Veure i trepitjar el volcà Etna cobert de neu és una experiència privilegiada. La vaig viure la setmana passada com a inici fulgurant d’una estada a Sicília acompanyant un grup de subscriptors de l’ARA. Vam recórrer l’illa seguint el rastre d’Il Gattopardo i del seu autor, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i ens vam sadollar de bellesa i art, tot plegat enlluernats encara per l’impacte de la neu blanquíssima esquitxada de bombes volcàniques negres com el carbó.

Del 25 de setembre al 29 de setembre els subscriptors i lectors de l'ARA ens podran acompanyar a Torí, una ciutat d'art i cultura culinària, d'història i modernitat. Té el segon museu egipci més important del món després del Caire i un espectacular museu del cinema, a més de la pinacoteca Agnelli.

Aquest dilluns hem acabat el viatge a la regió de la Pulla que l'ARA ha organitzat amb una trentena de subscriptors, i n’hem tornat refermats en la convicció que, en un món occidental que tendeix a la imitació i a la substitució culturals, Itàlia aguanta. Les emocions estètiques d’una façana, d’uns frescos, de la cuina... són genuïnes. La llengua sí que s’ha rendit una mica a l’espècie invasora de l’anglès, capaç de fer sortir taques lletges fins i tot en aquest edifici tan ben bastit que és l’italià. Però, comptat i debatut, per més que ens assemblem en el Romànic, en les oliveres (diu que en tenen plantades seixanta milions), en el mateix mar i en un passat compartit de grans potències militars, un hi posa els peus i sap que ha travessat una frontera.

En alguns moments pensàvem que estàvem rodant Oh! Europa. Sabem que la sèrie de Dagoll Dagom (1993) ja ens queda lluny, però hi ha vivències universals: les ganes de veure-ho tot, les fotos en grup, les corredisses, els cafès robats (al temps) i les cançons que es canten a l’autocar. El Bella ciao ens converteix a tots en partigiani, i el Volare, en romàntics empedreïts.

Amb lectors de l'ARA hem fet un viatge, al taló de la bota italiana, radicalment cultural. Joves, grans, parelles, solters, tres germans, dues germanes. Arquitectes, metges, informàtics, mestres, biòlegs i ambientalistes. Hi havia una dama d’edat avançada i bastó elegant, la Montserrat, que buscava sempre un lloc on fumar i que ens va convidar a gintònics i confidències. Hi havia la mare d’una periodista de l'ARA, que parlava de la filla amb unes paraules emocionants. Hi havia el penedesenc que anava a veure pedres però que també volia veure el Barça. Hi havia el matrimoni que voldries ser, grans tots dos, agafats de la mà, estimant-se infinitament. Hi havia el fotògraf, captador d’ànimes amb la seva càmera d’altres temps. Hi havia la dona que viatja sola i a la qual, en un instant, creus que coneixes des de sempre. Hi havia aquell bonhomiós encantador. Hi havia aquella discretíssima intel·ligent. Hi havia el dandy carismàtic. Hi havia tot de persones de vides diferents. “Jo tenia por de veure com seria”, va dir un. I va afegir: “Però llavors entens que no n’has de tenir, tots som lectors de l'ARA”.