Una "explosió de color" en catorze metres de tela dona la benvinguda a la gran exposició dedicada a la pintura de Teresa Vall Palou (Lleida, 1951). Més de seixanta obres de l'artista lleidatana, pràcticament totes de gran format, han sigut des de finals de febrer –i encara seran fins a principis de maig– el plat fort de la programació del Centre d'Art Tomás y Valiente (CEART) de Fuenlabrada. Situat a uns 20 quilòmetres dels principals museus del cor de Madrid, el CEART és "un centre de referència per al sud de la Comunitat", amb una trajectòria rellevant en l'àmbit museogràfic enfocat a l'art contemporani. "Moltíssims artistes catalans han fet la seva primera gran exposició aquí en lloc de Madrid", explica a l'ARA el responsable d'art del CEART, Juan Carlos Moya, rodejat de les principals composicions dels últims deu anys de producció artística de Vall Palou, agrupats sota el títol Atmosferes cromàtiques.

Per a Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011), l’art era com "un petit miracle", tal com va dir ella mateixa. “No saps què passa, però allò s’ha fet. Inclús quan fa un temps que ho mires, dius: «Com ho he fet, això?» Ni t’ho pots explicar”, explicava Muñoz, que aquest dilluns hauria fet cent anys. Després de dècades en un cert oblit –Catalunya és un país amb una memòria molt curta amb els seus artistes–, va tornar a la primera plana quan el MoMA de Nova York va comprar tres obres seves el 2018. Aquest fet la va consolidar com una de les figures clau de l’art tèxtil de la segona meitat del segle XX i com una pionera que va eixamplar-ne els límits amb unes escultures que transformem l’espai on es troben i que plantegen una experiència sensorial.

A vegades, la vida s'imposa a l'art. En un autoretrat del 1957 la pintora i pedagoga empordanesa Esther Boix (1927-2014), una de les més importants de la seva generació, és una dona trista. Al seu costat hi ha el marit, el poeta Ricard Creus, igualment compungit. Tots dos tenen els colls estranyament allargassat, com si el franquisme s'infiltrés dins els cossos i els deformés, tal com es pot veure des d'aquest divendres a l'exposició que la Fundació Vila Casas dedica a Esther Boix als Espais Volart, titulada Esther Boix. Un món en lluita. Es tracta de la retrospectiva més ambiciosa que li han dedicat mai, i una exposició imperdible.

Esfereït pel bombardeig alemany del 26 d'abril del 1937 damunt la ciutat basca, Pablo Picasso va pintar el Guernica al taller que tenia al carrer dels Grands‑Augustins de París, entre l’1 de maig i el 4 de juny del 1937. El quadre era un encàrrec del govern espanyol per al pavelló de la República a l'Exposició Universal de París, i Picasso es va decidir per aquest tema quan va veure les fotografies del bombardeig reproduïdes a la premsa francesa, concretament a L'Humanité. Però, com va recordar Manuel Borja-Villel quan era el director del Museu Reina Sofia, "en el seu moment, el Guernica no va agradar a gairebé ningú" quan va veure la llum al pavelló, perquè ningú s'esperava la càrrega dramàtica de l'obra. Al llarg dels anys, però, el Guernica s'ha convertit en una commemoració de les víctimes innocents de totes les guerres.

No procedeix. Aquesta és la resposta oficial que aquest dimarts el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha donat al PNB sobre el trasllat temporal del Guernica al País Basc, que el govern de Vitòria ha sol·licitat formalment amb motiu del 90è aniversari del primer executiu basc i del bombardeig de Gernika. "El meu deure com a ministre és garantir l'accés a la cultura, però alhora conservar el patrimoni", ha contestat Urtasun a una pregunta del senador del PNB, Igotz López, tancant la porta a transportar el quadre al Guggenheim de Bilbao perquè els tècnics del Museu Reina Sofia ho desaconsellen. Un trasllat que en tot cas seria només de mig any: la petició de l'executiu és tenir-lo des de l'1 d'octubre del 2026 al 30 de juny del 2027.

L'artista Teresa Gancedo (Tejedo del Sil, 1937) té un peu en aquest món i un altre en el de les idees. Amb materials sovint humils, Gancedo es projecta en un món espiritual ple d'insectes, flors i àngels, tal com es pot veure en l'exposició que li dedica l'Espai Vayreda d'Olot fins al 12 d'abril. Aquesta mostra és la primera de la Vayreda Fundació. "En entrar a l’estudi de la Teresa vaig percebre una atmosfera filtrada i un temps alentit, semblant, potser, al que subjau a l’interior d’un temple en què la nostra presència esdevé evanescent, ingràvida fins i tot", recorda la comissària de la mostra i directora artística de la sala, Natàlia Chocarro.

A Barcelona algunes galeries d'art tenen arrels familiars. Els galeristes Silvia Sennacheribbo i Segimon Rovira i Cambra, que va regentar la Sala Rovira, són cosins. Tots dos van continuar negocis familiars, i ara Sennacheribbo acull a la seva sala (carrer Enric Granados, 106, local 1) l'exposició 70 Anys de la Sala Rovira (1942-2012), a partir de l'arxiu d'aquesta galeria coneguda per la dedicació al dibuix i la il·lustració. L'exposició, que està oberta fins al 18 d'abril, inclou unes 80 obres de les tres etapes que va tenir la Sala Rovira d'artistes entre els quals hi ha Grau Sala, Lola Anglada, Ricard Opisso, Lloveras, Xavier Gosé, Rosa Serra, Torné Esquius, Carles Cardellà, Junceda, Cesc, Tatiana i Picarol. Entre les obres hi ha sorpreses com una aquarel·la de Joan Llaverias dedicada a Joan Llimona i un dibuix de Francesc Gimeno amb un text d'homenatge del poeta Josep Maria López-Picó: "Sol amb el vostre afany: la pobra història ni marge ens va deixar a l'afalac. Sol amb la mort: vós heu deixat la glòria perquè no escau, al vostre honor, parrac".

El Govern Basc ha demanat formalment al govern espanyol el trasllat del Guernica al museu Guggenheim de Bilbao entre l'octubre del 2026 i el juny del 2027. L'exposició de la icònica pintura de Picasso serviria per celebrar el 90è aniversari del primer Govern Basc i del bombardeig a Gernika –la Legió Còndor va bombardejar sense descans el municipi el 26 d'abril del 1937 per ajudar en l'avenç franquista–. Per al lehendakari Imanol Pradales seria "una fórmula de reparació simbòlica i de memòria històrica" de cara al poble basc i "un missatge per al món" sobre "el que suposa una guerra i l'atrocitat que es deriva de les dictadures".

En una de les seves estades a Cotlliure, Henri Matisse va pintar un paisatge de petites dimensions, La Moulade. Amb la característica fúria colorista del fauvisme, la pintura està formada per un conjunt de taques de colors vius: vermell, verd, blau, groc. Les línies són totalment secundàries. La Moulade només fa 28,6 x 35,7 centímetres, però per a un altre dels fauvistes, André Derain, aquest quadre és com "dinamita". Ho recorda Aurélie Verdier, conservadora en cap de les Col·leccions Modernes del Museu Nacional d’Art Modern - Centre Pompidou i també comissària de l'exposició del CaixaForum de Barcelona Chez Matisse. El llegat d'una nova pintura, que obre les portes aquest divendres.

El pintor Santiago Rusiñol va ser un pioner en la revalorització de Doménikos Theotokópoulos, el Greco (1541-1614). De fet, va fer història quan, el novembre del 1894, va portar en processó fins al Cau Ferrat les dues obres del Greco que havia comprat a París a l'industrial Pau Bosch per 1.000 francs: Les llàgrimes de sant Pere i una Magdalena penitent. Ara, el Greco torna a ser el protagonista d'una gran notícia patrimonial, però amb un altre tarannà molt diferent. Amb la discreció que els caracteritza, el matrimoni de col·leccionistes format per Fernando Casacuberta i Coty Marsans presentaran aquest dimarts l'adquisició de la primera versió de Crist a la creu del Greco (178 x 104 cm i datat entre 1585 i 1590) a la seu de la seva col·lecció, l'antic Hospital de Sant Sever de Barcelona.

L'artista Àngel Jové, nascut a Lleida el 1940 i mort l'octubre del 2023, és considerat un dels grans artistes catalans de la segona meitat del segle XX i del segle XXI. Jové tenia moltes cares. Va formar part dels grups Cogul i El Maduixer. Va ser un dels conceptuals catalans. Va participar en la primera obra de videoart de l'Estat, Primera muerte, i, a la seva manera, va ser un dels exponents del pop art català. A més, va col·laborar amb algunes de les pel·lícules primerenques de Bigas Luna, va dissenyar llums per a la sala Zeleste i va fer desenes de portades per a l'editorial Anagrama. Però, així i tot, era un artista de culte.

L’obra de Banksy no deixa mai indiferent. L'artista (o artistes) darrere d'aquest nom crea pintures amb plantilles carregades de crítica social i política, tot des de l’anonimat. Les seves intervencions apareixen en murs, carrers, places i espais públics d’arreu del món, i cada obra comporta un debat social. La seva trajectòria l’ha portat a París, Nova York, Betlem, Londres i Bristol, la ciutat britànica on ha deixat de matinada alguns dels murals més reconeixibles. Les temàtiques són diverses: des de la crítica a la guerra i la desigualtat social fins a grafits irònics sobre la societat de consum i la política.

El govern aragonès ha demanat una cessió de cinc taules de Sixena exposades actualment al Museu de Lleida per a la mostra temporal Joies del Renaixement a l'Aragó. Segons ha pogut saber l'ACN, es tracta de quatre peces que formaven part de l'antic retaule major del monestir aragonès amb les figures de Sant Pau, Sant Pere, Sant Ambròs i Sant Agustí —l’autoria de les quals s’atribueix al conegut com a Mestre de Sixena— propietat de l'equipament lleidatà. La cinquena talla, Jesús entre els doctors de la llei, és del MNAC, però està cedida en dipòsit al Museu de Lleida. El centre descarta la cessió per motius tècnics, ja que es "desmantellaria" la col·lecció permanent i s'alteraria el discurs, i desvinculen la decisió del conflicte per l'art que fa anys que cueja.

Via lliure a l'ampliació del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) al Palau Victòria Eugènia. Aquest dilluns el president, Salvador Illa; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, han presentat institucionalment el projecte arquitectònic dels estudis Harquitectes i Christ & Gantenbein, que van guanyar el concurs per unanimitat fa un any amb una proposta titulada Passatge del museu. El projecte arquitectònic de l'ampliació s'ha fet públic al mateix Palau Victòria Eugènia tan aviat com s'han tancat diversos recursos presentats per un dels equips que no van guanyar el concurs. "Arribar fins aquí és un èxit col·lectiu", ha dit el director del museu, Pepe Serra, que qualifica l'ampliació de "legítima i necessària". En la mateixa línia, per al president de la Generalitat, Salvador Illa, l'ampliació és un projecte de país, "de la mateixa importància que la Sagrada Família, el Catalunya Mèdia City, el Museu Arqueològic de Tàrraco, la transformació de Fira de Barcelona, l'aeroport de Barcelona o l'estació de la Sagrera". I, d'altra banda, el president del museu, Jaume Oliveras, ha dit que el veu com "fruit de la poètica de la perseverança".

El ceramista Antoni Cumella (1913-1985) és recordat com a "enèrgic, impulsiu i emprenedor". Tenia clar que volia ser artista des que era un adolescent. També per la seva lleialtat. El crític Alexandre Cirici Pellicer el definia com un home "d'aquell tipus que Cèsar volia al seu voltant per evitar la presència de traïdors", "lúcid, constant, obstinat, fidel". I el crític André Barey assegurava que calia visitar-lo al seu taller per poder ser testimoni de com buscava "un dolorós equilibri entre el món exterior i el seu". "L'important per a Cumella és el fet de confrontar amb l'essencial, rebutjar el conformisme i la frivolitat, no canviar mai la forma sense haver considerat profundament el fons", deia Barey.

Per a l'artista Lola Lasurt (Barcelona, 1983) la història té un paper cabdal. "Reactivo episodis molt concrets del passat", afirma després de guanyar el segon Premi Arco Antoni Vila Casas amb Gerro i colom (Per a comissariat pictòric I). Es tracta d'un fris pictòric damunt de tela caiguda (penja d'una estructura metàl·lica) on es poden veure vuit fotogrames de la pel·lícula amb què el 1953 el cineasta italià Luciano Emmer va documentar com Picasso transformava un gerro convencional en un colom de la pau en sèrie. "Sempre treballo amb documentació d'arxiu, històric, i pintar els documents significa fer una anàlisi lenta i minuciosa del que estic investigant", diu Lasurt.

El terme nabí ve de l'hebreu i vol dir "profeta". El conjunt d'artistes francesos que es van reunir sota aquest nom a París entre el 1888 i el 1900, entre els quals hi ha Paul Sérusier, Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Maurice Denis i Félix Vallotton, són considerats un pont entre l'impressionisme i les avantguardes. I així es pot veure en la gran exposició que els dedica la Fundació Catalunya la Pedrera des d'aquest divendres i fins al 28 de juny. "Els nabís no són gaire coneguts, però des de fa uns quants anys s'han redescobert, i les seves pintures han esdevingut molt importants per al públic actual", afirma la comissària de la mostra, Isabelle Cahn, conservadora general honorària de pintura del Museu d’Orsay. "Ens resulten molt pròxims perquè les seves obres se centren en temes molt específics, com la vida interior i la social, que continuen sent molt interessants avui dia. Els nabís no són un moviment arqueològic, sinó que els podem veure com a persones vives, i les seves obres estan fetes per a la gent, no només per a la gent d’una època concreta, i expressen uns valors universals", explica Cahn.

Una altra guerra. Quatre anys després de l'esclat de la guerra d'Ucraïna, els atacs nord-americans a l'Iran han tornat a portar la incertesa econòmica a la fira Arco, la nova edició de la qual ha començat aquest dimecres per a col·leccionistes i professionals. Les guerres espanten els diners i, segons el galerista Marc Domènech, l'atac a l'Iran marcarà les vendes "fins després de la fira Art Basel", és a dir, al juny. Més endavant, qui sap què pot passar.

Amb un sentit de l'humor força càustic, el pintor Ramon Calsina (1901-1992) deia que ell havia nascut dibuixant com un altre podria haver nascut "geperut", tal com recordava el seu fill Ramon fa pocs anys. Així, a més de l'artística, una altra raó perquè anés quedant marginat va ser el seu caràcter crític i introvertit. Per al públic més conservador, era un artista massa contemporani. I per als més avançats, Calsina era massa tradicional. "És un personatge incòmode per a molta gent, perquè és difícil de classificar", adverteix el director artístic de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers, amb motiu de l'exposició dels dibuixos de Calsina que es pot veure als Espais Volart fins al 15 de març, de la qual també és el comissari.