Sota una pluja fina, alguns dels millors jugadors del món guardaven un respectuós minut de silenci en memòria de Quini. I de fons, rialler, s'ho mirava l'asturià, perquè el Barça ha desplegat una gran lona amb la imatge del golejador, mort dimarts als 68 anys, amb la samarreta blaugrana. Aquelles samarretes del Barça de la marca Meyba que van portar Maradona, Schuster i, esclar, Quini. "Calia recordar aquesta figura, tan estimada al Barça", va explicar Josep Maria Bartomeu, que dimecres ja va ser als funerals de Gijón. Bartomeu en persona s'havia encarregat de convidar a la llotja del Camp Nou els quatre fills de Quini, el Jorge, la María Lorena, l'Enrique i l'Óscar; un dels nets, l'Edu, i el germà, l'Enrique. Precisament l'Enrique, que va ser futbolista amateur, ja havia perdut l'altre germà, el Jesús, quan es va ofegar després de salvar la vida de dos nens anglesos que eren de vacances a la costa del Cantàbric, el 1993.

Feia temps, Quini, que no moria ningú enmig de tants elogis a la seva bondat. Això, que d’una banda és el millor que et pot passar, de l’altra -quan llegeixes totes les trompades que t’havia fotut la vida- demostra de manera descarnada que l’atzar no sol tenir en compte els mèrits que hagi fet cadascú. Tal faràs... i ves a saber amb què et trobaràs.

Centenars d’aficionats esperaven a les portes de l’estadi del Molinón, sota la plua, l’arribada del cotxe que portava el ferètre d’Enrique Castro,Quini, el millor jugador de la història de l’Sporting. L’estadi on va fer feliç a tanta gent va acollir la capella ardent de l’exdavanter del Barça, mort dimarts als 68 anys. Un estadi que ahir va acollir un funeral amb la presència de representants de tot el món del futbol, com el president del Barça Josep Maria Bartomeu.

L’últim cop que el Barça va jugar al camp de l’Sporting de Gijón, Quini, com solia fer, va anar a l’aeroport d’Astúries per rebre l’expedició blaugrana. I, tot fent broma, va ajudar a pujar les caixes amb el material del Barça a l’autocar, com si fos un treballador. Fins que Carles Naval se’n va adonar i, emprenyat, li va dir que no podia fer-ho, que ja hi havia qui cobrava per fer aquesta feina. “Dono un cop de mà, home, no t’enfadis”, va dir rialler Quini. Enrique Castro, un dels millors davanters de la història del futbol espanyol, ànima de l’Sporting i estimat al Barça, va morir ahir als 68 anys després de patir un atac de cor a prop de casa seva a Gijón. No el van poder reanimar.

Si els dic que Quini va guanyar cinc Pitxitxis (els mateixos que Di Stéfano i Hugo Sánchez) i que Messi encara en porta quatre, m’estalviaré gaires més explicacions sobre de quina fusta golejadora estava fet l’asturià. Només Zarra el va superar, amb 6 trofeus de màxim realitzador a Primera. Però si els dic que no tan sols va perdonar públicament els delinqüents que el van tenir segrestat durant 25 dies el 1981, sinó que va renunciar als cinc milions de pessetes (30.000 euros de fa trenta-set anys) d’indemnització a què el jutge va condemnar-los a pagar-li, quedarà bastant clar, també, que Quini era, fonamentalment, un home bo, un home que no tenia un no per a ningú, un asturià senzill que després de donar-ho tot per l’equip de la seva ànima, l’Sporting de Gijón, va veure culminat el seu somni de jugar en un equip gran, el Barça.