Una de les pel·lícules emblema de Nadal és, de sempre, Que bonic que és viure, la tendra història d'un home, George Bailey, que regenta una mena de caixa d'estalvis que té una cooperativa per construir habitatges per a gent humil i que és assetjat pel ric del poble, el senyor Potter, el somni del qual és que la ciutat porti el seu nom, Pottersville, que tot sigui seu i que els pobres visquin en la indigència i sense cap possibilitat de sortir-se'n. El film de Frank Capra representa uns valors, en el marc del capitalisme humà, similars als del Conte de Nadal de Dickens. La responsabilitat social, la humilitat, l'empatia amb els desfavorits. Pottersville, que ressona cada cop més al present, és, en canvi, la gran metàfora del capitalisme salvatge i la inhumanitat.

La promesa de Salvador Illa d’haver construït 50.000 habitatges a Catalunya el 2030, juntament amb la recuperació del Pla de Barris del tripartit, genera expectatives i preguntes. Òbviament, li caldrà revalidar-se com a president un mandat més per aconseguir-ho. Les polítiques d’habitatge no s’improvisen i requereixen una dècada com a mínim.

Sarah Kumnig és experta en polítiques d’habitatge i professora de la Universitat d’Economia i Empresa de Viena. La capital d'Àustria és la ciutat amb el parc d’habitatge públic més gran d’Europa. El preu del lloguer d'aquests pisos públics se situa al voltant de 8 euros el metre quadrat. És la meitat del que s'ha de pagar a Barcelona, on se superen els 16 euros per metre quadrat.

Ha estat qüestió de dies: de desconeguda a primera pàgina. Va començar a treure el cap la setmana passada, tímidament, en aquesta anàlisi fins que aquest matí ha aterrat a la nostra portada i a la de tots els diaris. El seu nom és Leire Díez i per poc que ahir sentissin les notícies saben que és la persona que va comparèixer a Madrid davant dels mitjans dient que ella investigava una unitat de la Guàrdia Civil per escriure un llibre.

El millor de l’ofici d’escriure és que t’obliga a llegir més. Tinc la sort que l’arquitecta Marta Cervelló, autora de llibres i publicacions rellevants i mà dreta de Josep Lluís Mateo durant molts anys, m’ha deixat un llibret meravellós que va comprar a Londres i que m’ha permès conèixer una història que faré servir per plantejar un dilema arquitectònic important. 

A principis de març, la premsa es feia ressò de la crítica al govern de la Generalitat, per part de Foment del Treball i de l’Associació de Promotors i Constructors (APCE), pels acords subscrits en matèria d’habitatge. Els esmentats acords eren relatius al registre i impostos als grans tenidors, a l’ampliació del dret de tempteig i retracte, i d'altres, i la crítica blasmava la limitació al lliure mercat i deia que volia protegir les expectatives del negoci immobiliari. Amb tot, no eren habituals el to d’enuig ni l’argumentació emprada, ja que aquestes associacions van gosar recomanar al Govern, titllant-lo d’ignorant, que no escoltés les propostes d’ERC i els Comuns, per finalment reclamar que s'atengués la veu dels "veritables professionals del sector".

Hi ha un ampli consens polític i social en el sentit que la crisi de l'habitatge és una prioritat. Estem en un moment d'urgència residencial. L'increment de població –en vint anys hem passat de 6 a 8 milions d'habitants– i el sector turístic i de serveis han tensionat al màxim el mercat de l'habitatge. Els preus estan disparats, tant els de compra com els de lloguer. En especial, per als joves resulta molt difícil emancipar-se. La mitjana d'edat en què marxen de casa està en els 30 anys, molt per sobre de l'europea. El problema de l'habitatge és molt greu a Barcelona i tota la seva àrea metropolitana, però en realitat ja afecta el conjunt de Catalunya, amb moltes ciutats petites o mitjanes amb conjuntures també complicades. Només cal veure el cas del Vendrell que expliquem avui, ciutat que ha doblat la població en dues dècades i que ja comença a generar gentrificació en els seus veïns.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha promès construir 50.000 habitatges públics a Catalunya abans del 2030. Però al darrere de les grans xifres sorgeixen algunes preguntes. Una d’elles és si l’administració té la capacitat de gestionar tot aquest parc públic. L’ARA ha visitat durant els últims quatre mesos una quarantena de promocions de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB), que sumen més de 2.800 pisos. Una mostra que aflora alguns dels problemes d'aquesta oferta pública: pisos i aparcaments buits; maldecaps amb la construcció i el manteniment dels edificis, i dificultats per gestionar els conflictes habituals del dia a dia dels veïns.

Aquest cap de setmana, al dossier, ens fixem en el repte de gestionar l'habitatge públic. L’ARA ha visitat una quarantena de promocions de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB) que sumen uns 2.800 pisos. La selecció suposa una petita mostra del conjunt del parc públic municipal.

L'Agència Catalana de l'Habitatge ha donat aquest dimecres una dada que il·lustra la crisi de l'habitatge a Catalunya. Entre els anys 2021 i 2022 l'administració només va cobrir un 4% de les sol·licituds d'accés al seu parc d'habitatges. En aquest període, el Registre de Sol·licitants d'Habitatge de Protecció Oficial va comptar amb una mitjana de 85.600 inscrits, mentre que es van assignar una mitjana anual de 3.450 habitatges. Són les dades més recents disponibles, segons l'informe de la Sindicatura de Comptes de Catalunya.

A Catalunya, el 94% del territori és sòl no urbanitzable, la qual cosa és un actiu des del punt de vista ambiental, i també un indicador que el sòl edificable és escàs i, per tant, car. L’article 47 de la Constitució diu que tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que "les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret".

Expliquen Nicholas Dagen i Matthew Gordon que, entre 1930 i 1970, la ciutat de Nova York va trobar “espai i recursos” per construir “centenars de milers d’habitatges per sota de preu de mercat, de formes i mides molt diferents, així com per a diversos poders adquisitius.” Avui, mig milió de novaiorquesos viuen en habitatges públics, i un milió més viuen en apartaments assequibles promoguts pel sector privat gràcies a subsidis estatals, federals o locals.

A les portes de la manifestació per l'habitatge d'aquest dissabte, Generalitat i Ajuntament de Barcelona han tancat una bateria d'acords per accelerar, entre altres mesures, l'ampliació del parc públic de pisos. La Generalitat aportarà 120 milions d'euros per a la construcció d'habitatge públic a la capital catalana. Els darrers temps, les institucions s'estan començant a posar les piles davant una crisi de l'habitatge que amenaça amb trencar la cohesió social. Però partim d'una situació tan precària que l'horitzó de possibles solucions sembla molt llunyà. Mentrestant, el malestar ciutadà, amb els joves com el col·lectiu més afectat, està començant a desbordar-se.

L’habitatge assequible, a més de dibuixar-lo, s’ha de construir, i això té un impacte centenari. A l’Europa de les guerres, l’habitatge públic es va construir sobretot allà on havien caigut les bombes. També a Barcelona, a través del Pla General del 1953, es concretaven plans de reforma interior per reconstruir zones destruïdes per la Guerra Civil. Vist en perspectiva, fa només cinquanta anys que les lleis del sòl i d’ordenació urbana regulen la participació de la col·lectivitat a les plusvàlues generades per l’urbanisme, i per això és difícil trobar parcel·les a l’interior de les ciutats consolidades (barris vells i eixamples) per a la construcció d’habitatge públic. Aquest era fonamentalment el propòsit de l’obligació del 30%, que ara sembla que es flexibilitzarà.

L’habitatge com a preocupació col·lectiva és una matèria nova, perquè històricament es pensava que pertocava a l’individu proveir-se del seu propi aixopluc. Això deixa de ser així des que l’urbanisme esdevé una funció pública, conseqüència lògica de l’explosió de les ciutats a causa de les revolucions industrials. Des de llavors, l’urbanisme ha procurat reservar terrenys per a la producció d’habitatge assequible, però aquest no s’ha anat produint al ritme que preveien els plans, principalment per falta d’iniciativa privada (és una activitat poc lucrativa i, per tant, no és un negoci) i d’iniciativa pública (la rendibilitat de la inversió és a llarg termini i mai no s’ha sabut lluir políticament). El mercat de l’habitatge és un dels mercats més imperfectes, i Catalunya ho va patir amb l’esclat de la bombolla immobiliària el 2008. Des de llavors, es calcula que hi ha hagut al voltant de 340.000 persones desallotjades en 140.000 llançaments. L’Administració va haver de fer front a aquests drames personals sense un parc públic adequat, i, diguem-ho clar: per una fallada econòmica que va provocar el sector bancari. 

Aquests darrers estius, la Fundació Pere Tarrés i entitats vinculades organitzem activitats de lleure educatiu per a 35.000 nens i nenes. En aquestes, uns 6.000 infants hi participen becats. Segons un estudi de l’estiu de 2023, un 38% viuen en una situació de pobresa extrema o greu. Per a tots ells, els dies abans de marxar de colònies són una bogeria, cal preparar la bossa o motxilla, costa dormir, tot és il·lusió. Durant l’activitat l’alegria és permanent, les expectatives per a l’endemà al casal d’estiu mantenen l’estat de tensió. Van a la platja, van a una piscina amb tobogans, al vespre o al darrer dia hi haurà una vetllada, es llevaran aviat per fer una bona excursió des de la casa de colònies... Però, com en tot, arriba la consciència que aquella situació excepcional s’acaba. I es comença a viure un moment que per als infants més vulnerables pot ser difícil.

Fa pocs dies, l’editorial de l’ARA es titulava “Contra el problema dels lloguers, parc d’habitatge públic” i afirmava, entre altres coses, que “la solució més efectiva seria que existís un gran parc d’habitatge públic que fos capaç de condicionar els preus del mercat. Això és el que passa en ciutats com Viena i la seva àrea metropolitana, on fa més d’un segle que l’habitatge està en bona part gestionat per l’administració”. 

Hi ha un famós cartell del Servei de Propaganda de la Generalitat republicana durant la Guerra Civil amb el lema "Feu tancs!" El va dibuixar Martí Bas. A sota, reblava: "Són els vehicles de la victòria". La indústria de guerra, per cert pilotada per l'aleshores conseller Josep Tarradellas, home fort del govern Companys, va mobilitzar moltes antigues fàbriques requisades. A l'emergència de la guerra s'hi va respondre amb una acció pública contundent, amb implicació privada forçada (i polèmica, esclar). En tot cas, es va actuar amb decisió. Ja aleshores, Tarradellas va demostrar ser un polític de raça amb esperit de servei i pragmàtic. Com es troba a faltar aquesta tipologia de polític!

No hi haurà neu artificial subvencionada. La Generalitat no renovarà la línia d'ajuts que des del 2020 atorga a les tres estacions d'esquí privades que hi ha a Catalunya per compensar-les per les pèrdues ocasionades per l'aturada de la pandèmia de covid. Un cop superada aquesta urgència i que la situació comercial de les pistes s'ha normalitzat, la partida d'1,2 milions d'euros destinada a la millora de les instal·lacions, com la producció de neu amb canons o les inversions per reduir l'impacte mediambiental, es desviarà a la compra d'una norantena d'habitatges a l'Alt Pirineu-Aran.

“Les ocupacions dels habitatges no són un problema”. Ho admeten des dels ajuntaments del Vendrell i de Castelldefels, que han fet de la urgència dels desallotjaments una de les grans prioritats del mandat que tot just arrenca. El cert és que les dades que aporten els Mossos d’Esquadra confirmen que les ocupacions “delinqüencials”, les que afecten una residència habitual i el Codi Penal qualifica de violació de domicili, són testimonials. La història d’una família que marxa una estona de casa i quan torna ja té a dins uns ocupes és “una falsa llegenda”, en paraules del conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena. Segons l’estadística policial, de les 6.863 ocupacions que es van denunciar a Catalunya l’any passat, el 98% van tenir lloc en pisos buits. Això vol dir que només en 159 casos, el 2,3% del total, es van ocupar domicilis habitats, independentment de si es tracta d’habitatges de primera o segona residència.