Hi ha un pintor que m’estime molt, que pintava orquídies i colibrís. Va viatjar tres vegades a Sud-amèrica, i hi va realitzar alguns dels seus quadres més meravellosos i subtils. Un d’ells s’exposa a la galeria Thyssen, i mostra una orquídia Cattleya, amb un preciós colibrí a la seua vora. El color rosat de la sumptuosa flor troba el seu eco en la gola del mateix color de l’ocell. Al fons, s’obri un paisatge tropical, una perspectiva d’ensomni i misteri. És un quadre que no em canse de mirar, tan bell em sembla, i que tan bé captura la dimensió infinita de la naturalesa. Aquell cosmos fèrtil i complex, excepcionalment ric i elegant. 

Enguany la sequera és tan severa que en el meu hortet ecològic no apareixen quasi males brosses. Tots els anys havia de lidiar amb verdolagues, blets, corretjoles i junces, forçant l’esquena i els ronyons. Hi ha plantes del camp d’una gran bellesa, aquelles floretes sense nom dels marges, que deia el poeta Estellés. És clar que totes les plantes tenen nom, però és cert que algunes són tan humils que ningú no repara en elles. I, tanmateix, la delicada bellesa de la floreta blava de la verònica, o l’elegant forma de la fumària o de la flor robí, pot donar lloc a tota mena de poemes. Malauradament, els nostres poetes ja no tenen l’interès naturalístic de Verdaguer o de Sagarra, i en general, amb honroses excepcions, viuen d'esquena a la natura. 

Recorde la primera vegada que vaig veure un cabirol. Acabava de caure un xàfec de primavera a Penyagolosa, i la llum era macilenta i filtrada entre els núvols, i va aparèixer amb el seu pas petit, remugant un herbei tendre vora una senda. En veure’s sorprès, em va mirar durant una estona i després va fugir, regirant-se sobre ell mateix, fent un saltironeig, i mostrant la característica taca blanca sobre la gropa. Se’m va quedar gravada aquella imatge de criatura nimbada del bosc, d’ésser espantadís i delicat, que defuig el contacte humà. “Córrer com un cabirol” és una frase feta, per tal de mostrar l’agilitat i lleugeresa d’algú. En aquest sentit, el pintor Gustave Courbet va pintar uns quadres ben bonics capturant l’esperit d’aquests éssers solitaris i porucs, situant-los en els boscs de la seua terra natal d’Ornans. Vora el riu, en una clariana, sota un doll de llum prístina i clara. Courbet s’estimava la natura, i va pintar llenços d’una enorme sensibilitat naturalística. A més a més de L’origen del món, que és un altre registre ben diferent, és clar, però també pintat del natural.

Fa uns anys, vaig anar a sopar amb la família a Peralada. Havíem passat el dia a la mar i veníem amb una fam de llop. Quan arribàrem, va començar una tronada d’estiu tan forta que l’aiguat ens va tenir refugiats una bona estona a dins del cotxe, cosa que va aguditzar encara més la gana. Quan per fi vàrem poder eixir, la tempesta havia trencat un brot d’una clavellina d’aire que creixia en un balcó, com una mena de gruixuda granera de bruixa. El vaig agafar i me’l vaig emportar, com a record: els havia vist a Castelló d’Empúries, i una amable castellonina m’havia explicat que aquella planta vivia de l’aire. Però que sols tenia un requisit, necessitava ferro, i era bo que cresquera sobre els vells balcons, com més escrostonats millor.

A causa de la sequera, les abelles cada vegada han d’anar més lluny per trobar aliment. La manca de pluja ha afectat greument la floració de bona part dels prats habituals on aquestes trobaven el seu rebost alimentari. Al mateix temps, l’arribada de la vespa asiàtica manté els ruscs en un estat d’astorament constant: la vespa invasora vola per sobre dels bucs, i quan ixen les abelles exploradores, aquesta els dona caça, les decapita, les trosseja i es queda amb el tòrax, que és la part més nutritiva. D’aquesta manera, les abelles no s’atreveixen a abandonar el rusc: fora senten la remor amenaçadora de l’invasor, el rum-rum de la mort, com un helicòpter ominós.

En la galeria Thyssen es conserva un quadre espectacular del pintor italià Vittore Carpaccio, titulat Retrat d’un cavaller. Representa un jove encuirassat, amb la mà empomant l’espasa i projectant un gest desafiant, sota el rètol “Malo mori quam foedari” (“Millor la mort que el deshonor”). Al darrere, s’obri un paisatge molt elegant, amb tota mena de vida salvatge: podem distingir un ermini (el jove pertanyia a aquest orde militar), un bernat pescaire, un astor reposant en un arbre, una rapinyaire empassant-se una presa, i en el cel un falcó atacant un esplugabous, i aquest regirant-se en l’aire, en una escena plena de dramatisme. I en l’arbre que ocupa l’escena central, un grup de caderneres i mallerengues fugen al davant de l’arribada d’un gaig, ocell bescantat i odiat per l’avifauna.

He tornat a plantar alguns geranis en les jardineres de l’hort. Aquest acte està farcit d’elements sentimentals, i no m’he resignat a deixar-ho estar. Mentre els vaig plantant, mates coronades de flors vermelles, em vaig amerant de la seua flaire, que naix d’aquelles fulles carnoses i envellutades. És una planta proletària, com la garrofera ho és als arbres. I ha donat moments de felicitat a la humanitat, petites dosis de benestar, de veure el test ben florit a la finestra de casa. L’explosiva joia d’uns geranis, que deia Joan Perucho. Una planta que no necessita gran cosa, agraïda i humil, gens ni mica bufanúvols. Ara, en qualsevol botiga, hi ha gerberes, dàlies, orquídies, i moltes altres competidores, pomposes flors d’uns dies. En canvi, el gerani porta amb ell l’honradesa de les coses intangibles, com és la flaire de la terra després d’un ruixat inesperat de primavera.