L’Està passant ha arrencat la seva novena temporada. El programa fa temps que s’esllangueix. L’espai que analitzava l’actualitat amb mordacitat i mala llet, que tenia ganes de dir coses, ha involucionat en el xou de la gracieta i l’estirabot. Tot i aquest defalliment, s’ha de dir que aquesta temporada el programa ha fet el millor fitxatge de la cadena. És el millor humorista que s’ha assegut fins ara en aquella taula. Per fi veiem els presentadors riure de manera sincera quan ell intervé, en comptes de fer servir la tan entrenada rialla del corporativisme.

El Nits sense ficció s’ha convertit en un cul-de-sac de documentals que ha perdut el segell, el rumb i la mirada crítica. Ara acull tota mena de produccions que l’única condició que han de complir és que siguin low cost. I això reverteix en documentals precaris tot i la bona voluntat, o que són antics, amateurs o de poca qualitat. També s’ha convertit en un contenidor de programes d’anàlisi quan els hi convé i, de passada, en un comodí televisiu: les promocions anuncien documentals que després canviaran segons com bufa el vent. La pèrdua del títol Sense ficció, en aquesta disfressa dels canvis de nom per caprici, ha implicat la pèrdua de la personalitat, el prestigi i la coherència que una vegada va tenir el format. 

Dissabte a la nit, el Col·lapse començava la nova etapa amb Jordi González al capdavant. Ricard Ustrell va aparèixer per passar-li el relleu, i va entregar-li una maleta amb un botó que servia per engegar la maquinària del programa. González va començar parlant d’ell mateix i el seu retorn a la televisió pública: “9.125 nits després, en la meva llengua i a TV3, us dic bona nit!”. Col·lapse va tornar a fer honor al seu nom en aquesta estrena de temporada. Manu Guix presentava la banda advertint que ell deixava els músics allà, però que després marxaria perquè tenia el compromís amb l’Acadèmia d’Operación Triunfo. Tothom té coses més importants a fer que quedar-se al Col·lapse. González anunciava la seva amiga Marta Torné com a padrina del programa, un ritual disfressat d’importància sense finalitat clara. Si una cosa ens ha quedat clara del Col·lapse és que cadascú hi porta els seus amics. I una vegada més, es queia en l’endogàmia de TV3 on el relat passa per ells mateixos.

“El fet que el que passa aquí no aparegui als mitjans de comunicació dels Estats Units i tampoc als mitjans de comunicació europeus, ni enlloc, no us diu alguna cosa? Ens diu que aquest president, per més dolent que sigui, per més repressor que sigui amb el seu poble, té suport des de fora”, diu un testimoni. Punt de no retorn, la magnífica sèrie documental del 3Cat sobre les transformacions que està patint el nostre món, ha estrenat un nou episodi: Desperta, Sèrbia! La revolta dels estudiants. Un reportatge que commou profundament. La història és tan potent que el director, el periodista i documentalista Raül Gallego Abellán, s’ha deixat portar narrativament de la mà dels protagonistes de la història. Segurament, de les dues temporades de la sèrie és l’episodi que traspua més emoció afegida. És com si, aquesta vegada, més enllà de dirigir-se als espectadors, construís un reportatge que vol contribuir a la causa que marra. De fet, els estudiants serbis que estan compartint aquest reportatge a les xarxes ja estan rebent amenaces.

Rentat de cara als informatius de TV3. O 3Cat. O 3Cat Info. Perquè les reformes estan acompanyades d’un poti-poti de noms una mica desconcertant. Toni Cruanyes, després de fer una gira de tarda per La selva i l’Està passant, per fi va inaugurar l’esperat plató amb tecnologia puntera. Els canvis són molt més rellevants de portes endins que no pas per al que veu l’espectador des de casa. El resultat millora substancialment el format anterior, que demanava amb urgència una modernització. Més sensació d’amplitud, unes pantalles verticals per aportar sensació de dinamisme, unes plataformes una mica capricioses i un terra blanc poc sofert. La gamma cromàtica recorda la del Col·lapse i les transparències ataronjades de fons recorden les de La nit al dia. El plantejament no és, en cap cas, trencador ni pioner, sinó que va a remolc de les grans televisions europees. Dilluns van semblar exhibir un desplegament de possibilitats, però caldrà veure si, a la pràctica, se’n treu partit. A l’edició del vespre es va apreciar també un canvi en el to, amb un esforç per ser més explicatius i amb un aprofundiment de les notícies tirant més al reportatge. Una inèrcia que al migdia tornava a ser la de sempre. Els presentadors llueixen un estilisme més sobri i els homes han perdut la corbata en aquesta recerca de relaxar les formes i naturalitzar la relació simbòlica amb l’espectador. El mapa del temps ha diluït les comarques, homogeneïtzant el territori i perdent referències geogràfiques. Això sí, caldrà ampliar la tipografia perquè amb prou feines es llegeix res. La taula blanca dels migdies i del Més nit té aires de recepció d’una clínica privada. Una operació estètica parcial, per cert, perquè Els matins d’Ariadna Oltra continuen igual que abans més enllà del grafisme.

Dilluns al vespre, 8 coses a fer abans de morir obria la temporada d’estrenes de TV3. Esperem que l’emissió no marqui el nivell de com seran la resta de novetats, perquè això dels somnis de Joan Pera va acabar sent un malson. La idea és simple: el veterà actor fingeix acomplir aspiracions que té pendents. I això el porta a experiències suposadament intrèpides per a un home de la seva edat i prudència. Es fa una comedieta on en Pera representa que vol ser pastor o reporter de televisió i TV3 l’ajuda a fer realitat aquest somni. Si el primer programa era el millor de la sèrie, és tràgic imaginar-se com seran els propers. Començava amb Joan Pera vestit de rabadà visitant la granja de cabres d’en Peyu, un altre protagonista televisiu que en els últims mesos trobem fins i tot a la sopa. 8 coses a fer abans de morir es reitera en aquesta inèrcia endogàmica que es nodreix dels personatges habituals de la cadena, en una evident manca d’imaginació i recursos que és preocupant.

La televisió pública catalana sempre ha tingut una doble missió: informar i entretenir, però també innovar i arriscar. Al llarg dels seus més de 40 anys d’història, recordem títols i icònics com Polònia, Ventdelplà o el Club Super3. Tanmateix, hi ha un arxiu gloriós de programes que només van durar una temporada, però que encara avui generen un somriure i interès. També provoquen una pregunta inevitable: "Com és que això no va triomfar o no va tenir continuïtat?" Potser eren massa avançats al seu temps, massa arriscats, o bé ja havien complert el seu cicle. Sigui com sigui, ens capbussem a l'arxiu del 3Cat per ressuscitar aquells programes que potser havíeu esborrat de la vostra memòria. Prepareu-vos per a una llista que va del concurs d’oratòria a les aventures d’un drac professor d’història.

Dilluns al matí, les ràdios i la televisió arrencaven la temporada regular amb una peculiaritat mediàtica. Ricard Ustrell feia l’entrevista institucional al president Salvador Illa en tant que presentador d’El matí de Catalunya Ràdio, però aquesta vegada l’emissió afectava també la programació de TV3. A les nou del matí, Ariadna Oltra va haver d’aturar la seva tertúlia d’Els matins per donar pas a l’entrevista del seu col·lega. Una jugada que provocava una arrencada de curs insòlita i una mica aspra per a la periodista, havent de cedir el temps del seu programa a l’omnipresent Ustrell. Malgrat tot, Oltra ho va integrar amb elegància i naturalitat i va aprofitar-ho per oferir una anàlisi posterior de l’emissió amb els seus col·laboradors. 

L’aposta per les sèries britàniques ha sigut la decisió més encertada de TV3 de cara a la programació d’aquest estiu. Les tardes televisives han sigut d’una placidesa necessària per a les vacances. Produccions de prestigi que fan que l’espectador no se senti abandonat en uns mesos que sovint queden relegats a unes emissions anodines i que desperten poc interès.

Diumenge al vespre TV3 va emetre el capítol de final de temporada del Com si fos ahir, un especial per tancar trames i obrir-ne de noves que creïn expectatives de cara al setembre. Durant la festa es va destacar en diverses ocasions la bona audiència de la sèrie i la requesta que té al 3Cat, on és un dels continguts més vistos. Una dada que contrasta amb la poca cura que en té la cadena: nul·la promoció, poca visibilitat a la plataforma i l’allargassada tortura de les receptes de cuina com un peatge insofrible. També les limitacions de pressupost, que es fan evidents amb l’escassedat de sets de decorat que semblen, fins i tot, condicionar i limitar les trames argumentals. Les estretors del pis de la Marta són insostenibles i difícils de justificar.

TV3 ha recuperat la segona temporada de Natura sàvia de la plataforma 3Cat per emetre-la durant la programació d’estiu. Aquesta vegada sense el malaguanyat naturalista Jaume Sañé, que va ser una peça clau del format en la seva primera temporada. N'agafa el relleu la biòloga Lídia Freixas, igualment eficaç en la tasca divulgadora, segurament la part més interessant del programa. També s’ha incorporat a l’elenc d’intèrprets l’adolescent Iris Pérez, en el rol de professora avantatjada. És evident que s’ha intentat trobar un cert equilibri de gènere i rejovenir la mitjana d’edat per fer-lo més transversal. 

Dijous al migdia, el Telenotícies explicava un avenç científic: un nou test que prediu la probabilitat de metàstasi en el càncer de mama més comú. La troballa no només és un progrés en el camp de la medicina personalitzada sinó que té una singularitat: la millora del pronòstic no implica prendre un nou fàrmac, sinó deixar-ne de prendre un d’habitual per prevenir l’osteoporosi. 

Dilluns al vespre, en prime time, TV3 emetia el primer capítol de la sèrie Delta Aquaterra. Una de les protagonistes, capitana d’un vaixell de creuers per la desembocadura de l’Ebre, li diu a una periodista de mala manera: “Només baixeu quan oloreu la nostra merda!” I la periodista emmudeix, conscient que l’atzagaiada no està exempta de raó. La ficció es desenvolupa al Baix Ebre i, com una fatalitat del destí, l’estrena coincidia amb els incendis a l’interior de la mateixa comarca. La casualitat implicava una certa ironia. Les Terres de l’Ebre sempre han lamentat sentir-se oblidades per part de les institucions i els mitjans i fa anys que critiquen un biaix informatiu que té més present el nord que el sud del país. El dia que TV3 portava al prime time un thriller que es desenvolupa en aquesta zona d’aiguamolls i marines, la realitat exigia un altre tipus de presència televisiva sobre el terreny. Una paradoxa mediàtica que, en moments crítics com un incendi de gran abast que obliga a confinar la població, provoca crispació i malestar. 

Dissabte a la nit, TV3 va emetre la Cantada d’havaneres des de Calella de Palafrugell. Míriam Riau era la periodista encarregada de presentar l’acte, que aquest any tenia una dosi d’expectativa afegida: un final polèmic per la decisió de l’Ajuntament de no cantar El meu avi com a interpretació final de comiat, com era tradició. El motiu té a veure amb la cadena. El documental Murs de silenci va vincular el seu autor, José Luis Ortega Montasterio, amb una xarxa d’explotació sexual. La família del compositor ho ha negat i els fets estan pendents de judici, però la sordidesa del cas ha portat a extremar la prudència. El meu avi no es va prohibir en cap cas, sinó que es va retirar de la clausura. Mariner de terra endins, La bella Lola i La gavina va ser la tripleta musical escollida per tancar la cantada. 

Diumenge de bon matí, TV3 ens oferia l’Epic Trail Sky de la Vall de Boí, la cursa esportiva de vint-i-quatre quilòmetres que transcorre per paisatges espectaculars, per camins d’alta muntanya, amb pujades i baixades molt pronunciades que suposen un repte molt exigent per als participants. Per als espectadors, en canvi, la retransmissió resulta relaxant, gairebé hipnòtica. Quedes embadalit per la competició i pels entorns naturals. La Vall de Boí en la seva màxima esplendor, amb un verd intens que, en un context de calor asfixiant com el que estem passant aquests dies, era un bàlsam, si més no visualment. L’equip de TV3, amb Maria Fernández, Josep Maria Puig, Jordi Grau i l’anàlisi tècnica d’Anna Comet i Marc Pinsach, va oferir una cobertura interessant i amena. Però és una retransmissió en què la realització és clau. Les imatges a vista d’ocell amb els drons i l’helicòpter permeten tenir una visió privilegiada d’aquesta zona dels Pirineus que es converteix en la millor promoció turística. També és impressionant descobrir el seguiment que fan dels participants més ben posicionats els càmeres que els van al darrere. És tan encomiable l’èpica dels corredors i corredores com la de l’equip tècnic que els persegueix perquè ho vegem bé des de casa. Els analistes van facilitar, als espectadors més neòfits, entendre els reptes i les dificultats. L'emissió va permetre un seguiment molt acurat de l’evolució dels protagonistes. L’Epic Trail és emocionant per l’esforç físic que suposa als corredors i pels paisatges fascinants, pels cims i senders que potser no recorrerem mai, però que la finestra televisiva ens acosta fins al sofà de casa.

Aquesta setmana s’acabava el Soc i seré, el concurs de catalanitat de TV3 presentat per Àngel Llàcer. El format ha sigut efectiu per a la cadena a nivell d’audiència. Ha connectat amb els espectadors i proporcionat un entreteniment digne. Les proves han resultat irregulars i, en alguns casos, el muntatge semblava salvar dificultats i errors de plantejament. Narrativament, ha potenciat l’esperit de comunitat més enllà de la lluita individual per la victòria final. 

Dimarts el Sense ficció va emetre El negre té nom, el documental que recupera la polèmica que hi va haver a Catalunya sobre l’home dissecat exposat al Museu Darder de Banyoles. Alphonse Arceline va ser el metge que va denunciar el racisme i la deshumanització que suposava presentar-lo com una simple mostra etnogràfica i antropològica. La seva lluita serveix ara per fer el retrat social d’una època: la Catalunya dels Jocs Olímpics de Barcelona. Si no el vau veure, recupereu-lo a la plataforma 3Cat. El format original de tres capítols permet aprofundir més en els detalls. El negre té nom us sorprendrà, perquè va més enllà de la història d’aquell home nascut el 1803 i que va ser desenterrat de la seva tomba per dos exploradors francesos. Fèlix Colomer, el director de la minisèrie, fa un treball extraordinari posant la lupa sobre aquest cas. Revisa la polèmica dels anys noranta sobre la conveniència o no de retornar aquell suposat guerrer boiximà al seu país d’origen. El documentalista contacta amb els protagonistes que van liderar les diferents faccions del debat i, fornit amb el material televisiu de l’època, els confronta amb els arguments del passat. I el resultat és tan revelador com divertit. Tres dècades després, l’hermenèutica de l’actualitat i la sensibilitat social han canviat. I els que ho dubtin només cal que vegin el documental. El racisme era tan inherent a la societat que molts ni se n’adonaven. Amb perspectiva, provoca vergonya aliena. I Fèlix Colomer juga amb aquest element a l’hora de reconstruir els fets. Els protagonistes han d’assumir les seves declaracions del passat, i no és fàcil: uns fingeixen no recordar-se’n, altres neguen l’evidència i alguns intenten justificar-se. Les filigranes per canviar el discurs o desmarcar-se de posicionaments passats acaben resultant còmiques. La manera com els mitjans de comunicació –l’entreteniment de TV3 molt especialment– van tractar el cas ara provoca estupor. L’arrencada del tercer capítol et glaça el somriure, perquè tot allò que ara considerem ofensiu i denigrant es gestionava amb una desinhibició humorística que avui és molt incòmoda. 

La periodista i comunicadora Candela Figueras (Montblanc, 1984) ha crescut al camp ajudant el seu pare a la granja i darrere del taulell de la carnisseria de la mare. “Vaig aprendre a comptar i tornar els diners amb les senyores de la botiga. Quan va entrar l'euro jo encara pensava en pessetes, perquè era molt petita i calculava amb pessetes". Amb l’exemple dels seus pares, va entendre ràpidament que les coses costaven de guanyar, que “els diners no cauen del cel”. “Volia la típica minicadena pels CD, els cassets i la ràdio. I els pares em van dir: «Si ho vols, estalvia». Vaig anar recopilant diners i m’ho vaig comprar al cap de dos anys i mig, que recordo que valia 60.000 pessetes”.

L’edició de Col·lapse de dissabte a la nit es titulava La promesa, perquè era el dia que Àngel Llàcer presentava el programa tal com li havia promès Ricard Ustrell feia temps. Les estrelles es deixen la joguina. L’edició s’hauria pogut titular La impostura, perquè tothom semblava representar un paper. Llàcer ho va convertir en una festa a mida per portar els amics. La gràcia està en subratllar-ho, perquè l’espectacle exhibeixi la cosa personal. Fan el xou del col·leguisme i ensenyen la rebotiga emocional dels famosos. És allò del som importants, però humanitzem-nos, que a la gent li agrada. “Moltes gràcies per ser aquí”, va dir Llàcer a Carlos Latre. I se li va escapar el riure per haver de fer servir aquella formalitat amb algú de confiança. Llàcer té molt après el seu personatge televisiu i l’executa amb una eficàcia altiva. L’esperpent va arribar amb l’entrevista a un addicte al porno que no vam entendre què pintava allà al mig: un home a les fosques, encaputxat, amb la veu distorsionada i dues llumetes en comptes d’ulls. Era un ésser sinistre. “Per què has vingut?”, li va deixar anar Llàcer, com si l’individu s’hagués presentat ser avisar. “Quin problema tens? Què et passa?”, li va insistir. I l’home va explicar que amb el seu testimoni volia ajudar molts nens i moltes nenes. Encara feia més por. Entre la sala vermellosa i la girafa al darrere, allò era pitjor que La jugada de Maquiavel. Semblava l’encarnació del mal o una broma que acabaria amb sorpresa. En tot cas, en un especial sobre la sexualitat dels adolescents de TV3 ja va sortir una addicta al porno sense que calgués aquell muntatge morbós.

Dilluns, al Tot es mou, l’Helena Garcia Melero va parlar d’una mesura del govern de Turquia contra l’obesitat que havia generat polèmica. Per conscienciar la població dels efectes adversos del sobrepès, aturen les persones grasses pel carrer, les fan pesar en una bàscula i les conviden a posar solució al seu problema. El motiu de la controvèrsia és evident. Els temes de salut no s’han d’abordar al mig del carrer ni ningú ha de tenir el dret de qüestionar-te el cos en moments i espais que tu no has previst. El mateix programa tenia clar que era una iniciativa dubtosa, però, així i tot, van fer una connexió amb un carrer de Barcelona per veure si la gent estava disposada a pesar-se en una bàscula allà al mig i davant de les càmeres. En un primer moment van intentar fer-ho en directe, i tots els vianants excepte un noi jove van esquivar els esforços de la periodista per aturar-los. Ningú en volia saber res, no ja de pujar a la bàscula sinó de posar-se davant d’un micròfon. Com que l’operació va resultar fallida, van oferir-nos algunes entrevistes que havien pogut gravar amb anterioritat. I el que vam veure va ser un despropòsit. D’entrada, cal assenyalar que, ves per on, totes les persones que van aconseguir fer participar eren grans, de més de setanta anys. No és casualitat. Són persones, que, en general, són més fàcils d’interceptar: van més a poc a poc, tenen més dificultat per oposar resistència i escapolir-se del micròfon. Per aquest mateix motiu sol ser un col·lectiu més vulnerable als robatoris i els enganys. Tampoc gosen contradir l’autoritat de la càmera o d’un periodista.