A cada instant, el nostre cervell rep una allau d’estímuls. Imatges, sons, sensacions corporals, emocions i pensaments fugaços envaeixen constantment la nostra ment. La majoria s’esvaeixen sense deixar rastre, mentre altres queden gravats amb una persistència sorprenent, fins al punt d’acompanyar-nos tota la vida. Per què recordem amb tanta claredat una conversa aparentment banal i, en canvi, oblidem fets que poden semblar importants?

La “felicitat” és un estat intens i immediat d’alegria, plaer o eufòria, que fa que ens “sentim bé”. Per això, quan parlem de manera col·loquial, sovint utilitzem els termes felicitat i benestar com si fossin sinònims. Però cerebralment, aquests conceptes són diferents i tenen implicacions diverses sobre la nostra salut i qualitat de vida. Comprendre la distinció entre felicitat i benestar no només és interessant des d’un punt de vista acadèmic, sinó que també és essencial per promoure un equilibri emocional sostenible i una salut mental duradora.

Encara no està del tot clar per què a mesura que acumulem canes, perdem capacitats cognitives i la memòria comença a deixar-nos a l’estacada. Des de la neurociència s’apunta a la disminució del flux sanguini al cervell; al fet que, de manera natural, en l’envelliment perdem volum de substància grisa; o que els mecanismes de reparació neuronals, una mica com tot, ja no són tan eficients i comencen a fallar. A totes aquestes potencials raons, ara els científics n'hi sumen una altra: la microbiota intestinal.

Els cervells de molta gent es deterioren a l’envellir, quan són envaïts per proteïnes amb un funcionament defectuós que provoquen la mort cel·lular, així com una pèrdua de memòria i de cognició. En canvi, hi ha qui conserva el cervell gairebé intacte, amb la mateixa agilitat mental als 80 anys que als 50. Un article publicat a la revista Nature el 25 de febrer planteja una nova explicació possible per a aquesta discrepància i aprofundeix en un dels debats més candents de la neurociència: la possibilitat que els cervells humans siguin capaços de generar noves neurones a l’edat adulta, un fenomen anomenat neurogènesi.

Malgrat que la depressió postpart es coneix formalment almenys des del segle XIV, no és fins ben entrat el segle XX que s’etiqueta i es defineix tal com l’entenem ara: un trastorn de l’estat d’ànim, en alguns casos prou greu com per amenaçar la supervivència, que apareix al voltant del naixement d’un fill. Podria afectar, de mitjana, un 10-20% de les dones. De fet, es calcula que és la malaltia mental més comuna a tot el món i la segona causa més freqüent de discapacitat. A més, s’ha vist que és independent de l’edat, el grup ètnic i factors socioeconòmics i culturals.

L'efecte de les hormones sobre el funcionament del cervell és un tema polèmic, perquè es presta a l’abús per part dels qui busquen una confirmació científica als seus biaixos. Hem sentit dir moltes vegades que el cervell de les dones no és tan bo com el dels homes en processos que requereixen habilitats matemàtiques, posem per cas. Afirmacions sexistes d’aquesta mena són simplificacions fàcils d’un fenomen extremadament complex i interessant que fan que la recerca en aquest camp avanci més lentament.

Estar exposats a nivells elevats de contaminació atmosfèrica augmenta el risc de desenvolupar Alzheimer, segons un estudi de la Universitat Emory dels Estats Units. Després d'analitzar els registres mèdics de prop de 30 milions de persones de més de 65 anys del 2000 al 2018, els investigadors conclouen que l'exposició a alts nivells de pol·lució ambiental s'associa directament a una probabilitat més gran d'acabar patint aquesta demència.

La neurotecnologia, les eines que poden llegir, modular o interpretar l’activitat del nostre cervell, avança a passos accelerats. Però amb aquesta evolució tan ràpida també incrementa el risc d’ingerències no volgudes ni autoritzades en la nostra ment, que poden afectar la privacitat i, fins i tot, la llibertat interior. Davant d’aquest desafiament global, la Unesco ha fet un pas històric: l’11 de novembre del 2025 va aprovar el primer marc global d’ètica per a la neurotecnologia, que estableix unes normes universals per garantir que aquesta revolució científica i tecnològica serveixi per millorar la qualitat de vida i respecti la dignitat humana. El text ha estat elaborat per un grup de 24 experts internacionals, i recull milers de contribucions de la societat civil, el sector privat, la recerca i els governs, en un procés plural i transparent.

Va estudiar física i matemàtiques, va deixar el sector per escriure discursos polítics, va provar sort com a dramaturg i avui dona classes d'escriptura com a professor titular de Georgetown. Així de complet i divers és el currículum de Michael E. Long coautor del bestseller Dopamina, que torna ara amb la seqüela Dopamina bajo control (Península), on dona claus per mirar d'entendre per què aquesta molècula ens fa sentir insatisfets, i com revertir-ho.

Segons l’Informe Estadístic Mensual de la DGAIA, ara rebatejada com a DGPPIA (Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència), del mes de febrer del 2025, l’1,4% dels infants i adolescents catalans han viscut o encara viuen situacions de maltractament, desprotecció o negligència familiar. Probablement, el percentatge sigui superior, atès que aquest valor es basa només en els casos denunciats. En l'àmbit mundial, segons l'UNICEF i l'OMS, 6 de cada 10 infants menors de 5 anys viuen algun tipus de violència física, emocional o sexual. En conjunt, s’estima que prop de 1.000 milions de nens i nenes podrien haver-ne estat exposats en el decurs del darrer any, unes xifres que són absolutament esgarrifoses.

Fa unes setmanes es va publicar un article sorprenent a Nature que diu molt sobre el poc coneixement que tenim sobre el nostre cervell. Segons una anàlisi de marcadors en sang feta a una població general de Noruega, un 25% de les persones de més de 85 anys tenen Alzheimer. Aquesta xifra es pensava que era d’entre un 7% i un 13%, per tant, l’estudi revela que la malaltia és molt més freqüent del que es creia i que sovint passa desapercebuda.

Imagineu que un amic us relata què va fer durant el cap de setmana, o que sou vosaltres qui ho expliqueu a alguna persona o que ho rememoreu per a vosaltres mateixos. Podríem fer-ho descrivint sobretot els detalls sensorials que vam experimentar, com per exemple el vent fresc, els colors del capvespre o l’aroma del cafè; o centrar-nos més aviat en els pensaments i emocions que ens va evocar l’experiència, com ara que ens vam sentir lliures, que vam rememorar somnis antics que teníem mig oblidats o que vam notar que alguna cosa havia canviat dins nostre. Tot i que les dues històries estarien narrant uns mateixos fets objectius, la manera com les presentem afecta completament com les recordarem després.

"Fem servir les paraules mal de cap com una metàfora per a molèsties menors. Diem que el trànsit és un maldecap. Que fem servir la mateixa paraula per descriure el que li passa a una persona amb migranya és una gran desgràcia". Qui parla és Tom Zeller, un reconegut periodista científic, veterà del The New York Times i col·laborador de mitjans com National Geographic que conviu bona part de la seva vida amb un dolor gairebé indescriptible. Pateix cefalea en agrupaments, una condició tan severa que es coneix com la "cefalea suïcida". Durant anys, la seva lluita va ser una "recerca privada i personal", una immersió solitària en la literatura científica més obscura darrere qualsevol pista que expliqués el seu patiment. "En algun moment", confessa, "em vaig adonar que havia estat investigant aquest llibre durant dècades. Simplement, no sabia que ho estava fent".

Deia Pablo Picasso que “la inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”. Quan tenim un moment d’inspiració, notem un impuls creatiu que creix dins nostre. Ens permet imaginar les coses més espectaculars i, sovint, ens fa sentir plaer. Però, què és exactament la inspiració en termes neurobiològics? Per què de vegades una idea ens arriba de sobte, com una guspira, i altres vegades sembla impossible fer-la aparèixer?

Entrar en segons quins fòrums d’internet o en xarxes socials com X pot ser, en moltes ocasions, com caminar per un terreny minat. Un comentari desafortunat o simplement que no agradi a algun dels participants i pot esclatar una tempesta d’insults i amenaces. L’odi digital és tan habitual que sovint el considerem part inevitable de les xarxes socials, i tendim a associar-lo a la mala educació d’alguns internautes. Però, què passaria si el llenguatge de l’odi a internet no fos només un reflex de mala educació? Què passaria si amagués patrons que recorden a altres formes de comunicació humanes relacionades a determinades alteracions de la personalitat?

L'edatisme, la discriminació d'algú pel sol fet de ser més o menys gran, és un problema real. Per això hi dediquem el dossier d'aquest cap de setmana. Expliquem què és i com afecta, amb testimonis que han patit o pateixen aquesta discriminació i la veu d'experts que l'analitzen. A més, us oferim un glossari amb els termes específics d'aquest fenomen i el testimoni d'un cas sorprenent que va acabar als tribunals.

No estic bé, doctora. Crec que tinc una depressió o, el que és pitjor, una demència precoç –li vaig etzibar atemorida a la meva metge de família–. Sento una tristesa profunda, ganes de plorar, estic de molt mal humor i irritable, i crido a les meves filles per res. A la feina no soc capaç de concentrar-me. Fins i tot, començo a tenir lapsus importants de memòria”, vaig confessar-li feta un mar de llàgrimes.

És un dels espectacles més fascinants i elegants que podem observar a la natura: dos cignes movent el cos de manera sincronitzada en un ritual d’aparellament anomenat, popularment, “dansa de l’amor”. Hi ha espècies capaces, fins i tot, de sacsejar-se al ritme de la música, com els ximpanzés. Però, a diferència dels humans, els animals no poden interioritzar les pulsacions, que són la unitat bàsica de temps de les composicions musicals. Per entendre’ns, aquell pum-pum-pum que batega a dins nostre, com si fos el cor, i que ens fa aplaudir, donar copets amb el peu a terra o moure el cap d’una banda a l’altra de manera espontània al sentir una melodia. Fins i tot els nadons acabats de néixer ja tenen aquesta habilitat, com han demostrat diversos experiments.

Cada setembre, estudiants de totes les edats, des d’infantil fins als estudis postobligatoris, es retroben amb companys, rutines i llibres. És un moment clau per al desenvolupament mental, emocional i social. Tornar al centre educatiu va molt més enllà d’aprendre nous conceptes: és un “reinici” cognitiu i emocional que alimenta el cervell i reforça la identitat. Una investigació recent, liderada pels neuropsicòlegs Bruce McCandliss i Jason Yeatman, de la Universitat de Stanford (EUA), i publicada a Developmental Cognitive Neuroscience, subratlla aquesta rellevància des d’una perspectiva neurofisiològica.

Catalunya va duplicar del 2020 al 2023 el nombre de receptes d’antidepressius. En el cas dels menors de quinze anys es va triplicar. I el consum d’ansiolítics està desfermat al país. ¿Aquest augment important del consum de psicofàrmacs s’ha traduït en el fet que els catalans patim menys depressió i ansietat? Doncs sembla que no: més d’un terç de la població patia algun problema de salut mental el 2023, segons dades del Sistema Nacional de Salut espanyol.