A qui es trobi amb anuncis de Zara a Instagram se li pot perdonar que els confongui amb els de Chanel. Per a la campanya del seu 50è aniversari de la primavera passada, la marca espanyola de moda ràpida va contractar Steven Meisel, un fotògraf conegut per treballar amb empreses de luxe. El perruquer i el maquillador de la sessió fotogràfica tenien un pedigrí similar. Els anuncis mostraven quasi totes les top models dels últims 30 anys remenant el cul al ritme d'I feel love de Donna Summer.

“Ja no hi ha tribus urbanes i no n’hi n’haurà, almenys amb la presència i fortalesa de la segona meitat del segle XX”, afirma rotundament José Mansilla, antropòleg urbà del departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB. “A Espanya van sorgir amb molta força als anys 80 del segle passat fruit d’un moment de realineació de la societat espanyola. Ara només deu quedar algun nostàlgic”, assevera.

"Sempre he vestit imitant els altres", diu Elisabet Coll-Vinent a l'inici de Vull vestir com tu (ara llibres), un assaig en què reflexiona sobre l'autenticitat i la còpia, l'individu i el col·lectiu i en el qual ens convida a tenir més cultura de la moda per entendre'ns a nosaltres i a la societat de la qual formem part.

La multinacional catalana de moda Mango va augmentar el 2025 el seu benefici un 11%, fins als 242 milions d'euros, en línia amb l'increment del 13% de la facturació respecte a l'any anterior, que va fregar els 3.800 milions, segons ha informat aquest dijous el president i conseller delegat de la companyia, Toni Ruiz.

A casa la Marta, amb dues nenes, la roba no ha suposat una gran despesa. Al llarg de tota la infància han anat aprofitant tot allò que ha deixat de fer servei a les filles dels amics o a cosines. Els n’ha arribat pels descosits i, per això, ja de ben petites, totes dues nenes, han pogut escollir què els agradava i descartar el que no. Els compraven, tan sols, les peces més bàsiques com són les malles, que difícilment es poden arribar a heretar. Tant la gran, de 12 anys, com la petita, de 8, han coincidit d’uns anys ençà en una cosa: no han aprofitat els pantalons de tub perquè, a banda de no trobar-los còmodes, els han arribat quan ja es tornen a portar els pantalons amples o acampanats.

Feia 26 anys que els Goya no se celebraven a Catalunya, i en el seu retorn a Barcelona s'han notat les ganes de festa, també amb la moda. Tot i que, com és habitual en aquestes gales, el negre ha sigut predominant –sempre és l'aposta segura quan es vol encertar i ser mínimament elegant–, s'han pogut veure eleccions atrevides que intentaven allunyar-se del discurs cromàtic preponderant. També hi ha hagut espai per a la reivindicació política i molts dels convidats han complementat els seus estilismes de festa amb xapes que reivindicaven l'alliberament de Palestina.

Elegància atemporal, molt negre, però també molt blanc. Aquests han estat tres dels eixos de la catifa vermella de la gala dels premis Gaudí, que enguany han celebrat la seva majoria d’edat. No hi ha hagut grans estridències però sí detalls sorprenents i simpàtics, com ara la preciosa jaqueta amb una silueta de guepard que ha lluït la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, i que signava Lola Casademunt, o el jersei vermell de llana d’Enric Auquer, que anava vestit de Pedro del Hierro.

La catifa vermella dels premis Grammy sol estar marcada per un eclecticisme i una excentricitat que l'allunyen dels aparadors d'altres gales de la temporada, com la dels Oscars o la dels Globus d'Or. Aquest any, però, ha estat força més conservadora, amb una honrosa excepció: la cantant Chappell Roan, que pràcticament no ha deixat res a la imaginació dels espectadors. La catifa també ha tingut espai per a la protesta política, i moltes de les estrelles que hi han passat han portat pins en contra de l'ICE, el polèmic Servei d'Immigració i Control de Fronteres dels Estats Units.

En un moment en què l'estat d'opinió sembla replegar-se cap al conservadorisme, la catifa vermella dels Globus d'Or ha estat marcada per una elegància atemporal, però amb picades d'ullet sexis gràcies a transparències, esquenes descobertes i algun escot de vertigen.

Avui, els cabells que se’ns desprenen del cuir cabellut cauen a terra i acaben a les escombraries quan fem dissabte, si abans no s’han colat pel desguàs de la dutxa o s’han llançat per l’inodor. Però fins no fa tant, aquests mateixos fils –efímers, íntims, carregats d’identitat– podien convertir-se en tresors personals, treballats amb precisió i combinats amb materials tan preuats com l’or o el marfil. Parlem de la joieria feta amb cabells, una pràctica amb molta antiguitat que al segle XIX, en ple univers moral i sentimental de l’era victoriana, va arribar al seu moment de màxima esplendor.

El Rec.0, el festival de botigues de moda emergent d’Igualada, inicia demà dimecres (i fins dissabte) una nova edició. En porta ja un grapat (des de la seva estrena l’any 2009) i aquesta tardor ho fa amb la incorporació de noves marques, algunes d’abast internacional. Nike (de la mà de la tenda Base), les també esportives Salewa (Alemanya) i Dynafit (Àustria) i la marca italiana de boxa Leone desembarquen a la capital de l’Anoia per unir-se a altres multinacionals que porten temps amb el Rec.0, com Levi’s, Adidas, Converse, Puma i New Balance. Malgrat la penetració d’aquestes grans firmes, l’organització fa una crida per reivindicar la seva identitat com a festival autòcton. Assegura que el 80% de les seves marques encara són del territori català, tant petites com grans, en referència a les conegudes Brownie (també una novetat d’enguany), Munich, Antonio Miró, Textura i Punto Blanco, entre moltes altres.

El modista David Delfin (Ronda, 1970 – Madrid, 2017) va ser també pintor, actor i ballarí. Ell mateix va afirmar que no es tractava que hagués elegit fer-se dissenyador de moda, sinó que la moda l'havia triat a ell. Un amic malagueny el recordava amb una creativitat desbordant: una vegada que Delfín el va anar a recollir a casa seva per sortir de festa i mentre l'esperava que es dutxés li va pintar tota una paret. "No puc parar de crear", es va excusar ell. D'una altra banda, un androgin David Delfin mira a la càmera amb els ulls pintats i una camisa d'un negre rigorós. Corre l'any 2000 i presenta una de les seves primeres col·leccions en la desapareguda passarel·la Circuit de Barcelona. Aquest retrat i algunes fotografies més es troben entre els materials inèdits de la gran exposició sobre David Delfín que la Fundació Antoni de Montpalau presenta al claustre del Museu Patio Herreriano de Valladolid a partir d'aquest dijous.

La pel·lícula La Nuit de Varennes (1982), d'Ettore Scola, és el relat del debat entorn del sorgiment d'un nou món sobre les runes d'un altre: el que il·lumina la Revolució Francesa per l'enfonsament de l'Antic Règim. El cineasta italià aprofita l'episodi històric de la fugida de París de Lluís XVI i Maria Antonieta –juny del 1791– per ajuntar en un mateix carruatge tres personatges reals: Restif de la Bretonne, un escriptor llibertí i popular –avui en diríem populista, potser amb tendència a les fake news–; Thomas Paine, l'intel·lectual revolucionari anglès, i el famós viatger i seductor Giacomo Casanova, ja gran i prou deteriorat físicament.

Més enllà d'honorar les millors sèries de l'any, la gala dels Emmy serveix d'excusa per veure tota mena de propostes de moda, des de vestits impactants i insinuants fins a peces reivindicatives. Repassem alguns dels millors vestits dels Emmy del 2025.

Armani ja és història. Amb la mort de Giorgio Armani, el món de la moda s’acomiada d’un dels grans noms del segle XX. Casa seva feia anys que no era al centre de l'huracà creatiu, però seria impensable explicar la moda contemporània sense la seva empremta. Armani forma part d’una generació irrepetible de creadors italians –Gianni Versace, Franco Moschino, Gianfranco Ferré i Dolce & Gabbana– que van aconseguir que, per primer cop, Itàlia esdevingués un pol de referència mundial. Avui resulta natural mirar cap a Milà per detectar-ne les tendències, però és gràcies a aquesta fornada de dissenyadors que aquesta revolució es va produir. Dins d’aquest grup, Armani va optar per una via pròpia i diametralment oposada a la de Versace: mentre aquest sublimava el barroquisme kitsch, l’ornament ostentós i la sexualitat explícita, ell encetava un camí d’essencialitat, línies netes i sofisticació continguda que escriuria el primer capítol del minimalisme que dominaria les dècades següents.

Havia de ser un viatge d'estiu de dues amigues després d'acabar el curs. Però les setmanes al Nepal amb les aromes, els colors i la seva gent –i, en concret, la Susmita–, va acabar canviant el rumb professional de la Marina Gaspar i la Laia Triquell. En tornar a Barcelona, les dues joves van decidir que l'essència nepalesa i de la Susmita, una nena que les havia captivat per la seva genuïnitat i somriure, també tenien lloc a la indústria de la moda, que llavors es trobava en plena efervescència de l'anomenada tendència quiet luxury.

Des de Goethe fins a l’actualitat, molts estudis han demostrat la relació entre el color i les emocions. El color no només és estímul visual, és llenguatge emocional. Un estudi publicat a Frontiers in Psychology (2020) afirma que certes tonalitats influeixen en el nostre estat d’ànim: els tons càlids activen, els freds calmen, i els colors vius generen alegria o excitació. Això vol dir que hem d’envoltar les criatures de colors fluorescents? No, però sí que cal entendre que el color parla i, sobretot, acompanya.

Vestir-se durant l’embaràs, lluir la panxa, no gastar massa i fer-ho amb criteris de sostenibilitat i comoditat no és fàcil, però tampoc impossible. Tot i que el cos d’una dona pateix grans transformacions durant l’embaràs, no cal canviar l’armari sencer per poder anar amb roba afavoridora, respectuosa amb la pell i el medi ambient i sobretot, duradora. Durant el primer trimestre no cal res addicional i tot es pot anar adquirint a mesura que creix la panxa i tenint en compte les nostres necessitats. “La panxa comença a ser considerable a partir de les divuit o vint setmanes”, alerta la llevadora Meritxell Gómez, “són pocs mesos per fer una despesa alta”. Per això, recomana evitar comprar roba “en excés”. 

Després de 37 anys com a editora en cap de l'edició nord-americana de la revista Vogue, Anna Wintour deixa el càrrec, tal com informen diversos mitjans especialitzats, però continuarà com a directora global de continguts de Condé Nast i com a directora editorial global de Vogue. Durant el seu mandat, Wintour, que és considerada com una de les personalitats més influents del món de la moda, va fer de Vogue molt més que una revista convencional i la va enlairar com una publicació amb el poder d'imposar tendències i dissenyadors.

La fira de les vanitats que és la Met Gala ha viscut aquest dilluns una de les seves nits de glòria. Per primera vegada en uns quants anys, els convidats han semblat entendre el tema que la gala els proposava com a dress code i, en conseqüència, la catifa del Museu Metropolità d'Art de Nova York, que acull la festa, s'ha omplert de propostes interessants i que feien justícia a l'exposició d'enguany. Aquest any, l'objectiu era reivindicar la figura del dandi negre i reconèixer la contribució afroamericana al món de la moda, fil conductor de la mostra Superfine: Tailoring black style, que fa un recorregut per la història de la indumentària feta i vestida per afrodescendents i que es podrà veure al museu des del 10 de maig fins al 26 d'octubre. Els convidats que assistien a la gala s'havien de vestir segons el tema "A mida per a tu" (Tailored for you) i molts han complert l'encàrrec fent picades d'ullet a la moda masculina i a la sastreria.