El Reial Madrid es va endur el primer assalt del partit d’anada del play-off de la Champions al camp del Benfica gràcies a un gran gol de Vinícius (0-1). El brasiler va tornar a ser protagonista, tant per les seves virtuts com per la polèmica que habitualment l’envolta. Després de marcar el 0-1 al minut 50, va anar a celebrar el gol al córner amb la seva vehemència habitual, fet que va provocar que els aficionats del Benfica li recriminessin els gestos. Va ser en aquest moment que Vinícius va denunciar un insult racista del local Gianluca Prestianni, fet que va activar immediatament el protocol contra el racisme i va obligar a aturar el partit gairebé 10 minuts.

La relació del Reial Madrid amb la Lliga de Campions s’haurà de començar a estudiar com a fenomen paranormal. La capacitat dels blancs de guanyar finals i aixecar copes, també quan no juguen bé, escapa de tota lògica. A Wembley, un estadi que sempre porta bon record al Barça, però on el Madrid encara no havia plantat la seva bandera, l’equip de Carlo Ancelotti va guanyar la seva quinzena Champions després de derrotar un magnífic Borussia Dortmund. Poca gent creia que els alemanys tenien opcions, però van ser millors. Els tocarà ser una pàgina més al llibre d’història del torneig destinat als equips que emocionen, però acaben amb un pam de nas. Alguns juguen i somien, i el Madrid ja porta nou finals consecutives guanyades.

El Reial Madrid es torna a trobar a un partit de guanyar la Lliga de Campions per sisè cop en l'última dècada. Aquest dissabte (21 hores, La 1), a l'estadi de Wembley (Londres), s'enfronta al Borussia Dortmund, la gran sorpresa d'aquesta temporada després de classificar-se com a primer en el grup de la mort i passar per sobre a l'Atlètic de Madrid i el PSG. En aquesta final, Jude Bellingham es retrobarà amb els seus antics companys després d'abandonar els alemanys l'estiu passat per una xifra superior als 100 milions d'euros.

Des que el Manchester City va guanyar dissabte la Champions, no s'ha fet res més que parlar de Jack Grealish. Aquest jugador amb grenyes, diadema i mitges curtes es va fer famós per haver acumulat quatre dies seguits de festa, passant per Istanbul, Eivissa i Manchester. Els vídeos del davanter portant-ne més al cap que als peus han fet la volta al món. No és la primera vegada que li passa. Ja va ser enxampat a Tenerife, fa uns anys. Però darrere d'aquesta imatge s'hi amaga un jugador de 27 anys amb unes qualitats a l'altura de ben pocs. Aquesta és la seva història.

Ha sigut la Lliga de les decepcions, el torneig dels cors trencats. Europa continua castigant un Barça en què, de mica en mica, creixen els brots verds, però no tan de pressa com voldrien Xavi i Laporta. La Champions que havia de servir per veure el renaixement blaugrana ja forma part del passat, per fi. En lloc de demostrar el retorn d’un Barça triomfant, n'ha exposat els dubtes i la lleugeresa insuportable. Hi ha una idea, però fràgil. Una llavor que germina, però que encara necessita temps. A Pilsen, el comiat d’aquesta Champions convertida en una taca als llibres d’història va acabar sent un partit de dues cares contra un rival inferior (2-4). Un partit gris com una nit de novembre a Bohèmia que va acabar amb un triomf que serveix per polir una mica l’expedient tacat i per engrescar-se amb el futur. Més enllà del resultat, del partit se'n va salvar veure Ferran Torres marcant gols, la primera diana de Pablo Torre i el debut del jove Marc Casadó. El futur sempre engresca i il·lusiona. Més que el passat, en aquest cas. Un passat que no acaba de marxar.

L’himne de la Champions torna a sonar com música celestial. Violins i papallones a la panxa, amb una afició a punt per enamorar-se cada cop que Lewandowski celebra un gol amb la seva rialla d’actor de Hollywood. Els últims anys l’himne de la Lliga de Campions semblava la banda sonora d’una pel·lícula de por, en què no sabies si el botxí que apareixeria de dins d’un armari parlaria alemany, francès o portuguès. Ara aquest himne és la dolça música que acompanya el retorn del Barça a l’escenari dels traumes més durs de les últimes temporades, aquella competició dels malsons que feia que els nens no dormissin si sentien paraules com Roma o Liverpool. És aquí on cal demostrar que s’ha girat full. És a Europa on el Barça ha de recuperar l’orgull i fer que els malsons els tinguin els adversaris.

Podríem alegrar-nos del fet que l’avorrida lògica no governi el nostre món. Podríem celebrar que l’Euromillón ens sobrevoli i que miracles sense cap explicació racional deixin una mica d’alegria al nostre món. Podríem, i tant, estar contents pels set cops que li va tocar la loteria al popular Carlos Fabra.

L'esoterisme del Reial Madrid a Europa no té fi. La decimocuarta, tan temuda pel barcelonisme, és una realitat després de l'enèsim exercici de resistència competitiva blanca a la màxima competició. A París, on la final va començar amb retard per culpa de greus problemes d'ordre públic, l'equip de Carlo Ancelotti en va tenir prou amb tres xuts per derrotar un Liverpool que, jugant així, hauria guanyat en qualsevol circumstància, contra qualsevol finalista amb menys aura i sense Thibaut Courtois, un porter que ha arribat a la maduresa a un nivell superlatiu. 23 xuts van generar els anglesos per intentar guanyar la Copa d'Europa. El pla no els va funcionar.

Liverpool i Reial Madrid es tornen a veure les cares en una final de la Champions, quatre anys després d’aquell partit que va deixar ferides obertes. En aquella ocasió els blancs, amb una bona dosi de fortuna, van aconseguir guanyar l’orelluda. Ara els red busquen venjança aquest vespre a París (21 h, Movistar Liga de Campeones).

Estirat de bocaterrosa, amb les mans als ulls, plorant desconsoladament. Loris Karius va viure la soledat més absoluta un fatídic 26 de maig del 2018. El porter del Liverpool havia tingut una de les nits més desafortunades de la seva carrera. Potser n'hi havia hagut de pitjors, però cap de tan transcendent com aquella, en una final de la Champions. Va ser responsable directe de dos gols, els dos de diferència amb què el Reial Madrid va guanyar aquell partit. Quatre anys després, el porter segueix sense aixecar el cap. "Si pogués tornar enrere..."

✨ Amb tots vosaltres, 'La Molinada'!

✨ Amb tots vosaltres, 'La Molinada'!

Cal veure-ho per creure-ho. El Reial Madrid torna a ser en una final de la Champions després de remuntar de manera miraculosa, amb dos gols en l’últim sospir, una eliminatòria. Aquest cop la víctima va ser el Manchester City, que guanyava al 90 fins que va aparèixer Rodrygo per igualar un matx que semblava perdut per als blancs i després dur-lo a la pròrroga. I allà Benzema, des del punt de penal, va rematar la feina (3-1, 6-5 en el global). A París, on ja s’espera el Liverpool, el rival serà una vegada més el Madrid, un equip que ha estat capaç d’arribar a cinc finals en les nou últimes temporades.

El Manchester City de Pep Guardiola va classificar-se per a les semifinals de la Champions en un partit èpic, no tant pel joc sinó per la resistència numantina d’un equip que està més acostumat al joc ofensiu que al defensiu. Els citizen van empatar al camp de l’Atlètic de Madrid i van fer valer la victòria per la mínima a l’anada per passar ronda (0-0, 0-1 en el global). El Reial Madrid serà el proper rival. L’altre finalista sortirà del duel entre el Liverpool i el Vila-real.

La llegenda diu que al Reial Madrid no se'l pot donar mai per mort, per més que se'l pugui veure agonitzant al terreny de joc. El Chelsea ho sap bé. L'equip de Thomas Tuchel, que s'havia avançat 0-3 al Bernabéu i ho tenia tot de cara per arribar a les semifinals de la Champions, es va acabar quedant amb un pam de nas. Un gol de Rodrygo a falta de deu minuts per acabar el partit enviava el duel a la pròrroga. I al temps suplementari, una rematada de Benzema tirava pel terra tota la feina feta pels londinencs (2-3, 5-4 en el global). Els blancs superaven ronda i els vigents campions se n'anaven al carrer, en una nit on el Vila-real donava la sorpresa i eliminava el Bayern Munic.