La imatge seriosa i adusta que va acompanyar Joan Triadú durant bona part de la seva extensa trajectòria té com a contrapunt interessant una història que es remunta fins a la seva joventut. El dia de Sant Jordi del 1951, l'editorial Selecta va publicar dues antologies preparades pel crític, que estava a punt de fer 30 anys: una de contistes i una altra de poetes. La de narradors arrencava amb Carles Bosch de la Trinxeria i arribava fins a nous valors com Pere Calders, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany i Jordi Sarsanedas. Va ser l'antologia de poesia, la que va aixecar polseguera. "La polèmica va créixer a partir d'una petita revista literària, Ressò, que es publicava als Omells de na Gaia, un poble de l'Urgell, i es va escampar a través de cartes al director aparegudes al Correo Catalán i mencions a la revista Destino. Fins i tot se'n va parlar entre els exiliats", recorda Joan Josep Isern, crític literari i comissari de l'any dedicat a Triadú.

'Katla'

Baltasar Kormákur i Sigurjón Kjartansson per a Netflix. En emissió a Netflix

"No seria el primer cop que el Katla s'empassa algú i l'escup de tornada al cap d'un temps", diu la Bergrún (Guðrún Gísladóttir), abans de llegir les fulles del pòsit del te. Hippie veterana, va voltar pel món abans de tornar a Víg, un petit poble islandès al peu del volcà que dona nom a la sèrie, on regenta l'hotelet que abans havia dirigit la seva mare. És un dels diversos personatges d'aquesta ficció islandesa de misteri que intenten explicar-se d'una manera o altra el que està passant a la zona. Des que el Katla va entrar en erupció, Víg està aïllada de la resta del país. Com en un paisatge postapocalíptic, un mantell de cendres s'estén per tot l'horitzó i amb prou feines deixa veure el sol. Per l'escalfor, la glacera s'ha descongelat i hi comencen a aparèixer persones (i altres éssers vius) mortes o perdudes, totes cobertes d'una crosta terrosa. La Grima (Guðrún Ýr Eyfjörð) veu com torna la seva germana Ása (Íris Tanja Flygenring) després que l'haguessin donada per morta quan va desaparèixer en plena tempesta de neu. També apareix la Gundhil (Aliette Opheim), una noia sueca clavada com una gota d'aigua a una altra dona d'aquest país que ara viu a Estocolm. Al matrimoni en crisi que formen la Rakel (Birgitta Birgisdóttir) i el Darri (Björn Thors), el geòleg de la zona, els retorna el fill mort. Qui són aquestes rèpliques de persones traspassades o vives? ¿Els seus familiars desitjaven que tornessin? Què n'han de fer, ara?

]]> “Dostoievski era un sensacionalista barat, maldestre i vulgar”. “No puc suportar l’estil de botiga de souvenirs de Joseph Conrad, vaixells a dins d’ampolles i collarets de petxines que no són res més que llocs comuns d’escriptor romàntic”. “ Finnegans wake, de James Joyce, és una massa informe i opaca de fals folklore, un llibre mort, un ronc persistent a l’habitació del costat, summament irritant per a algú insomne com jo”. Són tres de les moltes invectives que Vladimir Nabokov va disseminar al llarg de les entrevistes recollides a Opiniones contundentes -volum que acaba de publicar Anagrama- que l’autor d’origen rus va concedir durant els anys 60 i 70, quan la seva popularitat havia crescut exponencialment arran de l’estrena de l’adaptació cinematogràfica a càrrec de Stanley Kubrick de Lolita : la novel·la, que va aparèixer a França el 1955 acompanyada d’una gran polèmica, es va convertir en bestseller en anglès tres anys més tard quan va arribar a les llibreries dels Estats Units (se’n van vendre 100.000 exemplars en tres setmanes, una fita que anteriorment només havia aconseguit Allò que el vent s’endugué, de Margaret Mitchell).

]]>

¿Esteu potser enamorades, si és que tal cosa és avui possible? ¿Us han promès un capità de la guàrdia que es diu Darcy o el fill d’un terratinent que es diu Rochester? ¿Un enorme malentès regeix la vostra vida i us ha condemnat a l’ostracisme amorós? Ja ho sabeu: oh, pare, ell és pobre i humil però deixeu que l’estimi i us demostraré com és de bo per a mi… Etcètera. Sabem que la resposta a tot això és no, si no és que viviu al Yorkshire de començaments del segle XIX, però també és segur que sabeu de què us parlo. D’aquell univers opressiu però estranyament cordial descrit per Jane Austen i les germanes Charlotte, Anne i Emily Brontë. Ambient de burgesia agrària i matrimonis convinguts; de llargues xerrades vora el foc o camí d’un llac, amb tot de germanes moníssimes que fan funcions de teatre casolà i que escriuen d’amagat poesia on sublimen pulsions suïcides. De cors oprimits per cotilles de balena. Les Brontë i Austen van aixecar un gènere que, si fem cas de la cartellera que ens ve de Hollywood, ens segueix fascinant, en part perquè van ser pioneres a plantejar conflictes socials i de gènere que, com ha dit recentment Jeffrey Eugenides, continuen vigents.

]]>