Una de les sèries més esperades dels pròxims anys és l'adaptació que HBO Max està preparant de Harry Potter, que recuperarà, catorze anys després, els personatges de la saga de llibres de J.K. Rowling. Per poder fer realitat la nova sèrie, que s'estrenarà el 2027, s'han hagut de buscar nous actors per interpretar personatges tan estimats com Harry Potter, Hermione Granger i Ron Weasley. Aquest dimarts la plataforma anunciava l'inici del rodatge de la sèrie i mostrava una primera imatge del mag amb la cicatriu del llamp al front.

L'actor David Schwimmer, un dels protagonistes de Friends, va ser incapaç durant anys d'escoltar la sintonia de la sèrie que el va fer famós perquè el feia sentir molt desgraciat. “Seré molt sincer. Durant molt de temps, la cançó la sintonia em feia esgarrifances,” va dir durant una aparició al podcast Making a Scene, de Matt Lucas i David Walliams.

Jo mai mai, la nova sèrie del 3Cat els dilluns a la nit, peca del gran drama de les produccions juvenils: no s’entén què diuen els personatges. O no vocalitzen o hi ha un problema evident de sonorització que provoca que els finals de frase morin abans d’hora. I al sofà de casa es repeteix la pregunta: “¿Què ha dit?”. Però aquesta no és l’única característica que fa que la sèrie s’ajusti al patró de les sèries adolescents.

Aquesta setmana s’han complert 30 anys des que el serial del migdia va arribar a la graella de TV3 per quedar-se. Poble Nou va ser una sèrie pionera, perquè era la primera vegada que a l’Estat es produïa una ficció diària, amb l’estrès de producció que això comporta inevitablement. A banda d’obrir camí, el culebró va tenir un altre mèrit gens menor: detectar un estol de jove talent interpretatiu, que en molts casos debutaven aleshores a la petita pantalla i que a partir d’aquell moment van veure com naixia una carrera que els ha permès assumir projectes importants. L’ARA ha parlat amb uns quants dels intèrprets que rondaven els 20 anys en aquells moments per demanar-los, amb la perspectiva del temps, què va significar per a ells l’aparició en una sèrie que va convertir-se en un èxit instantani a Catalunya, amb més de 700.000 espectadors diaris.

Aquest dilluns es va estrenar a TV3 amb molt d'èxit d'audiència Això no és Suècia, la sèrie d'Aina Clotet i Mar Coll al voltant dels reptes, les contradiccions, les exigències absurdes i les joies de la criança. El primer episodi s'acaba amb un gir fosc i inesperat, que cau de forma sobtada enmig del registre en què s'estava movent la trama. Ens trobem davant d'un cliffhanger evident, un d'aquells ganxos que utilitzen les sèries d'emissió setmanal per mantenir viva la tensió dels espectadors perquè vegin el següent episodi al cap d'una setmana. La qüestió és que Això no és Suècia, coproducció entre TV3, TVE i SVT, la televisió pública sueca, està disponible íntegra des de dimarts a RTVE Play en una versió amb encara una mica més de presència de castellà, però on el català segueix sent la llengua central. Aleshores, ¿val la pena esperar-se a seguir-la per TV3 quan es pot fer una marató dels vuit episodis, pur binge watching, a la web de RTVE? I a partir de quins criteris s'ha decidit augmentar el pes del castellà en aquesta versió que continua mantenint-se majoritàriament en català? ¿És TVE qui marca uns mínims o les mateixes creadores ho han preferit d'aquesta manera? Com es veurà, per cert, la sèrie a la SVT?

En un dels últims episodis d'El cuerpo en llamas, quan està a punt d'iniciar-se el judici contra la Rosa (Úrsula Corberó) i l'Albert (Quim Gutiérrez) per l'assassinat del Pedro (José Manuel Poga) el maig del 2017, l'Esther (Eva Llorach), la responsable de la investigació, comenta al seu ajudant que l'ha vist en el "documental" de la tele. Aquesta sèrie de ficció de Netflix al voltant del conegut com a crim de la Guàrdia Urbana fa present en la mateixa trama la consciència de fins a quin la popularitat del cas es deu als quatre episodis que li va dedicar el programa Crims de Carles Porta. Quatre hores que van enganxar centenars de milers de catalans davant de la pantalla i van fixar aquest assassinat i els seus autors en la memòria popular del país. I aquest és el principal repte a què s'enfrontava la sèrie escrita per Laura Sarmiento i dirigida per Jorge Torregrossa i Laura Mañá. Com complementar des de la ficció una història que havia estat narrada amb tanta eficàcia i exhaustivitat des d'un true crime documental?

La frontera entre perseguir la veritat o un fantasma pot ser molt fina. Durant deu anys, la família de Mario Biondo ha alimentat la sospita –en incomptables platós de televisió i a les xarxes– que el càmera de Telecinco no va morir per suïcidi sinó que va ser assassinat. Tant la justícia italiana com l’espanyola han descartat cap participació externa en el seu decés per autoasfíxia probablement eròtica. Però els Biondo mantenen la flama judicial viva i han presentat noves peticions de diligències per reobrir el cas. Està en joc la seva honorabilitat després de tants anys i, també, una assegurança de vida del finat que només es pot cobrar si es descarta el suïcidi. Per afegir més llenya al foc, Netflix estrena aquest dijous el documental Las últimas horas de Mario Biondo, que aspira a donar la versió definitiva sobre què va passar aquell 30 de maig del 2013.

Quan els escriptors de Hollywood van aturar l’audiovisual americà l’any 2007, un centenar de guionistes catalans es van plantar a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Entre els congregats hi havia alguns dels noms més consolidats del panorama del país i reclamaven tres coses: treballar amb contractes laborals, millors assignacions econòmiques i poder vincular les retribucions a l’èxit del producte. Una dècada i mitja després, l’audiovisual als Estats Units torna a frenar-se per la força sindical dels guionistes. L’ARA ha volgut copsar l’estat anímic d’aquesta professió a Catalunya i revelar a quant es paguen els guions, en un sector presidit per l’opacitat. De moment no hi ha cap manifestació prevista com la del 2007, però sí que hi ha negociacions obertes –per exemple amb TV3– per tal d’actualitzar les condicions laborals dels creatius que posen la llavor a partir de la qual es construeixen pel·lícules, sèries i programes.

TV3 vol que el 2023 marqui un abans i un després en el camp de les sèries al canal. Però, de moment, la seva primera aposta –Bojos per Molière– va acomiadar-se aquesta setmana deixant uns registres més aviat discrets: 255.000 espectadors i un 11,9%. Aquesta visió edulcorada del pas d’un grup de joves per l’Institut del Teatre ha anat perdent espectadors setmana a setmana, després d’un debut en què va aconseguir un 15,7% de quota de pantalla. El seu últim episodi va ser seguit només per un 7,7% dels espectadors i va ser superat per l’oferta d’Antena 3 (amb El hormiguero), Telecinco (La isla de las tentaciones) i La 1 (Viaje al centro de la tele).

L'imbècil ("the prick"). Així es refereixen les protagonistes de Bad sisters a en John Paul, el seu cunyat, probablement l'home més odiós de la ficció televisiva recent. I així es titula el primer episodi d'aquesta sèrie de comèdia negra al voltant d'un grup de germanes irlandeses, les Garvey, que intenten un cop i un altre eliminar l'imbècil en qüestió.

"Els fills d'Angela Lansbury estan tristos perquè han d'anunciar que la seva mare ha mort tranquil·lament mentre dormia a casa seva a Los Angeles, tot just cinc dies abans del seu 97è aniversari", explicava la família de l'actriu a través d'un comunicat. Se'n va una artista versàtil que va destacar tant a la televisió com al cinema i el teatre. Malgrat haver interpretat un ventall amplíssim de personatges, n'hi ha un que la va marcar especialment: la detectiu improvisada Jessica Fletcher, protagonista de S'ha escrit un crim.