Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.

Si hi ha una ciutat literària al món és sens dubte Venècia. Són tants els autors que n’han escrit meravelles que se’n podria fer un article aplegant tan sols cites il·lustres, una rere l’altra, com un rosari. Però, esclar, això seria abusar. De tota manera, és inevitable escriure sobre Venècia i recordar Casanova, Goethe, Mann, Byron o Shelley. El 1876 Goethe va escriure a 'Viatge a Itàlia': “Ja s’han dit i escrit tantes coses sobre Venècia que no m’entretindré en descripcions”. Si això passava fa cent quaranta anys, què queda ara per dir?

Donna Leon va assistir a principis dels 90 a una representació de l’òpera 'Macbeth' que dirigia un amic seu, Gabriele Ferro, a La Fenice. Quan es va acabar, tots dos van començar a parlar de directors d’orquestra i Ferro, referint-se a un director alemany –probablement Herbert von Karajan–, va exclamar: “L’odio, el mataria”. “No ho facis –va replicar Leon–, deixa’m que ho faci jo per tu en una novel·la”.