"Una casa freda no és casa: ho sembla, però no ho és", ha recordat Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 1963) a la tercera sessió dels Diàlegs d’ètica i filosofia moral celebrats al monestir de Pedralbes, coorganitzat per l’Ajuntament de Barcelona i el diari ARA i comissariat pel filòsof i assagista Daniel Gamper. El cicle ha comptat, de moment, amb la participació de Victoria Camps, Remedios Zafra i Josep Maria Esquirol, catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona i autor d’assajos com La resistència íntima (2015), Humà més humà (2021) i L’escola de l’ànima (2024).

Diluvis i sequeres, massacres, misèria i homenots escopint foc lloats per les masses. Com va dir María Zambrano, “Tot és alçar barreres perquè la vida veritable i l'home i la dona veritables no puguin ni donar el primer pas, ni tan sols sospirar”. ¿Com fer-ho per no sucumbir i perdre tota esperança? ¿O potser ens caldria, més enllà de la resistència, seguir caient fins a arribar al que la mateixa Zambrano anomena “abismar-se”, que és aquesta caiguda lliure fins a un no-res que alhora ho és tot, lloc on els oposats es fonen? Poder metabolitzar l’angoixa existencial en un neguit espiritual. 

Aquesta setmana, em va escriure a X (tot i que jo encara l'anomeno Twitter) una noia que em deia que tenia un missatge molt especial per a mi. No tenia ni idea de qui era, i d'entrada vaig tenir una curiositat relativa, però quan el vaig rebre vaig veure que, efectivament, el missatge era molt especial: m'enviava molts records de la seva tia, que havia estat professora meva a l'escola. Quina il·lusió que em va fer! No sabria dir quantes vegades he pensat en aquella mestra, amb qui fèiem literatura, i a qui recordo dient-nos que no ens preocupéssim si ens perdíem amb la quantitat ingent de membres de la família Buendía que apareixen a Cien años de soledad. "Gaudiu de la lectura, deixeu-vos portar, i els personatges ja es posaran a lloc". També va ser amb ella que em vaig meravellar amb l'escriptura de Mercè Rodoreda, llegint Mirall trencat per primera vegada. Vaig ser lectora des de molt petita, però estic convençuda que una part de la meva passió pels llibres ve de la que ens va transmetre ella, la Marga. Saber que, després de tants anys, m'hi podré posar en contacte, que li podré donar les gràcies, m'ha fet molt feliç. A més, s'ha produït una coincidència d'aquelles boniques: el missatge de la seva neboda em va arribar el dia després d'entrevistar el catedràtic de filosofia Josep Maria Esquirol, que recentment ha publicat L'escola de l'ànima: de la forma d'educar a la manera de viure (Quaderns Crema). Ni fet expressament.

En temps de crisi de l'educació, Josep M. Esquirol proposa tornar a l'essència. Com ser un bon mestre? Si, com diu, "viure és aprendre a viure", ensenyar deu ser aprendre a ensenyar. No se'n sap mai prou. A L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure (Quaderns Crema), Esquirol es fica a la pell de l'educador en un assaig filosòfic que també és poètic. Cada cop pensa més plàsticament: amb la paraula viva, com si conversés amb el lector. T’embolcalla amb idees que són com carícies. Moltes de les seves sentències poden ser llegides com versos aforístics, belles incitacions a la reflexió. N’agafo deu idees il·luminadores per als bons mestres.

Catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona, amb La resistència íntima va connectar amb un gran públic, i és que, de vegades, un filòsof, un poeta, aconsegueixen llegir-nos. Josep Maria Esquirol conrea una filosofia de la proximitat que ens ajuda a orientar-nos pel que ell anomena “la ferida infinita”. En el seu últim llibre, Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita, que ha publicat Quaderns Crema, ens ajuda a veure, sense ornaments, com “l’horitzó més important no és el que va lluny enllà, sinó el que va més endins”.

Aquesta obra representa una fita més en la construcció de la filosofia de la proximitat de l’autor penedesenc. Abans ja ens havia donat tres títols que cal llegir amb aquesta mateixa intenció: El respirar dels dies (2009) i, sobretot, La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat (2015) i La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana (2018). Una vegada més, la bellesa de l’escriptura s’alia amb el rigor de l’anàlisi i amb un punt de vista original, que l’autor ha anat afaiçonant al llarg dels seus darrers treballs. Simone Weil defensava que el de l’atenció era un valor essencial de l’activitat filosòfica. Josep Maria Esquirol és un pensador de mirada atenta, per fer servir un altre dels seus títols, els interessos del qual l’han acostat cada vegada més a la poesia, perquè aquest art interseca amb el pensament. No és estrany, doncs, que dialogui amb autors que han fet, abans que ell, un camí similar: Heidegger i Zambrano, per citar-ne dos. I tampoc no ho és que, ja des del títol, el llibre s’alci com una mena de rèplica (o d’esmena a la totalitat) a la coneguda obra de Nietzsche: “Tant de bo l’humà fos encara més humà”, afirma Esquirol. Si el filòsof alemany pretenia transcendir aquest humà, el català es proposa, per contra, d’aprofundir-hi: “Ser més humà no vol dir anar mésenllà de l’humà, sinó intensificar l’humà de l’humà”.

El filòsof Josep Maria Esquirol té nou llibre. Però, si La resistència íntima era un assaig de la filosofia de la proximitat, aquest últim, La penúltima bondat, també a Quaderns Crema, és un assaig sobre la vida humana.

El paradís que no va existir i altres llegendes urbanes

Vivim als afores del paradís impossible. Un paradís d’on no ens han expulsat mai, perquè sempre n’hem estat fora. I uns afores singulars: no definits a partir de cap centre. Ho apunta el professor de filosofia Josep Maria Esquirol a l’assaig La penúltima bondat (Quaderns Crema), i la idea em sedueix. D’un temps ençà em sento vivint no pas als afores, sinó als afores dels afores. Un paratge inconcret en què, d’una banda, et notes lluny del món i de la vida; i, de l’altra, et saps més viu que mai, més viu que enlloc. Hi aterres, en aquest indret, quan has assimilat -a còpia de bufetades, diguem-ho tot- el famós vers de Jaime Gil de Biedma: Que la vida iba en serio.

]]>

La publicació el 2015 de La resistència íntima va merèixer el reconeixement de públic i crítica, amb premis tan rellevants com el Ciutat de Barcelona i el Nacional de Ensayo. Tres anys després, Josep Maria Esquirol hi torna amb un nou assaig filosòfic, aparegut simultàniament en català i castellà, en una mostra de l’expectació assolida. La penúltima bondat no decebrà els seus seguidors més fidels, ja que, fins a cert punt, és la continuació lògica de la mirada del pensador penedesenc sobre la filosofia de proximitat.

]]>

En el seu assaig sobre la vida humana titulat La penúltima bondat (Quaderns Crema), el filòsof Josep Maria Esquirol ens fa tocar de peus a terra, ens col·loca a la intempèrie, als afores del “paradís impossible”, lluny de l’Edèn i de les utopies, ens aparta de les ideologies salvadores i de la idea de Déu. “No hi ha ni plenitud ni perfecció”. El seu, però, és un bany de realisme ple d’esperança, de vida autèntica, una vida en què “la bondat és superior al bé”. La bondat concreta, feta de generositat -el plaer de donar temps, donar acollida, amabilitat- és superior al bé abstracte; i és també superior a una vida científica o tecnològica entesa com a fets i dades.

]]>

El filòsof i professor de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Esquirol, ha publicat 'La resistència íntima', un llibre d'assaig de filosofia de proximitat. Esquirol considera que en la categoria literària de divulgació de coneixement hi ha, a vegades, una connotació pejorativa. L'autor defensa el llenguatge col·loquial com el millor dels possibles per la seva permanència en el temps i la consolidació semàntica. Esquirol és partidari de recuperar paraules que han quedat llastades enlloc d'innovar i crear mots que caduquen a curt termini. Esquirol assegura lluitar, així, contra la retòrica buida, contra les paraules sense fons i la dinàmica del consum.

]]>