Que un mitjà de comunicació desaparegui, és una mala notícia; que ho faci un del Pirineu, ho és encara més, i que ho faci un amb el que et sents identificada amb la seva línia editorial entristeix profundament. Fa poc més d'una dècada, quan el diari Ara va iniciar la seva distribució, no vaig dubtar en fer-me'n subscriptora. Un diari amb vocació de país, compromès amb la llengua i la cultura catalana, amb un seguit de professionals i persones col·laboradores que, el que explicaven, eren del meu interès. Passats un parell d'anys, vaig decidir donar-me'n de baixa, havia comprovat que, aquell atractiu inicial havia desencadenat en un flux d'informacions centralistes i sense representació territorial. Trobava a faltar notícies de casa meva, del Pirineu, més enllà de si a l'hivern hi neva o es fan cues per pujar a Andorra els caps de setmana de pont. Si bé podria ser del meu interès la línia editorial i l'enfocament en clau de país, no em resolia la meva necessitat de voler saber del meu i altres territoris menys cosmopolites, així que em vaig donar de baixa.

El maig de l'any passat, quan tot just començàvem a sortir del confinament més dur, va començar a caminar el projecte de l'Ara Pirineus. Amb molta il·lusió posàvem en marxa el que volíem que fos un diari digital que ajudés a relligar les comarques de l'Alt Pirineu i l'Aran de la mà del diari Ara. Crèiem -i creiem- que aquest és un territori ple d'oportunitats, però també de mancances, i una d'elles és justament la de l'àmbit comunicatiu. Avui, aquest projecte arriba al seu final.

El dia 12 de maig se celebra arreu del món el dia de la Infermeria, amb un lema que els darrers anys ha estat una veu per liderar. La infermeria és una ciència que es dedica a la cura i atenció dels malalts, així com a la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia. També, a part del vessant assistencial, en té d'altres com la gestió, la docència i la investigació. Les infermeres i infermers treballem de forma autònoma i independent, i a la vegada formem part d'equips multidisciplinaris. El nostre punt fort és el treball en equip.

Si passegem per la muntanya o per altres espais del medi natural, no necessàriament gaire propers a les poblacions, trobarem una lamentable constant: estan bruts, plens de deixalles llençades per persones poc cíviques que no respecten allò que a la muntanya (o en general) t'has d'emportar tot el que portis i no s'ha de llançar res.

Com a tècnic en normalització lingüística del Servei Comarcal de Català de la Cerdanya i professor de català per a adults del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), destaco dues transformacions que crec que han millorat la meva gestió. En primer lloc, les reunions i els cursos de formació han passat a ser virtuals. Això m'estalvia desplaçaments a Manresa —d'on depenc directament— i a Barcelona, amb les consegüents hores de cotxe i de contaminació del seu tub d'escapament. Més treballadores i treballadors del CPNL que es troben com jo agraeixen que no ens hàgim de desplaçar, a part de no deixar sense atenció al públic el nostre servei de català.

“Una petita esquerda en la muralla ciclòpia del jacobinisme i la intolerància lingüística de la República francesa”. Així definia Alà Baylac, president de l’Associació per a l’ensenyament de català, l’aprovació, per part del parlament de França, de la Llei de protecció patrimonial de les llengües regionals i llur promoció. Era el 8 d’abril, fa un mes. Fins i tot bona part dels diputats del grup parlamentari de la República en marxa contradeien el president i copríncep, Emmanuel Macron, i votaven a favor d’aquesta llei.

El pròxim mes de setembre començaran les classes del grau universitari de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport a la Seu d'Urgell. Des del consistori estem convençuts que aquests estudis universitaris especialitzats en el medi natural marcaran un abans i un després a la capital de l'Alt Urgell, potser a l'alçada del que van significar els Jocs Olímpics de 1992. Arribar a aquest punt ha estat una feinada que han posat fàcil l'ànim de col·laboració institucional de la Diputació de Lleida, la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Lleida i l'Ajuntament de la Seu. Des de la Regidoria de Projectes Estratègics és una enorme satisfacció veure com finalment aquest projecte es converteix en una realitat. Com la resta de projectes estratègics, nosaltres entenem INEFC-Pirineus com un projecte de ciutat, i en aquest cas com un projecte territorial. A partir del curs vinent l'Alt Pirineu i l'Aran comptaran amb una formació universitària presencial amb la millor aula de pràctiques, el Pirineu.

Això passava a primers del segle XX, concretament el 23 de gener de 1908: l'alcalde de Barcelona era Albert Bastardas i Sampere i el governador, Ángel Ossorio y Gallardo. La lluita entre autonomia municipal i legislació monàrquica es va actualitzar amb el que es va anomenar conflicte dels domassos. S'esdevingué que fins aleshores tots els alcaldes de Reial Ordre, (R.O), o accidentals (republicans i regionalistes) el dia del sant del rei posaven domassos i s'il·luminava la façana de l'Ajuntament. Però aquell gener Sanllehy, alcalde de R.O, havia demanat permís per anar a Madrid i fou el primer tinent Albert Bastardas que va considerar que tal com deien les ordenances va fer col·locar la bandera espanyola, però no pas ni els domassos ni les il·luminacions. Igualment es va fer sessió municipal i no es va decretar festa. En una nota de premsa, Bastardas exposava així la postura política: "com podia jo ordenar que es pengessin domassos sense un acord previ de l'Ajuntament. No podia jo ordenar pel meu compte que pengessin domassos essent com sóc tan respectuós dels acords dels representants de la Ciutat"

A Catalunya, la davallada del ritme de creació d'activitats econòmiques i empresarials dels darrers anys ha afectat la gairebé totalitat de sectors i territoris. Els problemes creats per aquesta situació s'han aguditzat encara més dolorosament en els sectors socials menys afavorits i en els territoris allunyats dels grans centres urbans, com és el cas dels territoris de muntanya al Pirineu català. A les darreres dècades alguns dels nostres petits pobles havien desaparegut, forçats per la necessitat de la gent de viure decentment i alguns altres havien reviscolat gràcies a la tornada parcial dels seus anteriors habitants en forma de segona residència. També, en alguns casos emblemàtics, s'ha produït una certa activitat econòmica positiva, entre d'altres i posant exemples només de l'Alt Urgell —amb estacions d'esquí de fons al darrere—, experiències com les de Tuixent, Ossera, Solanell, Castellbó-Sant Joan de l'Erm...

El geni Pablo Picasso va dir en una ocasió que "la inspiració existeix, però t'ha de trobar treballant". Aquesta actitud és justament el que millor explica l'arribada dels primers estudis universitaris presencials al Pirineu català. La posada en marxa, aquest setembre a la Seu d'Urgell, del Grau de Ciències de l'Educació Física i l'Esport de l'INEFC suposa un abans i un després per al nostre territori i aquest fet s'explica per una feinada ingent i en equip que ho ha fet possible.

Pujant per un tema de vacunes a la Seu ―la qual per fi s'ha dignat a obrir l'aixeta de la vacunació a la franja de 65 a 69 anys als soferts i oblidats habitants de la comarca!― observo que les obres del túnel dels Tresponts estan pràcticament enllestides. Aquest túnel, d'un quilòmetre i tres-cents metres, evitarà passar pel perillós (hi sol haver moltes allaus de pedres, especialment en dies de pluja) i sinuós congost dels Tresponts i potenciarà les comunicacions entre les poblacions de l'Alt Urgell i les de la mateixa comarca amb la resta del país. Si les dades de què disposo són certes, les obres van ser adjudicades l'any 2017 i, iniciades el 2018, havien de resultar enllestides a la primeria d'aquest any 2021, però a causa de la pandèmia haurien sofert un cert retard, fins al punt que a dia d'avui tot just es pot dir que ja es veu la llum de la sortida del túnel. Els pressupost inicial era d'uns 35 milions d'euros, una quantitat prou important destinada a sufragar els costos de la mà d'obra i de l'ús de la maquinària que ha calgut per a dur a terme una feina que s'haurà allargat durant més de quaranta mesos i que és l'actuació més important que ha dut a terme el govern de la Generalitat durant aquest temps. Pensar que amb els diners que el rei emèrit, Juan Carlos de Borbón y Borbón, tan gentilment va destinar a obsequiar la princesa Corinna Larsen, s'haurien pogut fer gairebé dos túnels de la mateixa llargada, és un bon referent per a saber en quina mena de país vivim, quina mena d'autonomia tenim i de quina manera s'administren els diners dels súbdits que hi habitem.

Son les sis de la tarda tocades. Fa no-res m’ha sonat el telèfon i, en despenjar, un amable: “Bon dia! Bé, bona tarda, hehe...”. I jo que li responc, sense embuts, “bon dia, i tant!”, encara que des que he aixecat la persiana he vist un cel gris i, des de llavors, el carrer ha tingut ocasió de regar-se uns quants cops.

Aquest ha estat un Sant Jordi gairebé com els d'abans: llibres al passeig 10 d'abril de Puigcerdà, les floristeries plenes de roses guarnides amb senyeres i la gent omplint els carrers. Des de fa més d'un any, els carrers havien esdevingut llocs merament de trànsit. Anar a fer un encàrrec i tornar a casa. Aquest Sant Jordi, la gent ha sortit tranquil·la, amb ganes de badar i passar una estona al carrer per retrobar-se amb amics i veïns.

L'Alta Ribagorça és la comarca amb menys població de Catalunya, però tot i el poc pes demogràfic, concentrem un conjunt de patrimonis pels quals ens en podem sentir ben orgullosos, i que sens dubte ens identifiquen amb la nostra comarca. De què estem parlant? Les falles, el romànic, el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o fins i tot la nostra manera de parlar són punts que tenim en comú i que ens uneixen. Tanmateix, la Llei 5/1988, de 28 de març, va permetre que tots aquests fets es materialitzessin en una administració territorial, com fou la creació de l'Alta Ribagorça, amb els municipis del Pont de Suert, la Vall de Boí i Vilaller.

Quin regal aquest Sant Jordi ple de sol, ple de gent, ple de llibres. Ple. Perquè l'anterior va estar buit. El virus va arrencar el vint-i-tres d'abril del dos-mil vint del calendari. A la trituradora de la història. Un any entre un Sant Jordi i l'altre però sembla un segle. Un any que podem comptar amb llibres comprats, llibres llegits, que fa més de bon empassar que no pas si el comptem amb aniversaris posposats o abraçades no-fetes. Per tot plegat, potser, aquest Sant Jordi ha estat un dels més especials, de tant esperat, de tant inesperat, que fa tot just un parell de setmanes semblava que tornava a perillar tot, que ens tornava a engolir la gola del llop. Però no. Aquest sí, aquest Sant Jordi sí que ha estat possible. I ha estat un Sant Jordi allargassat, que l'hem començat una setmana abans, en un degoteig d'incursions en llibreries de barri, gaudint de llibreters i llibreteres inquietes, expectants, que amb encert assessoren per fer la tria, llibres per regalar, llibres per regalar-se. I també s'ha estirat per darrere, és clar que sí, perquè després de divendres va venir el dissabte, i el dia també es va llevar amb el cel blau per sostre, i encara hi havia ganes de lletres, de pàgines, d'històries noves i de remakes. De rellegir, una mica, tímidament, la vida d'abans. La que era no era distòpia.

Amb l'objectiu de promocionar el llibre pirinenc, es va crear a la tardor de 2010 l'Associació Llibre del Pirineu, que roman oberta a totes les persones que hi estan vinculades o que treballen en editorials, llibreries, biblioteques, arxius, empreses d'il·lustració, maquetació, impressió i disseny i, per descomptat, les destinatàries, les que llegeixen el que es publica a la serralada. Val a dir que aquí hi ha una bona part d'aquest públic lector fidel als seus autors i autores, però que la majoria és de la resta de Catalunya i d'Andorra. Tanmateix, hi ha també editorials de fora del Pirineu que en publiquen relats literaris i guies d'excursions.

Sempre he pensat que en una societat competitiva com la nostra, on el conglomerat societari és molt important, li calen també una base prou forta de mitjans escrits en paper o digitals per fer evident la veu crítica, senzilla, impertinent a vegades, cridanera, que englobi tot el ventall de les activitats comarcals, territorials, de país, de nació, de grups humans, etc. I que també serveixi per defensar posicions i debats que moltes vegades, i actualment passa, no permeten parlar-ne. Temes plens d'interès per a una autèntica democràcia també cal defensar-los des de les revistes.

Els tres principals reptes de futur per la Cerdanya i, en general, per tot l'Alt Pirineu són -segons el meu parer- els següents:

Som a Sud-àfrica l’any 1962. El reu està a punt de ser sentenciat i sap del cert que el condemnaran. No en té cap dubte. És el líder de l’ANC (African National Congress) i els colonitzadors de la seva terra han posat preu al seu cap. A més a més, s’ha permès qüestionar amb gallardia i veu serena la legitimitat del tribunal que el jutja: “Recuso el president del tribunal (...) L’home blanc fa la llei, ens arrossega als tribunals, ens acusa i s’asseu a sobre nostre per a jutjar-nos... Per què en aquest tribunal estic davant d’un jutge blanc, enfrontant-me a un procurador blanc i escortat per un guàrdia blanc?”

“Soc professor de secundària i percebo en alguns alumnes cert rebuig per aquesta obsessió de voler que s'utilitzi el català en totes les situacions. Crec que això mou a percebre el català com a llengua antipàtica”. Són paraules de l’alt-empordanès Iván Teruel en una entrevista transcrita al  Diari de Girona, aquesta setmana. En l’entrevista, no només hi diu això, sinó que també hi apunta que és com si la política lingüística a favor del català el forcés a “renunciar a la cultura i a la llengua d’origen” i a “renunciar al castellà en l’espai públic o amb els fills”. Hi afegeix que la nostra llengua “sembla ser un peatge per ser considerat bon català”. És per això que conclou que el català acaba sent, des del seu punt de vista, una mena de llengua antipàtica.