L'advocat i empresari cubà Celso González-Falla i la seva esposa, la conservadora d'art i mecenes Sondra Gilman (1926-2021), són considerats uns dels deu millors col·leccionistes de fotografia del món. Actualment, la seva col·lecció inclou més de 1.700 obres de més de 400 artistes, un centenar de les quals es poden veure a la Fundació Toni Catany de Llucmajor (Mallorca) fins al 17 abril en una exposició titulada From our hearts. Col·lecció Sondra Gilman i Celso González-Falla. La quantitat de grans fotògrafs representats a la mostra, que estarà oberta fins al 17 d'abril, és extraordinària, i entre ells destaquen Julia Margaret Cameron, Eugène Atget, Man Ray, Edward Steichen, Ansel Adams, Manuel Álvarez Bravo, Henri Cartier-Bresson, Walker Evans, Bill Brandt, Robert Capa, Helen Levitt, Sebastião Salgado, William Klein i Francesca Woodman.

El fotògraf Sergio Larrain (1931-2012) sovint ha estat considerat el secret més ben guardat de l'art xilè: el 1965 va decidir allunyar-se de l'agència Magnum, on era l'únic fotògraf llatinoamericà, i va emprendre un camí de recerca espiritual i filosòfica i va anar abandonant la vida pública i una part de la seva feina. Més endavant, el 1978, es va instal·lar a Tulahuén amb el seu fill, on va viure fins que va morir, dedicat a la pintura, el ioga i la meditació. A més, a partir del 1999 va demanar que no es continués difonent la seva obra, així que va ser arran de la seva mort que el seu llegat va assolir cada vegada més reconeixement. Per tot plegat, l'exposició que li dedica la Fundació Foto Colectania a partir d'aquest dijous i fins al 24 de maig, que tindrà continuïtat a partir de l'agost amb una altra mostra dins la pròxima Biennal de Fotografia Xavier Miserachs de Palafrugell, és un privilegi.

El fotògraf Ramon Dimas (Pont d’Armentera, 1919 - Santes Creus, 1965) va morir prematurament als 46 anys. Aleshores ja era un dels fotògrafs més importants del país. "Ramon Dimas constitueix, amb Francesc Català-Roca i Eugeni Forcano, el trio de fotògrafs més destacat dels anys cinquanta", va dir d'ell el periodista Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007), que també va ser comissari d'una exposició de Dimas que es va poder veure al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Dimas va ser un dels grans fotògrafs esportius de l'Estat, amb una trajectòria que passa pel Mundo Deportivo i, més endavant, Vida Deportiva, el setmanari esportiu d'Ediciones Destino. També era conegut pels reportatges que va fer per a la revista Destino i per les fotografies de les guies turístiques de la mateixa editorial, entre les quals hi ha la Guia de Catalunya de Josep Pla.

En aquest reportatge us presentem una selecció de les imatges premiades a la desena edició del concurs Bioimatges, el certamen de fotografia biològica que el Col·legi de Biòlegs de Catalunya impulsa cada dos anys. Enguany, el certamen ha reunit 396 fotografies d’una qualitat sorprenent, repartides en sis categories que abracen des d'estudiants de totes les etapes —primària, ESO, batxillerat, cicles i universitat—, a més de professors i altres ciutadans. Cada categoria té dos premis, als quals se sumen guardons especials per a microfotografia i fotografia de recerca, fotografia subaquàtica i el premi del diari ARA, dedicat a les imatges amb mirada fotoperiodística i valor documental. Amb aquesta mostra, el Col·legi vol reconèixer el talent i la curiositat de tots els participants, així com la feina del jurat i el suport dels col·laboradors. Una celebració de la vida vista de prop, a través d’objectius que capturen allò que sovint se’ns escapa. La imatge guanyadora del premi especial del diari ARA –que podeu veure encapçalant el reportatge– ha estat per a una escena mínima i, alhora, poderosa, amb la mirada personal de l'autora i la capacitat de plasmar la plasticitat i bellesa de l’animal, sense perdre el sentit documental i de reportatge.

El fotògraf britànic Martin Parr (Epsom, 1952), autor de més d'un centenar de fotollibres i membre de l'agència Magnum, ha mort aquest dissabte als 73 anys, segons ha anunciat a les xarxes socials la fundació que duu el seu nom. Considerat un dels fotògrafs documentals més importants dels últims 50 anys, Parr tenia una gran capacitat narrativa per captar amb lucidesa i ironia la realitat que l'envoltava a través de la càmera. Des del 1994 formava part de l'agència Magnum, que va presidir del 2013 al 2017.

La fotògrafa nord-americana Annie Leibovitz (Waterbury, Connecticut, 1949) ha retratat reis i reines de tota mena, començant per ses satàniques majestats els Rolling Stones, la reina Elisabet II d'Anglaterra, els reis d'Espanya, i les grans estrelles del cinema, la música i la moda, entre les quals hi ha Bruce Springsteen, Rihanna i Penélope Cruz. La mateixa Leboivitz ha arribat com una estrella del rock a l'exposició que li dedica la Fundació Marta Ortega Pérez (MOP) des d'aquest dissabte i fins a l'1 de maig del 2026 a la seva sala al moll de Bateria del port de la Corunya. Leibovitz és qui mana: ha fet moure les desenes de periodistes congregats a la seva voluntat i, una vegada i una altra, ha demanat mantenir les distàncies. S'ha esforçat en tenir cura de la gentada, i en un moment de tensió amb un reporter que la volia retratar des de baix i li ho han impedit, ella s'ha posat de part del fotògraf.

Cristina de Middel és una de les nostres fotògrafes més internacionals. Precoç Premi Nacional de Fotografia als 42 anys, actualment presenta a la galeria Seltz de Barcelona, dins el 15 de novembre, una selecció de la feina que ha dut a terme durant aproximadament quinze anys al continent africà. Les obres pengen de les parets de la galeria en seqüències murals disposades com a grans pàgines que es podrien llegir com les vinyetes d’un còmic. Cataratas, el títol de l’exposició, és polisèmic. Fa referència a la malaltia ocular que es produeix pel desgast, com una cortina que enfosqueix la visió. Desgast de la mirada per haver vist tant. També al·ludeix a la cascada d’imatges i reels que cauen per internet i les xarxes socials, eternament, sense interrupció. Cascada que desgasta i vela. Desinformació o excés d’informació, que acaba pertorbant la capacitat de veure amb claredat, de comprendre què està passant al món contemporani i per què.

L'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) no existiria sense l'espai que la Diputació de Barcelona li cedeix en un extrem de l'antic edifici de residències de l'Escola Industrial des que va entrar en funcionament l'any 1972. De fet, és l'escola de fotografia més antiga de l'Estat. Però actualment l'IEFC, que és una associació sense ànim de lucre, es troba en un atzucac després que la Diputació li va comunicar a començament d'any que ha de marxar abans del 30 de setembre del 2026 arran de les obres per convertir el recinte de l'Escola Industrial en el centre de recerca La Industrial +, en el qual l'IEFC tampoc no tindrà cabuda en el futur. "El nostre agraïment cap a la Diputació és infinit", afirma el director de l'IEFC, Josep Maria de Llobet. Però ara es troben que tenen "molt poc temps per trobar un espai, preparar-lo i fer el trasllat", lamenta De Llobet.

Quan la càmera d’Antoni Bernad ha parlat és com si hagués passat un àngel. S’ha produït la màgia, alguna cosa ha transformat etèriament la realitat, sempre tan subjectiva. Antoni Bernad actua sobre nosaltres com un mag seductor. Primer t’embolcalla amb una capa d’estrambòtics afalacs i quan et té desarmat, despullat, fa el clic. Llavors emergeix l’àngel que a tots ens acompanya, l’instant essencial i íntim que carretegem amagat, el tresor ocult que sovint ni tan sols sabem que guardem. Molts dels somriures que veureu en aquest reportatge són robats, són arrencats amb la vareta fotogràfica d’un artista amb un do: el de la simpatia provocadora.

Aquest diumenge tindreu al quiosc un diari d'artista que en aquesta ocasió arriba de la mà d'Antoni Muntadas, un dels creadors més rellevants de Catalunya, que en els seus treballs tracta temes polítics i socials, amb especial interès pel paper dels mitjans de comunicació i la manera com s'està transformant l'espai públic. Trobareu, així, un dossier sobre la por amb articles i reportatges sobre què ens fa por ara mateix, i també sobre com funciona la por en el cervell i a les xarxes socials, entre d'altres.

Una cosa és mirar, una altra veure i una altra percebre. Són tres estadis que condicionen com interpretem el que tenim al davant. Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) sempre anima el públic a arribar al tercer estadi perquè aquesta percepció que porta a descobrir una cosa nova que no estava aparentment a la vista és la que permet el gaudi del saber i de l’acció, la que dona eines per interpretar el món que ens envolta i també la que ens obre nous camins de creativitat i coneixement. Per això hem volgut començar aquest suplement amb dues imatges que reflecteixen aquesta voluntat de l’artista de “fer visible el que és invisible”. A l’esquerra, el “Mirar, veure, percebre”; a sobre, l’“Atenció, la percepció requereix implicació”, una frase que va començar a utilitzar el 1999 en tot tipus de suports —adhesius, cartells, postals, cartells, tanques publicitàries...— i que ha presentat a desenes de ciutats de tot el món amb la seva corresponent traducció. Que no sempre és fàcil. De fet, és una obra que forma part de la sèrie On Translation, iniciada el 1995 i encara en marxa, en la qual explora des d’àmbits molts diversos aquesta dificultat de traduir, d’interpretar, en definitiva, d’entendre’ns, fins i tot més enllà dels idiomes i les cultures. I, per això mateix, la frase és sobretot una crida a l’espectador perquè s’involucri, perquè s’esforci per entendre i per participar. “Els artistes tenim una responsabilitat, cert, però l’audiència també la té, i si tu no entens alguna cosa intenta saber per què. Igual que per entendre un text de física o biologia has d’estudiar una mica, també en l’art has d’interessar-te i buscar d’on surten les coses. En totes les coses, siguin quines siguin, si en vols saber més t’hi has d’involucrar”.

Oriol Alamany (1958) ha recorregut paisatges àrtics, muntanyes i deserts d’arreu del món per fotografiar la natura més salvatge, sovint en condicions extremes. Els seus treballs, que han ajudat a descriure la vida d’animals com el lleopard de les neus, els elefants d’Etosha, l’ós bru i els falcons urbans, s’han publicat en revistes tan prestigioses com National Geographic i BBC Wildlife.

"Durant molt de temps, la principal crítica que es feia al festival era que era massa fosc, massa violent, massa pessimista. Malauradament, és que anàvem avançats al nostre temps". Amb aquesta frase el director de Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, encapçala el programa d’aquest any del festival. "Si mires la televisió i llegeixes els diaris, veuràs que el món és fosc. El nostre objectiu és ensenyar el món real. Ni princeses, ni jugadors de futbol: el món real", diu a l’ARA.

El llegat del reporter lleidatà Joan Andreu Puig Farran (Belianes, 1904 - Barcelona, 1982) és ple d'imatges emblemàtiques. Ho va voler capturar tot: una Rambla de Barcelona on no cabia ni una agulla, un grup de gitanos polonesos a Montjuïc, els aparadors plens de joguines de Can Jorba i escenes de tenis, boxa i automobilisme, quan els esports es van convertir en un fenomen massiu, als anys 20 i 30. També hi ha imatges familiars de Francesc Macià, en les quals la vida quotidiana i la política es confonen, i dels estralls dels Fets d'Octubre, així com la fotografia icònica del president Lluís Companys al camp d'instrucció militar de Pins del Vallès el març del 1937.

Sebastião Salgado, que ha mort aquest divendres als 81 anys, era un d'aquells fotògrafs excepcionals que tenia un impacte global per la manera com va retratar al llarg dels anys les víctimes de les situacions i els conflictes més atroços d'arreu del món. Les seves fotografies en blanc i negre són monumentals, i les composicions i la gradació dels tons són impecables. La causa de la mort ha sigut una leucèmia conseqüència de la malària que va contraure l'any 2010 durant un viatge a Indonèsia emmarcat dins el projecte Gènesi.

La fotògrafa Ixone Sádaba (Bilbao, 1977) ha desembarcat a l'Azkuna Centroa de Bilbao amb una proposta impactant. L'exposició sobre la frustrada central nuclear de Lemoiz comença amb deu projeccions a escala real de les ruïnes de l'edifici, tal com recull el títol de la mostra, Escala 1:1. La construcció de Lemoiz va arrencar l'any 1972 i, per impedir que entrés en funcionament, en plena onada de protestes populars, ETA va assassinar cinc persones responsables de les obres i treballadors. Dues persones més van morir en aquest conflicte antinuclear.

Pablo Picasso va ser un os dur de rosegar per a alguns fotògrafs. Tot i que el nord-americà Irving Penn (1917-2009) ja era molt reconegut, Picasso va fer tot el possible perquè no li fes un retrat, encara que el retrat que li va fer és un dels més icònics de l'artista malagueny. També és una de les estrelles de la gran retrospectiva que la fundació Marta Ortega Pérez dedica a Penn al seu espai al port de la Corunya, amb unes 170 fotografies. Picasso havia citat Penn a la seva casa d'estiu, La Californie. Però quan el fotògraf i el seu assistent hi van arribar i van trucar al timbre, ningú no els va respondre. Penn no es va donar per vençut i li va demanar a l'assistent que saltés la tanca, a veure si veia l'artista. I va ser així, però Picasso tampoc es va deixar guanyar i li va dir a Penn que només li donava deu minuts, i a més es va cobrir amb un jersei com si fos una capa.

L'agra polèmica que va enfrontar l'Ajuntament de Barcelona d'Ada Colau i el Macba per la ubicació de l'ampliació del museu fa anys que és història. Ja han començat les obres tant de l'ampliació del museu al convent dels Àngels com del nou CAP Raval Nord a la capella de la Misericòrdia, inicialment cedida al Macba. En canvi, no s'han resolt del tot els futurs usos de l'actual CAP Lluís Sayé, ubicat a l'antic dispensari antituberculós dissenyat per Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres Clavé, tots ells els fundadors del GATCPAC. En un primer moment es va pensar a donar-li usos culturals vinculats al mateix Macba.

El Photo Forum Fest se celebra des d'aquest dimecres i fins divendres al Palau de Congressos de Montjuïc, amb Emilio Morenatti i Marco Grob com a caps de cartell. Morenatti (Saragossa, 1969) és el fotògraf en cap de l'agència Associated Press i doble guanyador del premi Pulitzer per una sèrie sobre l'impacte de la covid a Catalunya i una altra sobre la cobertura de la guerra d'Ucraïna. Pel que fa al suís Marco Grob (Olten, 1965), va guanyar un Emmy el 2011 per la sèrie fotogràfica Beyond 9/11, sobre els atemptats terroristes de l'11 de setembre del 2001 als Estats Units; també ha retratat estrelles de Hollywood, entre les quals Robert De Niro, Uma Thurman, Leonardo DiCaprio i Julia Roberts, i presidents i expresidents dels Estats Units com Donald Trump, Bill Clinton, Barack Obama i Joe Biden. A més, dos ponents més seran el neerlandès Albert Dros, especialitzat en paisatges, i Mònica Figueras, que es dedica tant a projectes artístics personals com a encàrrecs comercials.