Claudio Barría s'ha passat molts anys de la seva vida desmentint la pel·lícula de Steven Spielberg Tauró. Aquest biòleg xilè establert a Catalunya, ha centrat la seva recerca en aquests animals –ara a la Universitat d'Oviedo però abans a l'Institut de Ciències del Mar (ICM)– i avui és un dels màxims experts en taurons de la Mediterrània, probablement el màxim. Va ser precisament en un cinefòrum pel 50è aniversari d'aquest film en què va participar que va sorgir la idea d'escriure el llibre Tiburones, juntament amb Ana Colmenero (ICM), dins de la col·lecció ¿Qué sabemos de? que editen Catarata i el CSIC. Tant el llibre com la conversa traspuen un gran coneixement i sobretot un amor enorme per aquests animals, que tenen un valor incalculable per als ecosistemes marins.

Quan tenia sis anys, els pares el van enviar a viure amb els avis al Punjab un any, amb la idea que entengués les seves arrels índies. Aquella experiència el va marcar profundament. Allò no tenia res a veure amb seu Essex natal, al Regne Unit, molt més gris i industrial, i va inculcar en Yadvinder Malhi (High Wycombe, Regne Unit, 1968 ) admiració, curiositat i passió per la natura. Avui, aquest professor de ciència dels ecosistemes a la Universitat d’Oxford és una de les veus científiques més reconegudes a escala mundial en la integració de l’ecologia dels ecosistemes a les ciències de la Terra. Els seus treballs sobre canvi climàtic i pèrdua de biodiversitat, sobretot en els boscos tropicals, han estat cabdals. És per això que enguany ha estat distingit amb la 21a edició del Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2025 que atorga la Generalitat de Catalunya.

Oriol Alamany (1958) ha recorregut paisatges àrtics, muntanyes i deserts d’arreu del món per fotografiar la natura més salvatge, sovint en condicions extremes. Els seus treballs, que han ajudat a descriure la vida d’animals com el lleopard de les neus, els elefants d’Etosha, l’ós bru i els falcons urbans, s’han publicat en revistes tan prestigioses com National Geographic i BBC Wildlife.

Amagada al bell mig del conjunt de serralades prepirinenques –la del Cadí, el Pedraforca i les muntanyes del Port del Comte– hi ha la vall de la Vansa-Tuixent, un lloc deliciós amarat de boscos, prats i poblets ancorats en el temps. I és aquí, des de fa ja quatre anys, on l’associació Defensem la Vansa organitza batudes populars amb veïns, ramaders, agricultors i estiuejants per combatre una floreta groga –aparentment inofensiva, però que és de les 20 plantes més perilloses de Catalunya– que ha esdevingut una plaga que amenaça amb enverinar aquest paratge natural i acabar amb l’economia de la zona.

Núria Casacuberta Arola (Malla, 1982) és ambientòloga, investigadora i professora d’oceanografia física i de traçadors a l’Escola Federal Politècnica de Zúric (ETHZ). Utilitza els isòtops radioactius que s’alliberen als oceans per estudiar els corrents marins a l’Atlàntic Nord i a l’Àrtic, i de quina manera el canvi climàtic els està modificant, fet que tindrà profundes implicacions en el clima de la Terra.

Els coets, les explosions i els colors dels focs artificials són una part habitual de les celebracions arreu del món, ja sigui per la Diada de la Independència dels Estats Units, la Divali de l'Índia o la Nit de Sant Joan, a Catalunya. Tot i que l’esclat de llum i so suscita crits d'entusiasme entre els assistents, els focs artificials poden provocar pànic en els animals. I també deixen un rastre de contaminació amb efectes duradors tant per al medi ambient com per a les persones.

A totes les cases hi ha fotografies. Dels fills, de les netes, dels pares, de les àvies. La gent hi acostuma a sortir en una posició lleugerament artificial, en plena acció d’alguna activitat que els defineix o en un moment emblemàtic de la vida: a punt de xutar una pilota, al cim d’una muntanya o enfundats en un vestit de boda. Al menjador de casa hi havia una fotografia del meu besavi Manelet al costat d’un tauró martell de tres metres. S’havia enredat accidentalment a la xarxa de la barca on feia de pescador i, quan van arribar al port d’Arenys, algú va immortalitzar aquella captura tan extraordinària que fins i tot va ser notícia a La Vanguardia. Com tot allò que es normalitza perquè forma part del fons sobre el qual s’adquireix l’ús de raó, potser mai li vaig atribuir la importància que tenia. Senzillament era allà. Formava part del paisatge domèstic, com els rosers i les nespres del pati, el taller de ceràmica del porxo o els vinils de Creedence Clearwater Revival.

Han passat 21 anys des que un grup de científics van encunyar per primer cop el terme “microplàstic” en un article publicat a la revista Science. Des d’aleshores, aquestes minúscules partícules de menys de 5 mil·límetres estan cada vegada més presents en mars i oceans de tot el planeta, fins i tot al gel marí de l’Àrtic.

Gonzalo Delacámara és economista i expert internacional en seguretat hídrica. És assessor en política d'aigua de la Comissió Europea, l'OCDE, el Banc Mundial i l'ONU i professor a la IE University.

La setmana passada, el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg (TEDH) va emetre una sentència històrica contra Itàlia: va condemnar el país per no haver actuat amb la urgència necessària davant de la catàstrofe ambiental a l'àrea de la Campània (al sud del país) coneguda com a Terra dei Fuochi, en català Terra dels Focs. La decisió reconeix que la població d'aquesta zona ha viscut durant més de tres dècades en un entorn de risc "prou greu, real i comprovat" per a la salut humana. El TEDH va concloure que Itàlia va violar el dret a la vida i a un ambient segur, i exigeix al govern italià desenvolupar en un termini de dos anys una estratègia concreta per a la descontaminació del territori. Entre les mesures ordenades s'inclou la creació d'un sistema de monitorització independent, una plataforma pública d'informació i la implementació d'accions específiques per reduir l'impacte en la salut dels residents.

Enguany fa vint anys de la mort de Ramon Margalef i López (1919-2004) i cinquanta de la publicació del seu immens tractat Ecología (Ed. Omega, 1974). Margalef fou extraordinari, com a científic i com a persona. En les dècades del 1950 i 1960, fou el científic espanyol de qualsevol àmbit amb més citacions d’altres autors. Fou un innovador en limnologia (l’estudi ecològic de les aigües continentals), ecologia marina i ecologia teòrica. El seu llibre Perspectives in ecological theory (1968, University of Chicago Press) tingué un gran impacte. Ha estat considerat un dels tres científics espanyols més destacats, amb els premis Nobel, Ramón y Cajal i Severo Ochoa, i això el converteix en el més gran científic català. Cap ecòleg ha rebut el Nobel, però ell guanyà el premi canadenc Huntsman, considerat el Nobel de l’oceanografia, i prestigiosos premis a França, Mònaco, Alemanya, Itàlia i, naturalment, Espanya i Catalunya. Fou membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units i rebé sis doctorats honoris causa, entre els quals a França, el Canadà i l'Argentina. Els seus articles del 1958 (The theory of information in ecology, publicat abans en català) i del 1963 (On certain unifying principles in ecology) figuren entre els més influents en la biologia del segle XX. Va escriure molts llibres, a més dels ja esmentats, entre els quals el també immens Limnología (1983, 1011 pàgines), La biosfera: entre la termodinàmica y el juego (1980), Teoría de los sistemas ecológicos (1991), Oblik Biosphere (1992, en rus), Our Biosphere (1997, que vaig traduir al català el 2013) i molts més.

A Cambrils, fa 10 anys, els pagesos de Verdcamp Fruits no se’n sabien avenir. Els seus camps de síndria patien sistemàticament plagues de pugons. Per combatre-les, els tractaven amb fitosanitaris intensivament i de manera repetitiva, sovint cada setmana, i res. No tan sols no aconseguien controlar-les, sinó que la situació semblava empitjorar. I per si no tenien prou maldecaps, l’aparició de la plaga coincidia amb un moment crucial per a aquesta fruita, el de la pol·linització.

Les aparences enganyen. Desconfiaries d’unes herbes silvestres, modestament coronades de floretes grogues, que animen els monòtons prats de la tardor? Doncs faries santament. El seneci del Cap és una de les vint plantes més perilloses de Catalunya. No sent mortal —com la tora blava, tan esplendorosa com verinosa— és tòxic per al bestiar i devastador per a la flora autòctona. Si floreix a casa nostra, fora de temporada, és perquè prové de Sud-àfrica i ha aconseguit estendre’s pel món en zones de climes temperats. Per això, en pocs anys ha colonitzat prats i vorals sense resistència.

Una de les frases cèlebres del primatòleg català Jordi Sabater i Pi, pioner en l’estudi del comportament dels ximpanzés en llibertat al seu hàbitat natural, diu que "els ximpanzés ens parlen amb el seu comportament; només cal saber observar-los i escoltar-los". Fa temps que se sap que els ximpanzés no tan sols es comuniquen amb la seva conducta, sinó que també fan servir vocalitzacions i gesticulacions per expressar significats específics. S’ha demostrat, per exemple, que utilitzen xiscles i grunys per indicar quan una fruita és dolça o amargant; per avisar-se de possibles perills, com ara la presència d’un felí, una serp o un ocell de presa; o per transmetre enuig o simpatia, entre altres aspectes. Tanmateix, no encadenen aquests crits per formar frases, com fem nosaltres, i el seu significat és sempre literal, no metafòric.

Montse Núñez (1981, Barcelona), investigadora de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), investiga com avaluar la petjada ecològica dels sistemes de producció d’aliments per tal de trobar solucions per reduir-la. Presideix el congrés internacional LCA Food (Life Cycle Assessment of Food, que en català es tradueix com a "Anàlisi del cicle de vida dels aliments"), un fòrum mundial on es parla de la sostenibilitat dels sistemes alimentaris a partir de la ciència. Aquest any se celebra per primer cop a Espanya, a Barcelona. Arrenca el 8 de setembre i fins al 12 prop de mig miler d’investigadors d’arreu del món discutiran com transitar cap a un món més verd.

“Si poguéssim aixecar l’aigua del mar i mirar a sota, estaríem tots espantats”, etziba l’ecòleg marí Joaquim Garrabou. Des del seu despatx a l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona, banyat per la platja del Somorrostro, aquest científic estudia i documenta l’impacte del canvi climàtic en els ecosistemes marins costaners i n’és un dels experts més reconeguts. Amb una barreja d’incredulitat i de ràbia, afegeix: “En 25 anys estan canviant molt les coses, a molta velocitat i de forma molt exagerada. I la gent no se n’adona, perquè va a la platja i només veu el blau del mar, les onades, el vent. Però sota l’aigua estem al caire del col·lapse”.

Una de les qüestions habituals en la protecció del medi ambient i, per extensió, en la promoció de la salut de les persones és l’acumulació de productes tòxics als ecosistemes, la major part dels quals deriven de l’activitat humana. N’hi ha de diversos tipus, des de metalls pesants fins a compostos orgànics. Els metalls pesants com el plom, el mercuri, el cadmi, l’alumini i l'arsènic poden tenir efectes tòxics tant per als ecosistemes com per a la població, fins i tot a concentracions baixes. Pel que fa als compostos orgànics, preocupen especialment els anomenats persistents, com alguns plaguicides i repel·lents d’insectes, i els hidrocarburs aromàtics. Aquests contaminants poden provenir de diverses fonts, incloent-hi activitats industrials, agrícoles, de lleure i el trànsit de vehicles. Els informes periòdics realitzats per l'Agència de Residus de Catalunya assenyalen que els sòls d'algunes zones, especialment les industrials, presenten nivells elevats d’aquests contaminants.

Una de les activitats que resulten més plaents a l’estiu és refrescar-se amb un bon bany al mar. No tan sols té efectes psicològics positius, sinó que també activa la musculatura, especialment quan nedem, i les sals dissoltes a l'aigua poden ser beneficioses per a la pell i el sistema respiratori. Tanmateix, a la Mediterrània cal estar alerta no tan sols als efectes dels rajos solars, l’estat del mar i de com és la nostra condició física per evitar accidents, sinó també de la presència de meduses, que poden ser urticants, i de no punxar-se amb els eriçons de mar, especialment en zones rocalloses.

El 15 d’agost es va detectar un petit incendi forestal als turons de West Kelowna, a la Colúmbia Britànica. Les terres estaven resseques i bufava un vent molt fort. Al cap d’uns dies el modest incendi es va convertir en una ferotge conflagració. Es va propagar a gran velocitat per la vall en direcció al llac Okanagan. El vent va transportar les brases candents per damunt de l’aigua fins a la ciutat de Kelowna, on va provocar nous incendis.

Podria passar que a l'acostar-nos a un punt d’inflexió, un sistema qualsevol augmentés la seva deriva amb tanta intensitat que tornar enrere fos impossible. “És com quan caus d’un seient, arriba un moment que per més que ho intentis acabaràs a terra”. D’aquesta manera tan gràfica explica Marten Scheffer què passa quan es trenca l’equilibri en qualsevol sistema i s’arriba al punt d’inflexió.