió històrica de projeccions sobre el Mur. La meva pintura miraculosament encara dura!”

Em rep a Jorba (Anoia), on Eixarcolant té la seu. Ens passegem per les oficines, i sobretot per l’hort demostratiu on es recuperen varietats antigues o oblidades. “Hi ha poc de cada cosa per ser un exemple de la diversitat”. I de la calor de l’agost passem al fred de la cambra frigorífica, on tenen el banc de llavors tradicionals, que, a més de conservar, també comercialitzen perquè les espècies silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals siguin accessibles i tornin als cultius i a la nostra dieta. És el que ja fan ells amb els productes del Forn de Jorba, que ara estan reformant gràcies a una campanya de micromecenatge a Goteo.org que s’acaba aquest 12 d’agost. “Convertirem el forn en un exemple i referent del nou paradigma agroalimentari. La FAO i informes sobre sobirania alimentària o agroecologia de les universitats més prestigioses a nivell mundial diuen que només aconseguirem el desenvolupament sostenible si recuperem les NUS (neglected and underutilized species ), que són això, les plantes silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals”.

“Vaig començar dissenyant per a mi, sent la meva primera clienta. El barret que jo volia no existia, o el venien lluny o a preus desorbitats. No hi havia ni venda en xarxa ni Instagram. Jo veia barrets de Philip Treacy i Stephen Jones a les bodes reials. Havia estudiat belles arts, tenia molts llibres de moda i per a mi fer un barret era com fer una petita escultura. Però no sabia ni cosir i vaig aprendre'n amb tutorials d’internet, intuïtivament. Vaig començar amb una taula, una agulla i fils de colors en un local molt bonic. El dia que vaig obrir la persiana em vaig adonar que m’havia ficat en un projecte que no sabia com fer. I sense saber com fer-ho, ho vaig fer. Com a artesana, jo feia peça única i em vaig haver d’espavilar, perquè tardava de tres a cinc dies a fer un barret. I vaig tenir una demanda que tampoc esperava!” Ara els seus barrets fins i tot es troben en revistes de moda, o en sèries com Un asunto privado o pel·lícules com La llibreria d’Isabel Coixet. I té clientes singulars, com la que va ser musa del fotògraf Bill Cunningham, la model sènior Tziporah Salamon, un personatge que si investigueu és del tot suggeridor. 

“Quan som al parc, la meva filla vol pujar a tot arreu i l’he d’assistir, i el que no faré serà dir-li que no pugi o «Tu no pots». Jo li dic «Doncs sí, filla, on vols pujar? Aquí? Doncs vinga!»” Que els espais públics, parcs i zones de joc siguin adaptats per a nens amb mobilitat reduïda és només una de les moltes lluites de Noemí Font, una mare persistent que amb contundència batalla pels drets de la seva filla de sis anys. “Vull que sigui autònoma. El que és difícil és posar-ho a la pràctica, que s’espavili i no depengui de nosaltres. Et limita molt, si els teus pares et salven tots els problemes. Estem sempre alerta de mirar de ser-hi però sense fer-ho tot”.

Coincidint amb l’inici del curs, el Museu de Ciències Naturals de Granollers reobre amb la mostra itinerant Què mengem avui? “La idea d’aquesta exposició se’ns va acudir fa 10 anys quan l’Ada Parellada i jo érem a la comissió de menjador de l’AFA de l’escola. En aquell moment no teníem ni els mitjans ni els coneixements per fer-la. Arran de fer coses amb ella, vaig estudiar antropologia. Estudiar les cultures humanes, ja sigui l’alta o la popular, però també com viu una societat, com es generen la violència i els conflictes. Les relacions de submissió i dominació també són cultura. Vaig estar set anys documentant la prostitució, des d’ara a Mesopotàmia. Una altra inquietud meva és tot el que pots saber a partir de la producció d’aliments. L’alimentació no comença al plat, sinó molt abans, quan t’estàs abastint, comprant, plantant el teu hort o caçant. Aquestes eleccions tenen repercussions, ja sigui en la salut, l’economia o bé el medi ambient. Els productes de proximitat tenen conseqüències oposades a la dieta de petroli. Ara l’ingredient més present a la nostra dieta potser és el petroli, per la benzina del transport, per la benzina dels tractors, pels fertilitzants, pels embalatges... El petroli és per tot arreu. I tornar al km 0 està molt bé, però ara, a més a més, hem de tornar a voler cuinar.

Eva (E): “Els meus fills han sigut els meus mestres. A través d’ells he observat com aprenen els infants, si se senten respectats, que hi ha maneres d’aprendre en sintonia amb el planeta. A l’escola tradicional aprenien en un sentit molt abstracte i jo veia que ells integraven millor a través dels sentits i l’experiència. Necessiten tocar, no només que els hi expliquin, reproduint fitxes i exercicis d’un llibre”. Anna (A): “Jo mateixa durant anys vaig seguir la metodologia dels meus mestres de petita: deures, llibres, guix, pissarra, i així s’aprenia tot. Em vaig quedar embarassada i a l’escola on treballava em van preguntar si hi duria la filla. La resposta va ser no. «I si no vull això per a la meva filla, què és el que vull?» I llavors començo a informar-me sobre alternatives”.

Carrer Casp. Pedro (P):“Estava plovent i vaig veure aquest portal. Un guàrdia jurat em va dir que no hi podia dormir. Li vaig dir que amb el xàfec que queia, allà no molestava. Va ser la primera de moltes nits. Porto des dels 8 anys al carrer. En tinc 66. Els veïns van començar a conèixer-me i l’Elvira (E) durant 4 anys em portava el sopar cada nit. Si no hagués sigut per ella, jo ja estaria mort. Ella és la que m’ha canviat la vida”.

“Fa 20 anys que soc aquí. Si vius al carrer Bruc, el pis és casa teva; si vius a la carretera de Portlligat, casa teva és Cadaqués”. Cadaqués, i també París, l’Amèrica Llatina, la finca de secà de Serrallonga, Sabadell o els internats. “La meva era una família curiosa. El meu pare va anar al notari a anul·lar la pàtria potestat sobre la dona i els fills. El notari li va dir que era boig, que la dona seria lliure i que se’n podria anar quan volgués, que se li emportaria els fills i tot. I va contestar: «No vull tenir cap dret sobre ningú». No he sentit de ningú més que hagi fet això. A mi i als meus germans «fills meus» no ens ho deien mai. Jo era la Fina. Els pares anaven i venien. Una tata ens va cuidar dels 0 als 10 anys, i després cap a l’internat. A mi me’n van fer fora. Era tot tan desgraciat. Sola. Era dur. Em mullava els peus per posar-me malalta i anar a la infermeria. Si tenies febre et donaven llet amb sucre i t’hi podies quedar a dormir, i tenies la sensació que existies per a algú, perquè a casa meva no em venien a veure mai. I vaig començar a fer les coses al revés de tothom, vaig tirar un petard a classe, les notes fatal, i van trucar a ma mare dient: «Aquesta nena no la podem governar». És una de les coses que m’omple el cor d’alegria. Tota una institució maquiavèl·lica i no em van poder adreçar. No és fins que es va morir la meva mare que em va començar a acompanyar”.

“Des de ben al principi em va atraure escalar en solitari. Primer per curiositat, després per necessitat d’experimentar l’escalada en tota la seva magnitud. Anar en solitari amplifica qualsevol situació, ho canvia absolutament tot. Em moc per sensacions, i només marxo d’expedició si sento que vull o he d’anar-hi, independentment de si crec o no que estic preparada. Cada nova vegada és un nou repte, on sorgeixen pors, dubtes, incerteses. Marxo amb tots ells. Si estic preparada o no, ho esbrino un cop soc d’expedició. Sovint vaig a llocs verges obrint rutes, passant i escalant per una zona de la paret on no s’ha passat abans. Trio el recorregut. No tinc informació de la dificultat, ni de l’estat de la roca, ni del material que cal. Tot això significa incertesa, que fa que sigui un repte. El no saber si podré. Quan les coses són previsibles, tenim poques opcions de canvi.

“Estic des de l’any 94 en salut mental, a Sant Joan de Déu, etc., i he vist molts nanos que quan venen a la consulta no suporten que els diguis que necessiten ajuda i et contesten que ets aquí perquè cobres un sou. Però quan et veuen a la seva habitació, setmana rere setmana, amb ganes de saber a quin joc juguen i quina música escolten, i els demanes que t’ensenyin els còmics que llegeixen i les coses que fan, s’adonen que tens un interès molt autèntic i concret per ells. Ho fem al revés, som nosaltres els que ens desplacem i necessitem la seva ajuda per entendre com viuen i què fa que aquests nois tinguin dificultats agudes per sortir al món. Sentir que l’altre té curiositat per tu facilita moltíssim el vincle, i la quantitat d’informació que obtens és una passada”.

Quedem a la carretera de la Rabassada. Per arribar, el camí només se’l sap ell. Ni treballa en una oficina ni viu en un pis. “Estic les 24 hores rodejat d’animals. I quan entro en aquest bosc, noto que entro a casa meva. Tant és casa el menjador com el galliner”. Les cabres reconeixen el soroll del motor. Obrim la porta de la Masia Cal Mandó. Lladrucs. Els mastins Foc i Boira ens venen a llepar. El seu amo és una espècie de Darwin de Collserola, un genetista autodidacta que aprèn jugant amb experiències reals. “De petit no m’interessava el futbol. Al pati de l’escola regava els geranis. Veia el Félix Rodríguez de la Fuente. Amb 14 anys em vaig fer voluntari del Zoo de Barcelona, i des de llavors que és la feina de la meva vida. El món exòtic i el món urbà són oposats, entren en conflicte, però allà on fan les paus i es troben és en el món rural”.

“A l’EGB vam visitar una incineradora, i encara tinc gravada la imatge de la pinça agafant els residus i portant-los cap al foc. A l’escola treballàvem molt aquest tema i ja ha sigut sempre part de la meva vida. En la meva adolescència començava la recollida selectiva a Barcelona, però no al nostre barri, Torre Baró, un dels més conflictius en aquella època. Amb una amiga vam agafar un bidó, el vam pintar de verd, hi vam escriure “vidre” i el vam plantar a l’avinguda principal. La meva mare i les veïnes van començar a baixar ampolles. Algú va fer una foto, va arribar als mitjans i, al cap de poc, vam tenir els primers contenidors de recollida selectiva”.

Diumenge, a la cloenda de la novena edició de Mostremp, la Mostra de Cinema Rural al Pallars, es presenta el documental El cost de la fruita, fet literalment a quatre mans per la periodista Clara Barbal (C) i el realitzador Pablo Rogero (P). Aborden la problemàtica dels temporers de la fruita a Lleida i les seves condicions de vida, més enllà de la notícia cíclica que desapareix acabat l’estiu. “C.: Fa mal dir-ho però nosaltres hem patit. Ha sigut un treball que m’ha rebentat l’ànima, és el treball que més m’ha rebentat, perquè és dur que sigui tant a sota de casa meva, no en un altre continent empobrit. A Lleida visc a escassos metres del centre històric, on cada any es repeteixen aquestes situacions. L’estiu del 2018 es definirà al llarg de la nostra existència com l’estiu en què vam trepitjar més fang. Vam fer una immersió molt humana, vam construir una confiança perquè ens expliquessin la seva vida; a mesura que entràvem on viuen aquestes persones se’ns obrien i se’ns obria la història”. “P.: Vam parlar amb molts temporers que no hi apareixen, però que ens van ajudar a entendre la complexitat. També vam contactar amb multinacionals i cadenes fructícoles per gravar com s’hi treballa i donar l’oportunitat que s’expliquessin. Amb més o menys diplomàcia i actitud molt defensiva, tots van dir que no. Ens hauria agradat un mosaic més complet”.

“A Guatemala, el Salvador, Mèxic, Colòmbia o Hondures, d’on vinc jo, si vols ser un periodista independent, no podràs viure d’això. Potser aquí passa igual, però allà és més cruel. T’ho bloquegen tot, t’hi jugues la vida i la de la teva família. He treballat la persecució contra els col·lectius minoritaris, els LGTB, la violència de gènere, l’explotació infantil, la prostitució, el narcotràfic, el tràfic d’òrgans, que no es denuncia gaire, però a Hondures es roben nens per traficar amb els seus òrgans a Amèrica i Europa. Són temes delicats perquè t’exposes a les màfies. Jo vinc de l’extrema pobresa, d’una infantesa molt dura, i he anat forjant la meva consciència social. Comparteixo el dolor de la gent perquè jo també l’he patit”.

“Jo mai no he volgut ser músic. Ni em passava pel cap. De xiquet jugava molt a voleibol. A campaments em va caure una guitarra a les mans, i me va canviar la vida. Vaig notar que estava passant alguna cosa entre eixa cosa i jo. Quan estic en un bolo encara passa, però a casa ja fa molt que no toque. Jo componc quan estic sol en el cotxe, és el meu racó privat. Mai pose la ràdio, ni música. I allí el tarro treballa i me grave notes d’àudio. La gent se pensa que jo sense la música moriria. Però no la necessite. Sí que sent la música d’una manera molt bèstia, però això ho he parlat moltes vegades amb el Llach, que no vivim per fer música. Hem fet música per viure”.

“Jo vivia sobre l’Elèctric Bar de Gràcia, i una nit hi feien una sessió de contes. Hi entro i de sobte es va aturar el meu temps, que de fet és tot el que fan els contes: un parèntesi a la teva vida. Si el narrador aconsegueix que t’entri la metàfora del conte, s’atura el que estàs pensant, d’on vens i on vas. Vaig sortir d’allà dient: «Jo ja sé què vull ser»”.