D’ells diem que són el millor amic que podem tenir. Fidels, servicials, empàtics, afectuosos, ocupen un lloc ben especial en la història de la humanitat i són la mascota més habitual a les nostres llars. I, tanmateix, encara no sabem des de quan ni on ni com els gossos van deixar de ser llops per esdevenir companys inseparables. Ara dos nous estudis publicats a Nature s’acosten una mica més a resoldre aquest misteri.

Al mosqueter D'Artagnan el va fer famós la ploma d'Alexandre Dumas a partir del segle XIX, però un descobriment recent ha recordat a tothom que Charles de Batz-Castelmore, el comte d'Artagnan, va ser realment un cavaller de carn i ossos durant el segle XVII. Justament perquè les restes del seu cos es podrien haver localitzat sota una església de Maastricht. El destí del cos del protagonista d'Els tres mosqueters ha estat un misteri durant segles.

Per als sectors reformistes del franquisme, la monarquia establerta pel general Franco va ser una línia vermella que no podia ser creuada. Al marge de la voluntat popular, el rei era una institució indiscutible, que garantia la continuïtat del sistema i dels seus servidors, i permetia també una transició controlada. Un referèndum sobre la forma d’estat va ser impossible, però no solament això: tot allò que significava imatge, valor i símbol de la República, com la bandera tricolor, va ser perseguit durant una colla d’anys. El combat va prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1978, més enllà dels anys de la transició institucional i de la política.

Un estudi que publica PNAS, la revista de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, està a punt de capgirar la cronologia fins ara acceptada sobre l'aparició de les primeres formes d'escriptura. Segons aquesta investigació, les primeres mostres d'escriptura haurien aparegut fa 40.000 anys, gravades pels nostres avantpassats sobre objectes de pedra. Fins ara, les primeres mostres d'escriptura conegudes se situaven al voltant de l'any 3000 abans de Crist. Per tant, la troballa avança en 35.000 anys el sorgiment de l'escriptura.

El 7 de novembre del 1893, l'alta societat barcelonina va acudir en massa al Liceu, perquè començava la temporada d'òpera amb Guillem Tell de Rossini. Santiago Salvador, que tenia vint anys llargs, va accedir als pisos superiors del teatre des del carrer Sant Pau i va veure el primer acte. Després d’un breu descans, quan va sonar Oui, vous l'arrachez à mon âme, va treure les dues bombes Orsini que portava amagades i les va deixar caure a la platea. Aquell dia, segons explica Èric Lluent (Barcelona, 1986), a La bomba del Liceu (ARA Llibres), Salvador va inaugurar una nova etapa històrica. Va ser l'autor del primer atemptat del terrorisme modern indiscriminat. Qui era Salvador? Qui el va ajudar i per què ho va fer? Per què parlem de terrorisme modern? A totes aquestes preguntes respon el periodista barceloní resident a Reykjavík.

A menys de cent metres del Museu Britànic, a l'icònic establiment de la London Review Bookshop, un dels primers títols amb què el client es troba tot just franquejar l'entrada és la nova edició d'un clàssic del 1979, The Palestinians, que va signar el periodista Jonathan Dimbleby i que va il·lustrar el fotògraf Don McCullin. El pròleg s'iniciava amb la justificació de per què era necessari aquell llibre en aquell moment. Paraules que, gairebé mig segle després, continuen ressonant amb força.

Som a la torre de la muralla romana del Palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Eulàlia Duran, 91 anys molt ben portats, és una mica com si tornés a casa. Va viure de petita en una altra torre romana de Barcelona, la de la Casa de l’Ardiaca. És la filla d’Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), l’home que va reinventar la història de Barcelona i va crear tant l’arxiu com el museu de la ciutat. Avui –dijous a la nit– se l’homenatja, amb un cert retard, a l’estela dels 50 anys de la seva mort. A Barcelona, Duran i Sanpere dona nom a un petit passatge al Raval on avui hi ha el diari ARA. Una feliç coincidència: amb la instauració de l’hemeroteca de l’Ardiaca, Duran i Sanpere va fer molt per a la conservació de la memòria de la premsa. Els diaris tenim un deure amb ell. La ciutat, també.

La historiografia ha defensat tradicionalment que els gremis van ser una institució exclusivament masculina. Només els homes en podien formar part. Una nova investigació, però, ho desmenteix. El gremi de tenders i revenedors va ser mixt durant cent quaranta-cinc anys, entre 1624 i 1768. Hi va haver mestres revenedores, però el que va impulsar el gremi a acceptar-les no van ser idees que avui considerem modernes o feministes, sinó la necessitat de sanejar els seus comptes. Anys després a les dones se’ls van tornar a tancar les portes.

La identitat del Poblenou ha estat forjada a cops de martell, entre el vapor de les calderes i el soroll de les llançadores, però també a través d'una lluita veïnal des de les acaballes de la dictadura –herència de moltes altres dels obrers i de les treballadores del Manchester català– i per la transformació urbana més radical que ha viscut Barcelona al llarg de l’últim segle. En especial, a partir de la dècada dels 80, amb els Jocs Olímpics a l'horitzó. Per adonar-se'n només cal regirar el més gran tresor del barri que és, alhora, un dels més valuosos de la ciutat.

L'escriptor Arturo Pérez-Reverte i el periodista Jesús Vigorra, organitzadors de les jornades 1936: La guerra que todos perdimos, que havien de tenir lloc del 2 al 5 de febrer a la Fundació Cajasol de Sevilla, han decidit ajornar-les fins a la tardor. "La intenció expressada a les xarxes socials per grups d'ultraesquerra, que proposaven manifestar-se de forma violenta davant del lloc on estaven previstes [les jornades] ens ha fet aconsellar a Cajasol que ajorni els debats anunciats", diuen Pérez-Reverte i Vigorra en un comunicat que recull Efe.

L'historiador i arqueòleg Jordi Principal és el director del Museu d'Història de Catalunya des de juny del 2023. L'equipament, que va obrir les portes el 1996 amb l'objectiu de difondre la història del país, va rebre 118.038 visites l'any passat. Amb un pressupost, prorrogat des del 2023, de 2,74 milions d'euros, Principal vol fer canvis: fer més recerca i que comunitats que fins ara no han tingut veu, hi participin i s'hi expressin lliurement.

La història més antiga explicada en imatges coneguda fins ara es va dibuixar en una cova de l'illa de Cèlebes (Sulawesi, en l'idioma local), a Indonèsia, i data de fa almenys 67.800 anys. Es tracta de la plantilla d'una mà, envoltada d'altres figures pintades posteriorment, i és 15.000 anys més antiga que l'anterior troballa arqueològica trobada a la mateixa cova d'Indonèsia. Tal com informa l'agència Efe, la revista Nature recull aquest dimecres la descripció d'aquestes pintures rupestres que refermen la teoria que els primers éssers humans van emigrar a Sahul (un macrocontinent que al Plistocè abastava el que avui és Austràlia continental, Tasmània, Nova Guinea i diverses illes adjacents) a través d'una ruta.

Després de quaranta mil bombes i bales, cap habitatge de Barcelona va quedar indemne. Aquella Barcelona en ruïnes i silenciosa que va continuar resistint és la que descriu, amb la precisió que el caracteritza, Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951), a Després (Símbol Editors). A través dels ulls d'un notari, l'historiador, arquitecte i novel·lista es passeja pels carrers, entra a les cases i remena inventaris per parlar sobre què va passar després de l'Onze de Setembre del 1714. Sense les investigacions de l'historiador, que ha bastit una àmplia obra per reinterpretar la vida social, econòmica i cultural de la capital i el país als segles XVI, XVII i XVIII, segurament no s'hauria salvat el jaciment del Born. Garcia Espuche explica que no pot deixar d'escriure, i continua capbussant-se amb passió en el passat de la ciutat. Per primera vegada firma el llibre juntament amb la seva dona, la historiadora de l'art Núria Rivero, que va morir el 2024.

Qui eren els integrants de la primera onada islàmica a Girona? No eren militars amb afany de conquesta sinó que hi havia grups familiars i procedien de diferents llocs del nord d’Àfrica, el món àrab i, fins i tot, Europa. És una de les dades que aporta el primer estudi genètic de les restes de la necròpolis islàmica del carrer Galligants de Girona, del segle VIII, que es va descobrir el 2016 durant les excavacions per rehabilitar l’edifici que havia sigut l’antic Hospital dels Capellans i que actualment acull els banys Aqva Gerunda. La zona va funcionar com un cementiri durant 200 anys, des del primer quart del segle VIII i fins al primer quart del segle X.

Els neandertals van ser els últims éssers humans a la Terra que no eren com nosaltres, i continuen sent un gran enigma. Fins i tot, a vegades, costa trobar les paraules adients per expressar què és un neandertal. Des de fa més de trenta anys, als jaciments del terme municipal d'Alcoi, diferents equips intenten trobar respostes a algunes preguntes: estudien les eines que van fer servir i com es van relacionar amb el seu entorn per conèixer la seva estructura mental, les seves capacitats cognitives, la seva manera de viure i de relacionar-se amb la naturalesa. "El nostre projecte d’investigació està transformant profundament la imatge tradicional dels neandertals, perquè hem pogut analitzar amb un nivell de detall sense precedents el comportament de les últimes poblacions neandertals abans de la seva desaparició", explica Cristo Hernández Gómez, que amb Carolina Mallol Duque, de la Universitat de La Laguna, lidera el projecte Al voltant del temps. Investigacions interdisciplinàries als jaciments neandertals del Salt i l'Abric del Pastor.

Si Jean-Jacques Annaud filmés ara A la recerca del foc, on un grup de neandertals busquen desesperats el foc, que saben mantenir però no provocar, hauria de reescriure el guió. Un equip d'investigadors liderat pel Museu Britànic ha trobat proves a Barnham (Regne Unit) que els homínids ja eren capaços de fer fogueres fa més de quatre-cents mil anys. En van fer de manera repetida i controlada durant el paleolític inferior, molt abans de l'aparició dels Homo sapiens. Fins ara, les evidències més antigues de l'habilitat de controlar el foc eren de fa uns cinquanta mil anys i s'havien localitzat al nord de França. La investigació s'ha publicat en un article a Nature.

Mig segle després de la mort de Franco, la Passionària de Nova Zelanda ha aconseguit finalment el passaport espanyol. Dolores Ibárruri Hoy no té cap parentiu de sang amb la dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE), però d’alguna manera sí que n’és hereva per història i memòria familiar. No és de la conca minera de Gallarta, a Biscaia; ni tan sols de ben a prop. De fet, va néixer el 1963 pràcticament als antípodes: a Lower Hutt, a uns 14 quilòmetres de Wellington, la capital del país austral, on viu actualment.

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, un grup de dones es va traslladar fins a França per unir-se al Comitè Americà per a les Regions Devastades (CARD), fundat per Anne Morgan (1873-1952), filla del banquer J.P. Morgan. Entre aquestes dones, hi havia la bibliotecària nord-americana Jesse Kit Carson (1876-1959), que va revolucionar les biblioteques franceses enmig de la devastació de la guerra. Entre moltes altres coses, va fundar cinc biblioteques i en va crear cinquanta d’itinerants al nord. "No es va deixar vèncer per la burocràcia francesa, on hi havia molts homes estancats, sexistes i elitistes, i va treballar perquè les biblioteques tinguessin seccions de literatura infantil i sistemes de lliure accés, totes dues coses inaudites a la França d’aquella època", explica l’escriptora Janet Skeslien Charles (Conrad, 1971), autora de Les bibliotecàries del front, traduït al català per Mar Vidal i publicat per Navona.

“El costum d’aquests salvatges és viure com bèsties entre les muntanyes, molt abruptes en aquesta part d’Irlanda on ens vam perdre. Habiten en cabanes de palla. Els homes són corpulents, de trets agraciats i bona planta; àgils com cérvols. […] La majoria de les dones són molt belles, però vesteixen malament… no porten més que una camisa i una manta amb què es cobreixen, i un llençol de lli, plecs sobre plecs, al cap, lligat al davant”, va escriure el capità Francisco Cuéllar l'octubre del 1589, un any després de sobreviure al naufragi de l'Armada Invencible, la flota que Felip II va enviar per atacar Anglaterra.

Se sabia que fins a mitjan segle XX homes i dones van utilitzar els corns marins per comunicar-se. I encara ho feien, fins fa set o vuit dècades, els peixaters ambulants quan volien vendre la seva mercaderia al Ripollès i als Pirineus, o els llaguters de l’Ebre per anunciar l’arribada i sortida d’embarcacions, o per avisar de la boira. "Són eines de comunicació altament eficaces a llarga distància i, a més, podrien haver servit com a instruments musicals, perquè poden tenir un so molt fort i permeten controlar-ne la intensitat de manera molt efectiva", assegura Miquel López-Garcia, arqueòleg i investigador de la Universitat de Barcelona.