La majoria de països europeus fixen l’edat de jubilació vora els 65 anys i és a partir d’aquí que es considera que una persona és gran. El concepte de gent gran s’ha transformat en els darrers anys. Aquesta evolució s’explica tant per l’augment de l’esperança de vida com pels canvis que es produeixen en el context en què viuen les persones grans, un entorn on també han canviat els valors, els estils i les condicions de vida.

“Cal tenir present que si no fem res per millorar com es tracta les persones grans, a nosaltres ens tractaran igual quan siguem vells”, sentencia Montse Celdrán, psicogerontòloga i professora de la UB. L’edatisme, que seria la discriminació cap al teu jo futur, se sustenta sobre tres eixos: els estereotips, els sentiments negatius (por a envellir) i la discriminació cap a les persones grans (accés a serveis o tenir l’autonomia per decidir per un mateix).

El concepte de gent gran varia en funció d’on es posi el focus: “Sovint es parla dels 65 anys perquè era fins fa poc l’edat legal de jubilació, però algunes associacions de gent gran no els consideren com a tal fins passats els 70. L’OMS a vegades parla de gran a partir dels 60 perquè és una organització mundial i l’esperança de vida és baixa en alguns països”, recorda el metge geriatra Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment UAB. Tenint en compte que al nostre país l’esperança de vida a principis del segle XX era inferior als 40 anys i al XXI està per sobre dels 80, és normal que hagi canviat la percepció del que s’entén i s’espera de la gent gran.

Fins fa poc, la gent gran havia de gestionar la seva pensió i poca cosa més. Ara també tenen a la seva disposició altres productes financers. Què ha canviat?

Quan parlem d’envelliment actiu ens referim al “procés d’optimitzar les oportunitats de salut física, mental i social que permetin a la gent gran participar activament en la societat sense patir discriminació, i gaudir d’una qualitat de vida bona i independent”. Mercè Mas, de 89 anys, recita de memòria la definició establerta per l’OMS l’any 2002 i posteriorment adoptada per les Nacions Unides. La seva figura representa un referent en la demanda dels drets de les persones grans. Treballadora social de professió, és experta del Consell de la Gent Gran de Catalunya, membre de la FATEC (Federació d’Associacions de la Gent Gran de Catalunya) i està compromesa amb les dones grans a través d’entitats com l’associació Dones Mundi: “Envelliment actiu no vol dir fer activitat, que també, sinó que es tracta d’un procés que comença en edats molt primerenques de la vida”, explica.

Cada tarda, puntuals a les quatre (si no hi ha extraescolars) el Francisco Paniagua i la Montse Cotonat esperen impacients que el Pau surti de l’escola. Aquest any ha començat P3 i les hores al centre són intenses. Amb el berenar a punt se’n van a un parc que hi ha a tocar perquè el petit estiri les cames. Passada l’estona d’esbarjo és hora de tornar cap a casa. Toca dutxar-se, jugar una mica amb el germà petit, el Max, i sopar fins que els pares tornin de treballar. “Al Pau l’hem vist cada dia des que va néixer i no ho volem deixar de fer”, diu la Montse. “Tant ell com el seu germà ens donen molta vida”, afegeix.

Fa tres anys, Ipsos publicava l’estudi El futur és FaB (Fifty and Beyond), una acurada radiografia de la població de més de 50 anys del nostre país. El col·lectiu poc o res tenia (ni té) a veure amb els sèniors de fa tan sols tres dècades i és que, atès el seu poder adquisitiu, la falta d’obligacions i la disposició de temps lliure, d’un temps ençà s’han convertit en un segment poblacional molt rellevant a nivell econòmic i de consum. Aquesta generació també comparteix, segons Ipsos, una actitud proactiva quant a la salut, amb especial èmfasi en la prevenció i en factors com la nutrició i l’activitat física.

Ni es limiten a veure la televisió tot el dia o a examinar les obres que hi ha en marxa vora casa seva ni es conformen a ser només cuidadors de nets i netes o a fer la partideta de petanca al matí i la de dòmino al casal a la tarda. Les persones grans són cada cop més inquietes i volen continuar gaudint d’un estil de vida com el d’anys enrere, en què sortides, reunions amb amics, excursions i viatges siguin (o tornin a ser, tan bon punt ho permeti el covid-19) una cosa habitual. El seu tarannà els empeny a buscar plans prop i lluny de casa, a voler seguir descobrint món i a fer-ho, a més, amb propostes inclusives i de qualitat que vetllin per l’excel·lència de cadascun dels serveis que les integrin, ja siguin allotjaments, hostaleria, béns culturals, termalisme, sistemes de transport, rutes...

A Catalunya hi ha prop d’un milió i mig de persones de més de 65 anys, de les quals més d’un 60% reconeixen haver-se sentit soles alguna vegada. Una xifra que creix amb l’edat (als 80 anys diuen que han patit soledat la meitat de les persones) i que s’agreuja en el cas dels homes: 9 de cada 10 reconeixen haver-se sentit sols algun cop. Són dades de l’estudi La soledat de les persones grans, elaborat per l’Associació Serveis Integrals per a l’Envelliment Actiu (Siena), amb data del 2019.

La gent gran és un dels col·lectius més vulnerables de la societat. La soledat no desitjada dels avis ja existia abans de l’arribada del covid-19, però la pandèmia del coronavirus els ha afectat especialment i ha suposat un aspecte crític per a les persones grans confinades. La desescalada i la tornada a la normalitat, amb les mesures de seguretat i les restriccions que varien en funció de l’evolució de la crisi sanitària, segueixen sent un problema social important en la nostra societat, sobretot per a aquest col·lectiu.

Moltes tendències, com el teletreball, s’han convertit en una realitat per a una part important dels treballadors. Gràcies a internet, hem après a gaudir de l’oci des de casa i això ens ha permès, per exemple, assistir en directe i des de casa a obres de teatre o a concerts. També, per evitar el risc de contagi, hem reduït l’ús de diners en efectiu i les visites al supermercat, i hem après a comprar online i hem evitat desplaçaments i la càrrega de pes.

Un dels col·lectius més vulnerables i afectats per la pandèmia del covid-19 és el de les persones grans. Al fet d’haver de quedar-se a casa pel fet de ser considerades població de risc s’hi afegeix un altre problema que afecta particularment aquells que tenen dificultats auditives per algunes de les mesures preses en l’anomenada “nova normalitat”.

El Tomàs Fernández, de 93 anys, viu amb la seva filla Rosa i el gendre des d’en fa deu. Al principi el Tomàs feia, sortia i entrava de forma autònoma i no li calia ajuda, però des de fa quatre anys té problemes de memòria. “No està diagnosticat, però té algun tipus de demència, segur, perquè es desorienta, es despista, no troba les coses...”, diu la Rosa, de 63.

L’any 2050 Catalunya haurà doblat la població de més de 65 anys. La població està envellint fruit d’una esperança de vida cada vegada més alta, que avui se situa als 83,5 anys, i d’una natalitat cada vegada més baixa. Segons dades de l’Idescat, al conjunt de Catalunya el percentatge de població de 65 anys o més és del 18,9% (dades del 2019) però hi ha 5 comarques amb més d’una quarta part de la població d’aquestes edats: la Terra Alta, el Pallars Jussà, el Ripollès, el Priorat i les Garrigues. “Ens trobem davant la generació de persones grans més ben formada que hem tingut mai. Hi ha persones jubilades amb gran experiència i saviesa, que són un capital social de primer ordre. Els hem de saber motivar i facilitar que participin en la comunitat en benefici de tots”, diu Cesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya.

Tal com feia palès l’Institut d’Estadística de Catalunya a finals del 2019, gairebé un 20% de la població catalana té més de 65 anys. S’estreteix la base de la piràmide poblacional perquè cau la natalitat, i s’amplia la cúpula pel guany en qualitat de vida; és cabdal, doncs, consolidar una xarxa de serveis i professions assistencials, residencials o domiciliàries. Amb una salut envejable, en general, fins ben entrada la vellesa, hi haurà persones capaces de seguir a casa seva molts anys, fins i tot parelles. Però d’altres, per soledat, dependència, discapacitat, demència o incapacitat de gestionar les tasques diàries, hauran d’acudir a un o a més d’un dels recursos assistencials, siguin públics o privats.

Quan parlem de gent gran, a qui ens referim?