La crisi del coronavirus ha actuat com un element accelerador del programa del govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, sobretot pel que fa a les mesures que poden ajudar a combatre les grans desigualtats que deixarà aquesta crisi econòmica. Si fa dos dies Unides Podem presentava la seva proposta de crear un impost als més rics, el debat sobre quina reforma de la fiscalitat s'ha de dur a terme continua viu i de moment no s'abordarà per la via més ràpida, és a dir, al consell de ministres.

Seductora i coqueta, al volant d’un descapotable, una rossa amb pantalons curts saludava des de la portada original d’‘Últimas tardes con Teresa' (1966), la transgressora novel·la de Juan Marsé que va escandalitzar part de la societat de l’època. La foto era d’Oriol Maspons, i la protagonista, Susan Holmquist, una danesa espectacular, model consagrada de la Barcelona de finals dels 60, la de la Gauche Divine, aquella elit de burgesos d’esquerres que va agitar l’escena cultural i política de la ciutat, encara en plena dictadura. La dels escriptors, arquitectes, directors, fotògrafs, cantants, artistes... i models.

Al llarg de l’entrevista que va concedir al diari ARA al seu domicili de Barcelona el març passat –publicada el 10 d’abril– amb motiu de la presentació de la seva nova novel·la, 'Esa puta tan distinguida' (Lumen), Juan Marsé es va negar a entrar en el joc de les hipòtesis sobre com hauria sigut la seva vida si les coses haguessin anat d’una altra manera. “No acostumo a preguntar-me «¿I si...?»”, va comentar. La temptació d’entrar en realitats alternatives era llaminera des del moment que Juan Marsé, nascut el 8 de gener del 1933, va ser primer Joan Faneca Roca i només va rebre el nom pel qual tothom el coneix avui després de la mort de la seva mare per complicacions derivades del part, quan va ser adoptat pel matrimoni format per Pep Marsé i Alberta Carbó. També perquè, temps enrere, havia declarat que en un marc històric diferent potser hauria escrit les seves obres en català. Preguntat per la qüestió en la conversa citada, va quedar oberta una porta a un univers paral·lel en el qual no existia la seva novel·la més emblemàtica. “Si hagués sigut educat a l’escola en català, que hauria sigut el normal en un país normal, potser tot hauria rodat d’una manera diferent. Potser el xarnego del Pijoaparte no hauria patit un rebuig tan gran, potser s’hauria integrat millor a la societat i, per tant, la Teresa no hauria viscut l'equívoc que posa en marxa la trama, és a dir, no l’hauria pres per un militant obrer que vol fer una revolució en comptes de per allò que és en realitat: un delinqüent que ambiciona fer-se un lloc dins l’alta societat”.