En el tram de la Diagonal de Barcelona que va entre el Cinc d'Oros i Francesc Macià hi ha una quarantena de botigues de mobles i complements de la llar. La pionera i la que atret les altres, Pilma, acaba de fer cinquanta anys com un dels establiments que contribueixen a fer que Barcelona sigui una ciutat més singular. La primera botiga la van obrir al carrer València l'any 1974, i la de la Diagonal, el 1987. Actualment, l'empresa és una cadena de set botigues de mobles, il·luminació i maletes amb altres botigues a Madrid, on en tenen dues, i Marbella, on n'hi ha una. I tot plegat sense perdre les arrels: a l'aparador de la botiga de la Diagonal reten homenatge a Miguel Milá amb una selecció de les seves làmpares produïdes per Santa & Cole. "Pilma és una empres familiar, tota la família ens hi hem ficat i hem lluitat", afirma Ricard López, el fundador de Pilma juntament amb la seva esposa, Magda Barceló (1932-2024) en un curtmetratge documental de Poldo Pomés realitzat amb motiu de l'aniversari. De fet, el nom de Pilma ve d'unir les dues primeres síl·labes de "les dones més importants" de López: la seva mare, que es deia Pilar, i la seva dona.

Els arquitectes de Twobo són conscients que La Casa de l’Ebenista és el projecte més conceptual que han fet fins ara. Pablo Twose, María Pancorbo i Alberto Twose, que són els fundadors d’aquest estudi d’arquitectura amb seu a Barcelona, van batejar així la reforma d’un pis de l’Eixample perquè l'últim inquilí era un ebenista. Potser també perquè han portat fins a les últimes conseqüències l’exercici intel·lectual que hi han fet: la casa de l’ebenista havia d’experimentar un canvi radical sense gairebé tocar res de l’estructura original d’aquell pis amb més d’un segle d’història.

Arribar a casa després d’uns dies de vacances, obrir finestres, sortir al balcó i adonar-nos que les nostres plantes estan ben pansides o seques. Les haurem de renovar? Doncs no necessàriament. Primer podem intentar fer un tractament de xoc per fer-les reviure, així que no les donem per perdudes d'entrada.

Poc s’imaginava de jove Marie Kondo que gràcies al seu talent per endreçar es convertiria en una celebritat internacional, autora supervendes i empresària d’èxit. Si bé el mètode Konmari és el més conegut, no és l’únic. Hi ha tants mètodes com organitzadors professionals, i cadascú ha de triar per a casa seva el que més s’avingui al seu tarannà i estil de vida. Els mètodes d’ordre més coneguts venen del Japó i dels Estats Units. A grans trets, podem dir que els mètodes japonesos posen l’èmfasi a fer tria i descartar tot l’excés que ens destorba. Per contra, els mètodes nord-americans més populars ens donen opcions per categoritzar i emmagatzemar a tort i a dret sense renunciar a la quantitat.

Una càmera ressegueix tota l'habitació de la youtuber Abegael Milot. El terra gairebé ni es veu i no és perquè faci mal dia sinó que tot està cobert per una muntanya de roba. Hi ha quatre cistelles grans de plàstic apilades, unes plenes de roba i altres d'aparells electrònics. L'escriptori i la tauleta de nit sumen vuit tasses de cafè brutes, a més de dues ampolles d'aigua mig buides i una de tequila amb un cactus a dins. “Avui netejarem la meva habitació de la depressió –diu aquesta estrella de les xarxes socials mentre mira cap a l'habitació–. Em temo que l'única manera d'obligar-me a netejar aquest espai és publicar-lo a internet”.

Com deia el Capità Enciam, els petits gestos són poderosos, i també per Nadal podem tenir-ne alguns que ajudin a preservar el planeta. A la cuina, a l’hora de pensar els regals o a l’hora de decorar les nostres llars, podem optar per recórrer a gestos ben senzills basats en les famoses tres R: reduir, reciclar i reutilitzar. Si ens fixem en l’àmbit de la decoració, podem acollir-nos al que demana el denominat interiorisme sostenible, un conjunt de pràctiques de decoració i distribució d'espais que pretenen optimitzar l'ús dels materials i reduir el consum energètic al mínim imprescindible. D'això en saben molt Laura Laviña i Olga Alonso, que el 2013 van crear l’estudi d'interiorisme i decoració Diseño Interior Bruto, amb la convicció que l'interiorisme i la decoració poden millorar la vida de les persones quan transformem els seus espais de vida i de feina. "L'interiorisme sostenible mira de transformar els espais fent que siguin més funcionals, còmodes, saludables, sostenibles i bells, aprofitant al màxim els recursos disponibles i analitzant de forma conscient els que es puguin aplicar. Incideix en molts aspectes: la distribució i orientació dels espais, l'ús de l'energia i com minimitzar-ne la despesa, la selecció de materials i la seva procedència, la reutilització de peces existents, l’aprofitament d'elements estructurals i ornamentals, la compra conscient de noves peces si és possible de proximitat, l'ús de materials naturals, etc.", expliquen.

A primer cop d’ull, costa d’establir la connexió entre un cullerot del neolític i unes sabatilles creades pel dissenyador britànic Jasper Morrison. O entre un teler de l’època dels ibers i un llum de suspensió de José Antonio Coderch. O entre un clavicèmbal profusament decorat de la primera meitat del segle XVIII i una senzilla cadira d’Antoni de Moragas. Però la materialitat d’aquests objectes tan dispars sorgeix del mateix lloc: del bosc, en general, i dels arbres, en particular. Ja siguin roures, pollancres, boixos, alzines, pins, teixos, aurons o materials derivats com el tàblex microperforat o el teixit de suro laminat. Tots aquests objectes parlen un mateix llenguatge, que es pot resumir en cinc lletres: fusta. Un material noble que, durant dècades i sota el mantra Plastic is fantastic, va quedar relegat a un segon pla i que ara moltes veus reivindiquen com una eina imprescindible per garantir la salut del planeta.

Havia comprat una casa a Sant Just Desvern amb la intenció de reformar-la, una inversió. La casa existent no tenia cap valor i necessitava molta feina, i diners, per fer-la confortable i espaiosa. Quan el propietari va confiar el projecte de rehabilitació a Valentí Albareda, la idea inicial va canviar radicalment: l’arquitecte el va convèncer d’esbucar la casa –reformar-la seria força més car– i fer-hi una nova construcció amb la qual es guanyaria espai de jardí i d’interior, a més de millorar molt notablement la manera d’habitar-la. L’acceptació de la idea també canviaria la vida del mateix arquitecte, ja que el propietari va acabar convencent-lo que li llogués la casa i s’hi instal·lés amb la seva família. Així va ser. No cal dir que, al marge dels condicionants econòmics, Valentí Albareda va tenir llibertat absoluta a l’hora de concebre i materialitzar l’habitatge, a més de poder experimentar com s’hi viu.