<![CDATA[Ara.cat - maiol roger]]> 10 <![CDATA[El xou contra la poció màgica del PSOE]]>

Ciutadans no té un programa electoral per a Catalunya més enllà del 155, però té tots els programes de televisió al darrere per demostrar que, quan es tracta de lluitar contra l’independentisme, són els més histriònics. I en aquesta política del xou Inés Arrimadas -prou preparada per fer molt més que això- és la reina. El moviment de posar-la a les generals respon a l’interès de Cs de fer lluir el títol de dona que va vèncer les eleccions a l’independentisme i a la necessitat d’Albert Rivera de tenir-la ben a prop perquè no li faci ombra. Però nomenar-la cap de llista el 28-A a Catalunya també evidencia que el partit vol atacar directament la poció màgica del PSOE en totes les eleccions que ha guanyat: la diferència abismal respecte als diputats que aconsegueix el PP aquí.

]]> <![CDATA[Un Govern en funcions fins al judici]]>

El “govern efectiu” va ser l’expressió de Junts per Catalunya i Esquerra per justificar que, tot i la promesa de restitució amb què van concórrer a les eleccions del 21-D, el nou consell executiu no comptaria amb cap dels consellers que hi havia a l’anterior. Era aquesta mania (clàssica del Procés) de posar un adjectiu a tot perquè no sembli que és el mateix de sempre. Però en el cas de l’executiu de Quim Torra, ni l’adjectiu funciona: de moment aquest Govern ha demostrat que no se’l pot qualificar d’efectiu.

]]> <![CDATA[Torra, sobre la reunió amb Sánchez: "Cal que prenguem riscos i trobem espais de negociació"]]>

Aquest divendres a la tarda un equip de l'ARA s'ha desplaçat al Palau de la Generalitat per entrevistar al president, Quim Torra. En aquest conversa conduïda per la directora, Esther Vera i el cap de Política, Maiol Roger, el president s'ha referit a la trucada telefònica que ha mantingut avui mateix amb el president del govern espanyol per concretar la reunió que es produirà aviat.

]]> <![CDATA[La dignitat dels presos]]> El canvi d’estratègia que s’albira en les declaracions d’alguns presos polítics denota la nova fase del procés judicial. Mentre hi havia esperança que el jutge Pablo Llarena mantingués el criteri de deixar en llibertat els que prometien respectar la Constitució, l’objectiu de tots era dir el que fos per sortir al carrer. Passar pel tràngol d’agenollar-se davant del jutge i dir el que volia sentir. Però ni així van estovar un magistrat que descarrega en el seu mall la set de venjança de tot un Estat. Amb el processament, l’esperança de sortir aviat de presó s’esvaeix, i tot queda en mans de les plantofades de la justícia internacional i les querelles contra Llarena. Amb la llibertat manllevada, als presos els queda la dignitat i l’alleujament de poder-li dir al jutge, a la cara, que un dia la truita es girarà, i més dura serà la caiguda.

]]> <![CDATA[Una legislatura ingovernable]]>

El dia que JxCat i Esquerra s’asseguin a la taula de govern, un cop liquidades aquestes eternes negociacions, es trobaran en l’inici d’una legislatura ingovernable. Davant per davant hi haurà dos partits que, ara per ara, no se suporten. No ho fan per dos anys de desgast en una coalició que en ocasions semblava més pendent de mirar-se de reüll que de tirar endavant; perquè Puigdemont no perdona la irada protesta dels republicans el dia que volia convocar eleccions i els culpa de la situació actual, i tampoc des d’ERC, perquè no volen veure ni en pintura un president que cada cop senten menys seu. Les negociacions no han facilitat aquest clima: setmanes de retrets mutus, recels i trampes.

]]> <![CDATA[Entrevista de Maiol Roger a Enric Millo]]>

El cap de Política de l'ARA, Maiol Roger, entrevista a Enric Millo, delegat del Govern a Catalunya.

]]> <![CDATA[L’hora de la reflexió]]> L’octubre del 2017 quedarà en la memòria política com l’època en què els carrers van ser “sempre nostres”. Combinar el record de l’1-O, exaltar-ne l’èpica i denunciar l’Estat no és incompatible amb fer una revisió crítica de la política en aquelles dates. Perquè mentre els carrers bullien, a les institucions van prevaler la improvisació, els recels entre socis i el càlcul curtterminista. El Procés és ara en un canvi de rasant. El 21-D són unes eleccions fetes cap al passat, i així seguim: es parla de restablir un president que, per culpa de la repressió, no podrà ser més que un símbol; es parla de “materialitzar la República” per definir una sèrie de lleis que cal fer des d’una autonomia, i es traça un “procés constituent” sense saber exactament què s’ha de constituir. El debat de legitimistes i pragmàtics és frustrant: uns volen tombar un mur amb soroll i els altres semblen condemnats a fer política lligats per una corretja. És l’hora de la reflexió per trobar un camí del mig. Si no, siguin de qui siguin els carrers, les institucions seran sempre de la Moncloa.

]]> <![CDATA[L’objectiu de la Moncloa]]> Puigdemont no podrà ser president. Pot ser investit simbòlicament, pot ser ungit a Brussel·les i poden posar un quadre seu a les dependències de la Generalitat, però no ho podrà ser perquè l’Estat ho impedirà. Quan se certifiqui, ja sigui perquè ell hi renuncia abans amb ajuda d’ERC, perquè l’inhabiliten o perquè el TC el veta, a la Moncloa s’ho miraran amb aquell somriure cofoi i il·lús, el mateix amb què Rajoy va sortir a dir l’1-O que no hi havia hagut referèndum. Acabar amb Puigdemont és acabar amb el Procés, pensen. És el mateix somriure amb què van assistir a la caiguda d’Artur Mas. El mateix amb què han celebrat la renúncia de Carme Forcadell. El mateix que van posar el dia que pensaven que l’independentisme començava i acabava en Carod-Rovira. Un somriure que se’ls glaça quan veuen que, per cada líder caigut, el moviment independentista es renova.

]]> <![CDATA[EN DIRECTE: Esther Vera i Antoni Bassas expliquen la portada de l'endemà del 21-D]]> Esther Vera, directora del Diari ARA, i Antoni Bassas ens expliquen la portada de l'edició de demà, divendres 22 de desembre, amb la repetició de la majoria absoluta sobiranista i la primera posició de Ciutadans com la formació amb més escons i vots.

]]> <![CDATA[EN DIRECTE: Antoni Bassas i Maiol Roger analitzen l'evolució dels resultats electorals]]> Antoni Bassas i el cap de política de l'ARA, Maiol Roger, realitzen un primer anàlisis d'uns resultats electorals transcendentals i apunten quines són les claus d'aquesta nit i del futur Parlament de Catalunya.

]]> <![CDATA[Una marea groga per fer posar vermella Europa]]> Era Jordi Pujol qui deia que ell volia les manifestacions de protesta a la plaça Sant Jaume i no a la Delegació del govern espanyol perquè era una mostra que el poder, a Catalunya, era de la Generalitat. L’independentisme fa temps que té el favor de la plaça Sant Jaume i la comprensió de Madrid es dona per perduda. Queda, doncs, Europa, la gran decepció del sobiranisme des de l’1-O, però que segueix tenint la clau de volta del Procés. Plantar-se a Brussel·les és un gest d’europeisme: reconèixer que, tot i les decepcions, encara es confia en un últim gest. ¿És il·lús? Potser sí. Europa no permetrà que es veti un referèndum, es deia. Europa no tolerarà la imatge de la policia retirant urnes, es deia. Europa no podrà quedar-se muda amb la violència policial, es deia. Ara, tot i la decepció, s’insisteix: Europa haurà d’escoltar el resultat del 21-D, es diu. L’independentisme té la decepció que van tenir els grecs quan Brussel·les es va saltar la seva sobirania, els refugiats que esperen les portes obertes i es troben una plantofada al nas i tots els que confien que la grandesa d’Europa vagi més enllà de l’himne i la Champions. Malgrat els cops, l’independentisme li segueix donant oportunitats per canviar el rumb, i no pararà: si alguna cosa té la marea groga és la persistència per fer posar vermell qui negui el dret a decidir.

]]> <![CDATA[Podem topa bruscament amb la realitat]]> En matèria d’ornitologia, a Espanya és més perillós el Piuet (Piolín, en llenguatge policial) que l’àguila franquista. I Podem va topar ahir amb aquesta realitat en veure com el seu acte, encerclat per alguns centenars de feixistes, no tenia garantida la seguretat. Els policies estaven tapant l’únic ocell que els preocupa -que ningú es burli del seu vaixell- i buscant l’urna sediciosa. Per ara, el resultat és el d’un rasca i guanya: sigan buscando.

]]> <![CDATA[Els clàssics, el vàlium de Forcadell i la regla d’Anna Gabriel]]>

COM ANAVA AQUEST DIJOUS LA PREMSA, quina exuberància. A Barcelona, per graus: entusiasme esclatant a El Punt Avui, més moderació a l’ARA, equilibris a La Vanguardia i retrets a la majoria independentista a El Periódico. El pa de cada dia, vaja. A Madrid, en canvi, era el Sant Jordi de l’adjectiu, amb clàssics per a tots els gustos -colpisme, totalitarisme-, insults variats i novetats flamants. Elegantíssima a La Razón Cristina López Schilling, que compara Carme Forcadell amb la Hierbas, aquell personatge televisiu que anava tot el dia drogat. Això sí, Schilling ens descobreix que la presidenta es va prendre un vàlium, sense aclarir si ho sap perquè es va infiltrar en el seu got d’aigua o va rebre una nota de la CIA.

]]> <![CDATA[‘The nota 2.0’: com confirmar una nota amb la mateixa nota]]>

Les virtuts de "The nota" –el suposat avís de la intel·ligència americana als Mossos al maig sobre un atemptat a la Rambla– augmenten. El dia de l’atemptat, servia per treure pit amb una exclusiva. Dijous, per confirmar l’exclusiva. I aquest divendres, la mateixa nota servia per confirmar la confirmació de l’exclusiva. Sona rocambolesc, i ho és. Després d’un dia intens, amb el Govern carregant contra el diari i desmentint part de la informació, la portada d’El Periódico prometia emocions fortes: “Els EUA confirmen que van alertar els Mossos”. Quina és la confirmació? Algun portaveu? Noves revelacions? Un tuit de Donald Trump? No, la mateixa nota, presentada com “la versió original”, amb una correcció -seguia tenint gairebé tots els punts dubtosos del primer dia- i un parell de dades afegides. La nota 2.0 dona per a una peça a la defensiva del director en què és presentada com “la prova irrefutable que la CIA sí que era la font original”. Serà irrefutable perquè la refutació del Govern queda reduïda a un breu. En l’editorial, El Periódico demana separar els Mossos de la política. Que ho faci després d’aquesta polèmica seria com si l’amo del PSG demanés ara racionalitzar les despeses del futbol.

]]> <![CDATA[El test impertinent a... Meritxell Batet]]>

S’ha llegit els programes de la resta de partits?

]]>