A casa la Maria són tres filles i totes tres viuen a Barcelona, però les parelles de dues són de l’estranger, i de lluny: Puerto Rico i Austràlia. No és estrany, doncs, que aquestes dues unitats familiars aprofitin, algun any, aquestes dates per viatjar al seu país d’origen i passar les festes amb les respectives famílies. Per això, d’uns anys ençà, quan saben que es dona aquesta situació, la Maria avança els canelons, l’escudella i la carn d’olla, el cava i els torrons a finals de novembre. “És difícil ser tots a taula el dia de Nadal”, explica, “però això no impedeix trobar una data per fer la celebració amb tothom”. 

És la primera persona de la seva família que va estudiar a la universitat. Llicenciada en filologia anglesa, es va interessar en estudis de vigilància en la literatura moderna i una beca Fullbright la va portar el 2014 als Estats Units. Avui és professora al Barnard College de la Universitat de Colúmbia, un centre sobre estudis de gènere. La seva tesi porta per títol: Amor algorítmic, reorganització de l'amor romàntic.

Abans de separar-se, el Raül (nom fictici per mantenir-lo en l’anonimat) veia molt de potencial a les aplicacions de cites i tenia ganes de provar-ho. Un cop ha tingut l'oportunitat, no les ha fet servir i està “lluny” de fer-ho. Vol no passar tantes hores davant del mòbil i endinsar-se en aquest món va, precisament, cap a l’altra direcció. La veritat, però, és que no les ha trobat a faltar. “He conegut gent que m’ha interessat i gent a qui he interessat”, afirma quan explica com ha gestionat aquesta nova situació. Confessa, també, que poder-ho experimentar li ha resultat una “motivació sana i bona”.

Blanca Lacasa (Madrid, 1972) és periodista i escriptora. És autora, entre d'altres, de la novel·la El accidente (Libros del Asteroide) i de l'assaig Las hijas horribles (Libros del K.O.) que analitza les relacions entre mares i filles.

Una prova més que confirma una de les parelles estrella d'aquest estiu. El futbolista del FC Barcelona Lamine Yamal i la cantant argentina Nicki Nicole s'han escapat junts a passar uns dies a Mònaco, després que ella fos espectadora de com Yamal feia guanyar l'equip blaugrana al Gamper amb dos gols. La parella ha compartit uns dies de vacances en un luxós hotel de la ciutat de la Costa Blava, on també han aprofitat per gaudir del mar en un immens vaixell.

El naixement del primer fill de la Carla (45) i el Jordi (44) va suposar una tensió important en la relació entre la parella i la mare d’ell: “Sobretot durant el postpart la seva falta d’empatia i el seu afany de protagonisme era increïble. No entenia aquesta lluita de poder absurda, i la sentia com una falta de respecte. Va ser esgotador”, recorda la Carla. Ara que el Martí ja té 9 anys i ha deixat de ser l’únic net, la situació s’ha suavitzat, tot i que encara es mantenen alguns conflictes. Al principi la sogra no respectava cap de les normes que eren importants per als pares del Martí: “Sabia que no volíem que prengués sucre i amb 4 mesos ja li donava croissantets, se saltava les pautes de son, si li dèiem que acabava d'adormir-se no parava fins que el nen obria els ulls… Era un desafiament constant!”, explica la Carla.

Podrien ser una altra mena de X-Files, d'expedients X. Però res a veure amb els misteris de ciència-ficció que investigava l'agent Dana Scully, a qui va donar vida l'actriu nord-americana Gillian Anderson. Més aviat són els misteris de la X de sexe. Confessions impossibles o quasi impossibles de fer de viva veu i a cara descoberta, i que només gosen explicitar-se sota condició d'anonimat. Rere aquestes confidències íntimes, unes poques preguntes que obren la caixa dels trons: si penses en sexe, què vols realment? Què vols quan ningú t'està mirant? Amb qui fantasieges quan has tancat els llums?

L’estiu sol ser una època per relaxar-se, estar amb els amics, la família i també la parella. Desconnectar de la vida laboral també ens pot servir per reconnectar amb qui compartim gran part de la nostra vida. Però no per a tothom. Hi ha parelles que tenen horaris que no quadren o que pel calendari escolar no poden coincidir a l’hora de fer vacances. Com afrontar uns mesos d’estiu sols?

Una noia jove passeja per un apartament impecable en un vídeo penjat a les xarxes socials. S’ha llevat a les 8 del matí, fa el llit i prepara unes creps per al seu xicot abans que ell marxi a treballar. Després de prendre un suc detox, arriba el moment de la cura personal: primer una sessió de pilates i després un tractament facial. Quan acaba el matí, dina amb una amiga en un local de menjar saludable, fa una llarga caminada i escolta un pòdcast, abans que arribi l'hora de preparar-se per a la cita nocturna amb el seu xicot quan acabi de treballar. Vídeos com aquest estan envaint TikTok. Són les anomenades stay-at-home girlfriends o #SAHGF, i són exactament el que sembla: dones joves que es dediquen a cuidar la casa i el seu marit i a estar sempre perfectes.

L'Aina (nom fictici) va viure una situació de maltractament psicològic que la va aïllar del seu entorn i va afectar-li molt l'autoestima. A l'inici de la relació, la seva exparella era molt atenta i la feia sentir especial: "Tot era de color de rosa: hi havia mostres d'afecte contínues, molta atenció, em feia molts regals que em feien sentir especial i moltes promeses de futur. Em deia que jo era l'amor de la seva vida i tres mesos després de començar a sortir ja em va demanar de viure junts", explica. Però els experts alerten que moltes vegades aquest bombardeig d'amor no és fruit de l'enamorament, sinó que és una forma de manipulació coneguda com a love bombing.

El Martí i la Joana es van conèixer quan feien de monitors en un esplai de Barcelona. Entre reunions, colònies i festes de barri es van enamorar. Es van presentar als amics i a les famílies, van estar una temporada mantenint una relació a distància i actualment viuen junts en un pis a Sant Martí. Són parella des de fa més de deu anys i en fa gairebé vuit que van abandonar la monogàmia per iniciar-se en el poliamor, és a dir, mantenen relacions sexoafectives simultànies amb diferents persones de manera consensuada. “Vam començar perquè vaig estar amb un altre noi i vaig explicar-ho al Martí. En aquell moment vaig creure que la nostra relació s’acabaria, però es va obrir una altra porta”, explica ella. 

El meu marit i jo tenim una discussió recurrent des que Bill Clinton era president dels EUA. Ell té el costum de treure's els mitjons i deixar-los a prop (només a prop) del cistell de la roba bruta. Li pregunto per què no aconsegueix arribar fins al cistell. Ell es pregunta per què haig de convertir un tema tan trivial en un problema. Després comença la baralla que es repeteix des de fa dècades. Una altra és sobre com posem els plats al rentaplats.

Des del meu punt de vista —a una alçària exactament d'1,52 metres—, ser alta és una fantasia de superioritat molt estesa que hauria d'haver-se jubilat fa temps. L'exaltació de l'alçada tenia sentit quan facilitava la supervivència. Segles enrere, quan la necessitat de l'autodefensa sorgia cada dia, o a cada hora, a les persones altes els resultava més fàcil protegir les seves famílies i portar a casa un bon filet de rinoceront. Avui, els que poden aguantar una jornada sencera asseguts en una cadira d'oficina porten a casa talls de carn embolicats amb plàstic.

En un Hollywood ple de Brangelines i Bennifers, trobar relacions duradores i estables entre actors no és una tasca fàcil. Segurament per això, el matrimoni de cinquanta anys de Paul Newman i Joanne Woodward s'ha mitificat fins al punt d'esdevenir l'ideal al qual tothom, sigui part de Hollywood o no, hauria d'aspirar. El relat rosa i esquemàtic de la seva relació –construït sobre la popular frase de Newman "Per què hauria de buscar una hamburguesa a fora quan a casa tinc un filet?"– ha obviat durant molt temps els clarobscurs i els problemes que els actors van viure durant les gairebé sis dècades que van estar junts. Las últimas estrellas de Hollywood, la sèrie documental dirigida per Ethan Hawke que arriba aquest dijous a la HBO, és una aproximació profunda a una relació que, com totes, no va ser sempre perfecta i que, potser per això, toca més l'espectador.

Fa uns quants dies, el Ben, el meu marit, em va parlar d'un pòdcast que acabava d'escoltar sobre els efectes de la contaminació atmosfèrica en la salut. Era el pitjor moment per fer-ho, perquè fèiem tard a la feina i el nostre fill no parava de plorar. Vaig estar a punt de dir-li cridant que, per favor, m'ho expliqués més tard, però en comptes d'això vaig decidir escoltar-lo. Prestar-li atenció. I és que tot plegat forma part d'una estratègia que he après al nou llibre de John i Julie Gottman, els famosos investigadors sobre relacions de parella que asseguren que amb només 15 minuts d'observació ja saben amb un 90% de precisió si aquella relació durarà i si seran, o no, feliços. Prestar atenció o fer cas és el truc número 1 dels Gottman perquè les relacions funcionin.

A la Mònica li costa molt mirar als ulls dels altres. Quan ho fa, sobretot si és durant una estona, se sent vulnerable, com si estigués nua i no tingués cap lloc per protegir-se. Per això aquesta noia, que prefereix l’anonimat, desvia la mirada cada pocs segons quan ha de mantenir una conversa. Sap que hi ha moltes persones que no tenen aquest conflicte intern i que valoren el fet de mantenir converses en què l’intercanvi de mirades sigui mutu. Una interacció en què es transmet l’interès per escoltar i ser escoltat.

Lliscar el dit cap a l'esquerra o cap a la dreta de la pantalla no és una acció fútil. Fa deu anys no hi havia cap simbolisme especial en aquest gest, però avui dia, tot just ara que se celebra una dècada de la creació de l'aplicació, pràcticament tothom entén de què va la cosa. És la manera amb la qual interactuem amb Tinder, una eina que s'anuncia per "tenir cites, fer amics i conèixer gent nova", l'instrument que ha canviat el paradigma de com lliguem i trobem parella en l'última dècada. Si ens decidim per la dreta, és que la persona que ens mostra el telèfon ens agrada; si ho fem a l'esquerra no hi marxa enrere: aquell perfil no tornarà a aparèixer mai més.

Els últims dos anys han sigut els més tumultuosos que es recorden en dècades, i per això els terapeutes de parella n'estan tractant les conseqüències. Tot i que el covid ja no domina la vida quotidiana com fa uns mesos, molta gent continua fent la majoria de coses a casa, des de treballar fins a fer la compra. Això implica que per satisfer les necessitats socials i emocionals aquestes persones compten només amb la seva parella. "Això és una càrrega per a les relacions de parella", explica la psicòloga Laura Silverstein, autora de Love is an action verb. Moltes de les parelles que demanen consell a aquesta especialista estan encallades en el que es coneix com a "mode supervivència", diu. Això vol dir que la seva relació està centrada sobretot en com gestionar les tasques domèstiques i poca cosa més. Han oblidat com divertir-se o com és d'important tenir interaccions espontànies amb el món exterior. Possiblement, algunes parelles encara estan processant el trauma que han suposat aquests dos anys, així que potser ha arribat el moment de treballar-ho.