“Col·leccionar no és comprar o vendre: és crear memòria!” La frase és de Lluís Benejam (Figueres, 1954), un col·leccionista de cinema posseïdor d’un fabulós arxiu i col·lecció que comprèn informació impresa de més de 30.000 pel·lícules, entre molts altres objectes. A 14 anys Benejam va començar a treballar en una empresa d’arts gràfiques on s’imprimia el dors dels programes de mà dels cinemes de Figueres. Era a finals dels anys 60 i els programes de mà eren una forma d’atraure espectadors als cinemes fins que a principis dels 80 van ser substituïts per altres sistemes de publicitat. 

Diu Paul B. Preciado que no té cap intenció d’escriure la seva autobiografia, perquè Virginia Woolf ja ho va fer a la seva novel·la Orlando, la història d’un noble britànic que, una nit, es transforma en dona i acaba vivint durant tres segles. D’aquesta identificació absoluta amb un text de ficció sorgeix Orlando, la meva biografia política, que no és ben bé una adaptació sinó un diàleg amb les seves idees i subtext. El filòsof entén el relat de Woolf com un mirall on tenen cabuda els reflexos de totes les disfòries de gènere. Per això dona veu a diverses persones que expliquen la seva transició i el seu combat diari amb l’asfixiant lògica binària.

Poques històries encarnen millor el Somni Americà que la de Warner Bros, la companyia fundada per quatre germans d'origen polonès que va convertir-se en una de les dominadores de la indústria del cinema i l'entreteniment a escala mundial. Aquest any l'empresa celebra els seus primers cent anys de vida havent vist passar de tot: el vell star system del cinema mut, l'època daurada, el nou Hollywood, l'era del blockbuster i l'explosió de les plataformes. Warner sempre hi ha sigut, sent protagonista, innovant, com quan va fer la primera pel·lícula en sonor, i associant-se amb les grans estrelles del moment. Bette Davis, Errol Flyn, Humphrey Bogart, Stanley Kubrick o Martin Scorsese. A més de crear mites immortals de la cultura popular, com el de James Dean. Fa dècades que Warner és molt més que una productora i distribuïdora de cinema, és un gegant de l'oci i l'entreteniment amb interessos i inversions comercials arreu del món. Però, per sobre de tot, el seu nom estarà per sempre associat a aquelles pel·lícules que comencen amb l'icònic logotip de la W i la B i que automàticament passen a tenir un segell de qualitat.

Des de fa una dècada, no és cap novetat que el cinema català sigui distingit amb la Bisnaga d'Or a millor pel·lícula del Festival de Màlaga. Ha passat, entre altres casos, amb Els nens salvatges, de Patricia Ferreira (2012); Estiu 1993, de Carla Simón (2017), i El ventre del mar, d'Agustí Villaronga (2021). Aquest 2023 no ha estat cap excepció: la coproducció catalana i basca 20.000 espècies d'abelles, dirigida per Estibaliz Urresola, ha rebut la màxima distinció de la 26a edició del festival, un mes després que l'actriu protagonista, Sofía Otero, de 9 anys, guanyés a Berlinale l'Os de Plata a la millor interpretació.

Amb la satisfacció d'haver estat un dels sis jutges que fa 38 anys, el 1985, van condemnar la cúpula militar de l'Argentina pels horrors de la dictadura, Ricardo Gil Lavedra (Buenos Aires, 1949) arriba a la nostra cita amb el seu nou llibre sota el braç, La hermandad de los astronautas (Ed. Debate), on narra anècdotes entranyables i detalls d'aquell judici, la història del qual ha estat duta a la pantalla gran pel director Santiago Mitre i s'encamina a l'Oscar a millor pel·lícula internacional. El film, Argentina, 1985, ja ha guanyat el Globus d'Or a millor pel·lícula de parla no anglesa i el Goya a millor pel·lícula iberoamericana. Però sobretot ha tornat la certesa que un país només es reconstrueix amb justícia, mai amb l'oblit.

¿Una obra d'art que retrata una realitat social punyent és més autèntica i vàlida que una peça merament fantasiosa? L'Anthony (Tom Burke) li planteja el dilema a la Julie (Honor Swinton Byrne, filla de Tilda Swinton) mentre conversen sobre el treball de fi de carrera de la noia. Estudiant de cinema, la Julie prepara una pel·lícula sobre Sunderland, ciutat obrera del nord d'Anglaterra famosa per les seves drassanes, en actiu fins als anys vuitanta, just l'època en què transcorre El souvenir. La noia veu el projecte com l'oportunitat per dur a terme un cinema compromès, que atorgui sentit a la seva vocació professional. L'Anthony creu que l'art pot ser sincer sense necessitat de ser realista, i no entén per què la Julie roda un film que no té res a veure amb la seva vida. Els professors de l'escola li plantejaran els mateixos interrogants.

Ja han passat set anys des que Girona es va convertir en el gran plató d’una gran producció que la va projectar a escala internacional. “Joc de trons va suposar un abans i un després”, coincideixen diferents veus consultades per l’ARA de la indústria audiovisual catalana. Des de llavors que les gravacions de pel·lícules, sèries i també publicitat a les comarques gironines no han parat de créixer. Però la pandèmia va suposar un parèntesi important. No en va, aquest curs ha començat amb força amb el rodatge gairebé simultani de sobretot sèries i pel·lícules tant a Girona ciutat com en diferents punts de la Costa Brava i l’Alt Empordà, així com l’anunci del rodatge de la producció de Warner Bros i Peacock Mrs. Davis. El creador de Lost, The leftovers i Watchmen, Damon Lindelof, gravarà una nova sèrie a la capital gironina coincidint amb les Fires de Girona, pels volts de Tots Sants.