El Festival Internacional de Continguts Audiovisuals de Catalunya, el Zoom, va tancar dissabte la seva 17a edició amb el lliurament dels seus guardons, que, enguany, van premiar programes com Oh my goig, de Betevé; El cielo puede esperar, de Movistar+, o Mónica y el sexo, de Cuatro. El premi al millor format cultural i divulgatiu va ser compartit per l’espai de Betevé i el de Cuatro, que es va endur una menció especial. De l’espai Oh my goig, dedicat a informar sobre sexualitat als adolescents, el jurat va destacar que es tracta d’una “aposta necessària i sense pèls a la llengua de format innovador i pròxim que, en lloc d’adoctrinar, fa participar els joves”. El cielo puede esperar, en què un famós viu el seu funeral fictici, va rebre el premi al millor format per ser un espai “on l’humor és l’eix principal des d’un punt de vista innovador i arriscat”. D’altra banda, el veterà 30 minuts va rebre el guardó al millor format informatiu.

Va morir amb una espina clavada que tenia nom de dona. I no era el de cap de les seves innumerables amants sinó el de la seva mare. Mai va sentir-se estimada. Era una “nena rara” que no tenia cabuda en una família conservadora de Costa Rica, com explica dolguda en l’emotiu documental Chavela (2017) –que es pot veure ara als cinemes–, una muntanya russa de vivències que abraça nou dècades. Instal·lada a Mèxic, Vargas sempre va desafiar les convencions: cantava ranxeres però ni es feia trenes ni portava faldilles. El destí la va fer topar amb el compositor José Alfredo Jiménez, que li va escriure cançons d’amor i desamor que ella interpretava amb la veu rossegada i un sentiment que feria com un punyal. Mentre omplia sales, Chavela també forjava el seu mite, el d’una dona orgullosa i carismàtica capaç de prendre-li la nòvia a qui fos i que ofegava els seus dimonis en tequila. Després de dècades de glòria i escàndols van venir l’oblit i la pobresa. Però Chavela va ressuscitar i amb 70 anys va reprendre una carrera musical que va portar-la dels cabarets de D.F. a fer emmudir l’Olympia de París més lúcida (i sòbria) que mai.

“He firmado el contrato más caro en España de to’ el gremio ”. Amb aquestes paraules, C. Tangana fardava d’haver fitxat per una multinacional i haver elevat la seva música de carrer a la categoria de mainstream. Pel conegut membre del col·lectiu Agorazein, es tracta d’un pas més en el seu ascens meteòric a la fama -ja és tot un ídol entre els més joves- i el seu primer single amb Sony Music, Mala mujer, amb tocs llatins, ho té tot per arrasar a YouTube, ràdios i discoteques. El més difícil és fer-ho sense perdre la personalitat, però Antón Álvarez Alfaro -aquest és el seu nom real- sembla preparat per aconseguir la quadratura del cercle amb el seu estil suau i romàntic emmirallat en el canadenc Drake: no és fàcil ser obertament comercial i que et posin la catifa vermella al Sónar, on actua dissabte. Punta de llança dels nous sons urbans i el que es comença a denominar nou pop, el madrileny està destinat a dinamitar la tendència dels últims decennis de música comercial espanyola, caracteritzada per l’absència de risc. Els duets amb Rosalía i les polèmiques amb Los Chikos del Maíz i Pablo Iglesias l’han dut fins aquí; ara veurem fins on arriba.

Va ser el mànager de Solange qui va contactar amb ella. Tot i que només tenia 26 anys, feia temps que la barcelonina Carlota Guerrero destacava com una fotògrafa i directora d’art extremadament suggeridora, creadora d’unes imatges que, gairebé sempre amb el cos femení com a protagonista, es caracteritzen per una naturalitat poètica entelada rere una llum volvosa.

El raper mallorquí Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, s’ha convertit en un símbol de la lluita per la llibertat d’expressió. El de sa Pobla ha sigut condemnat a tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons; allà on els altres hi veuen metàfores, el jutge hi veu injúries a la Corona, un delicte d’amenaces i enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes. I no és un cas aïllat en l’Espanya del segle XXI. És per això que diversos músics i entitats han decidit dir prou i aixecar la veu organitzant el concert gratuït #NoCallarem. Serà aquest diumenge, 21 de maig, al Parc Gran Sol de Badalona, on de les onze del matí fins a les deu de la nit actuaran grups i artistes com Txarango, Albert Pla, Mishima, Fermin Muguruza, Seward, Che Sudaka, Za!, Maria Arnal i Marcel Bagés... Una gran mobilització que pretén cridar l’atenció sobre la persecució que estan patint determinats artistes, tuitaires, humoristes, etc., però que també vol recaptar fons per ajudar-los a fer front a les despeses judicials a través del compte obert a la plataforma Goteo

Amb músics a banda i banda del riu Sénia, Pepet i Marieta van començar sent un petit fenomen local que s’ha anat expandint en cercles concèntrics, fins a convertir-se en el que són ara, uns dels referents de la música mestissa del sud de Catalunya i el nord del País Valencià. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries en tenen part de la culpa. “Ells ens han fet creure que podíem fer-ho des de la nostra terra i fer-ne bandera, va ser un punch d’autoestima”, diu el seu cantant i principal compositor, Josep Bordes. “El moviment antitransvasament també hi ha fet molt, es va encomanar a l’escena artística i musical i avui la gent se sent orgullosa de ser de les Terres de l’Ebre, mentre que quan jo era petit això no passava”, explica Bordes. Ara, Pepet i Marieta acaben de publicar La revolució dels somnis, un nou disc que es podrà sentir en directe a la sala Apolo de Barcelona el 24 de maig. La seva barreja de pop, rock, reggae, ska i ritmes llatins continua sent tan encomanadissa com sempre –seva és la cançó Corre l’estiu, que va sonar nit i dia a TV3 el 2014– i proposa un activisme alegre. Contra les desigualtats, la precarització, la corrupció... i malgrat que moltes vegades se senten “en una terra de ningú, oblidada”, Bordes i companyia asseguren que cal no perdre el somriure. “El que passa és que natros hem de treure pit i ser més xulos que ningú, som pocs i cada un hem de cridar per dos si volem fer sentir la nostra veu”.

Quaranta anys després de l’explosió del punk, costa pensar en un altre moviment juvenil que hagi sacsejat amb tanta força el model social imperant. El punk va durar poc, perquè en el seu mateix ADN duia escrita la seva pròpia destrucció, però la seva influència en mons com el de l’art, la música i la moda és encara avui incommensurable. De manera que potser no va fracassar tant com pensem i, a més de popularitzar el do it yourself (fes-ho tu mateix, perquè ningú no ho farà per tu), va inocular el verí de la ràbia contra l’ordre establert com a motor o un element més de moltes de les expressions artístiques i juvenils que s’han donat i es continuen donant des d’aleshores. L’escriptor Jon Savage, que serà al festival Primera Persona del CCCB el 13 de maig per parlar-ne, és una de les principals eminències sobre el tema. El seu llibre England’s dreaming. Los Sex Pistols y el punk rock, rescatat l’any passat per Reservoir Books, és considerat la Bíblia del punk, juntament amb Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX, l’altra obra de referència sobre el moviment, de Greil Marcus.

Sang menstrual, cine de terror i de vampirs... La cantant noruega Jenny Hval va trobar inspiració en temes a priori escabrosos i els va convertir en peces d'una bellesa insòlita i avantguardista. Amb aquests ingredients, el seu últim disc, Blood bitch (2016), va ser un dels més celebrats del 2016 i aquest divendres 28 d'abril el porta a Barcelona dins el cicle DNIT del CaixaForum. “Mentre gravàvem, em vaig enganxar a films exploitaiton i de terror dels 70, especialment als de Jesús Franco, i volia explorar possibles connexions amb la meva música, a través de la imatge de la sang fluint”, explica. En realitat, però, “només volia fer música bonica”, aclareix. I és veritat, malgrat el contrast amb les sovint intrigants textures electròniques de les cançons, la seva veu planeja, melodiosa, com un punt de llum en la foscor, una papallona insuflant colors en un paisatge distòpic. Amb sis discos en solitari -els dos primers com a Rockettothesky-, Hval és ara mateix a la cúspide de la seva carrera i no pensa en altra cosa que gaudir-ne: “Potser treballo en alguna cosa sense saber-ho, però el meu lema ara és «Cap disc el 2017!»”, exclama.

D'una manera o altra, Helena Miquel sempre ha estat present en la música independent catalana. Va començar tocant el baix amb diversos grups, fins que va convertir-se en la cantant d'Élena, una banda que es va formar el 1999 a l'estela del moviment post rock i que va estar en actiu fins al 2016. Li va fer pena que l'últim treball del grup, Concepte vitrina (2015), passés desapercebut: “Per a mi és superrodó, supermaco”, diu. Sap, però, que la seva faceta més coneguda és com a membre de Delafé y Las Flores Azules, el projecte que li havia permès deixar la seva feina a la ràdio per viure de la música, però que va abandonar ara farà un parell d'anys. “Va ser una decisió molt difícil, perquè era el meu modus vivendi, però la veu interior era molt forta”. Pel camí, s'havia retrobat amb la seva vocació d'actriu, tant al cinema, com al teatre i a la televisió, però la música no ha deixat mai de bategar dins seu i ara s'hi ha llançat amb un treball en solitari. El sol en la sombra, que es publica avui i presentarà el 22 d'abril a Barcelona, mostra la seva part més fosca i melancòlica, en clar contrast amb la lluminositat de la seva veu.

La llista de grups que han estat a punt d'aconseguir-ho és llarga i il·lustre. The Box Tops, Dexy's Midnight Runners, Orange Juice o Jasmine Minks són algunes de les moltes bandes que s'han quedat a un pas de ser estrelles però que, per un motiu o altre, no ho han aconseguit. Irremeiablement perdedors, irremeiablement incompresos. Com Luke Haines quan liderava The Auteurs. Van debutar amb New wave (1993) i van ser finalistes del Mercury Prize al millor grup novell d'aquell any, però van perdre davant dels Suede, el britpop va esclatar i ells se’n van quedar fora. Tot i tenir àlbums tan notables com Now I'm a cowboy (1994), les vendes van baixar progressivament i el grup va dissoldre's al tombant de segle. Haines, un personatge tan culte i genuí com irritable, va desmarcar-se de l'inofensiu pop britànic de principis dels noranta, acusant-lo de ser reaccionari i de dretes. Tot i aquest petit fracàs, va seguir tocant en solitari, formant projectes nous (Black Box Recorder, Baader Meinhof), vivint a l'Argentina, i és un músic pràcticament de culte. Continua sent un malcarat, però la seva incorruptibilitat –i les seves cançons– ens recorden que és un dels compositors més destacats de la seva generació. Aquest dissabte és el cap de cartell del Minifestival de Música Independent de Barcelona, al Prat.

Si fos per Donald Trump, els Estats Units no podrien presumir de músics com Alejandro Escovedo, considerat per la influent revista No Depression l'artista més important dels anys 90. Fill d'una família d'immigrants mexicans (plena de músics il·lustres), Escovedo va fer de teloner dels Sex Pistols amb The Nuns, va passar per l'escena no wave de Nova York, va ser pioner del country alternatiu i ha estat sovint reclamat com a col·laborador per llumeneres com Ryan Adams o Bruce Springsteen. El de Texas potser tampoc existiria si no fos per la solidaritat entre músics. L'any 2003 podia haver mort quan li van diagnosticar hepatitis C i no es podia pagar el tractament, ja que com a músic no tenia assegurança mèdica. La plana major del rock d'arrels nord-americà va participar en el doble disc Por vida: A tribute to the songs of Alejandro Escovedo (2004), que es va fer per sufragar aquestes despeses mèdiques i, per sort, el músic es va recuperar per poder continuar donant forma a una carrera sense màcula. Dissabte 18 de març serà al Blues & Ritmes de Badalona amb nou treball: Burn something beautiful (2017).

Sí, jezz amb e. És com ho pronuncia Paolo Conte i evoca el jazz tamisat per una cançó europea, més mediterrània. Alhora, el terme allibera el pianista i cantant Eduard Gener de la pressió de tocar un gènere “més seriós, més arriscat” i li permet moure's amb soltesa en la seva peculiar combinació de swing, soul i cançó d'autor. Alguns potser el deveu haver sentit rapejant a l'homenatge a la música ie-ie La pols i l'era (2016), però els seus inicis musicals es remunten a Despertadors Atòmics, el grup de Solsona on tocava el baix i cantava i que va ser el germen de la seva actual carrera en solitari. El 2015 va arribar el disc Les avingudes, ja molt marcat pel soul i el rhythm & blues clàssic, i fa només una setmana que va aparèixer Diumenge, un segon treball amb més presència del swing i més ric en arranjaments de vent metall que presenta avui mateix al Black Music Festival (Sala La Planeta, Girona), i el dia 17 de març al Jamboree (Barcelona). De lletres involuntàriament dylanianes i amb la col·laboració de Genís Bou dels Gramophone Allstars als arranjaments, la música de Gener fa ballar, però no és ben bé de ball, “no és de festa major, sinó més aviat de fer moure el peu”.

Als anys 70, quan Brian Eno va descriure per primera vegada la música ambient, va fer servir la metàfora del riu d'Heràclit. El riu, deia Eno, sembla sempre el mateix, però mai deixa de fluctuar. Ell imaginava una música que fes la sensació d’estatisme, però que alhora sempre estigués en transformació, impossible de memoritzar, basada en moviments subtils. Durant la seva carrera, el concepte d’ambient ha sigut fonamental en l’estètica d’Eno, i en els últims temps fins i tot ha guanyat força, des del seu fitxatge per al segell Warp. Tot i que encara produeix bandes com U2 o Coldplay, els discos d'Eno s’han tornat líquids. L’últim, Reflection (2017), fins i tot vol ser infinit: com l’anterior Lux (2012), és una peça generativa de la qual coneixem una versió –la del CD, que dura 54 minuts i és un flux de so celestial, relaxant–, però que existeix en formes més llargues, amb variacions de to i densitat, si l’escolten amb una apli –només per a dispositius Apple, mòbils o de televisió–, amb la qual el somni d’Eno es fa realitat: una música eterna, que delimita un espai físic aparentment immòbil que, quan fem una escolta atenta i immersiva, es transforma en una dansa del temps.

Als 80 anys, Philip Glass es mira el món amb ulls de clàssic en vida. No li ha sigut fàcil aconseguir el reconeixement: abans de viure de la música conduïa un taxi i quan es va elevar com un nom crucial de l’avantguarda vibrant del SoHo de Nova York dels 70 –l’escena minimalista en què també brillava Steve Reich–, se’l considerava el fàcil de la tropa, el comercial, perquè treballava per al cinema, componia a partir de discos de David Bowie i convidava David Byrne a cantar en les seves peces. Però el públic estava de part de Glass, i Glass en realitat no ho posava gens fàcil: la seva òpera Einstein on the beach, quan es representa, no baixa de les quatre hores –l’última reposició es va fer a l'octubre a París–, i en els últims anys ha intensificat el treball component per a estrenes de repertori, amb concerts per a violí i simfonies; l’Onzena se la va reservar per al seu aniversari, el 31 de gener, al Carnegie Hall. Ara abunden els discos homenatge a Glass, molts pianistes competents –Valentina Lisitsa, Víkingur Ólafsson, Maki Namekawa, Bruce Brubaker– l’incorporen al repertori, i a sobre ha tingut temps per escriure les seves memòries, Palabras sin música, que publica en castellà Malpaso. Glass se’ns ha fet immortal.

Si busquéssim la figura local que representés millor l'entusiasme i la passió per la música, no en trobaríem cap de més adequada que Maurici Ribera. Darrere una aparença indissimuladament nerd -sembla un informàtic de The IT crowd- s'hi amaga un músic inquiet, hiperactiu i incorruptible defensor del fes-t'ho tu mateix. Pare de l'antifolk nostrat, The Missing Leech (alter ego de Ribera) és un artista preocupat per mostrar el seu art, expressar i emocionar per davant de qualsevol motivació econòmica: el que importa és tocar, tocar i tocar. I fer bones cançons, esclar. El Maurici és d'aquelles persones que mai apareixen anunciades amb grans llums de neó, ni surten als telenotícies, però ha fet gires pels cinc continents acompanyat de la seva guitarra acústica. De Nova York (participant en el festival d'antifolk del Sidewalk Cafe) al Japó, de Sud-àfrica a Nova Zelanda, on va acompanyar un dels seus herois, l'històric Chris Knox (membre dels seminals -i imprescindibles- Toy Love i Tall Dwarfs). Aquest dissabte 28 de gener celebra els seus deu anys de carrera a La [2] de l'Apolo amb molts dels amics que l'han acompanyat en el camí (vàlius, Anímic, Les Sueques, Esperit!). The Missing Leech mereix una bona festa i molt més.

“Crec que hi ha alguna cosa en l’aire, que cerquem alguna cosa en l’esperit col·lectiu i que més que recuperar-ho volem trobar-ne l’essència”. Joana Gomila mira d’explicar amb paraules allò que ha fet amb sons a Folk Souvenir, el disc que ha publicat amb Bubota Discos: explorar la música popular de Mallorca, experimentant amb la forma i acostant-se a la sampledèlia i el free jazz . Un collage sonor que inclou cançons tradicionals, versos manllevats a Antònia Font, arxius d’àudio enregistrats per Alan Lomax, una partitura inèdita del besavi d’un amic i fins i tot la veu de la seva padrina, que recorda cançons a pesar del maleït Alzheimer. “Si un dia desapareguessin tots els aparells que reprodueixen la música i no hi hagués cap partitura, només quedaria la música popular, la que tenim al cap”, reflexiona la Joana, que per preparar els membres del grup per a la gravació els va convidar tres dies a Mallorca perquè es trobessin ‟amb la gent que continua fent música tradicional”. Més que un souvenir del passat, el disc és una finestra al present i al futur. D’aquí ben poc, el 16 de febrer, la tindrem al Tradicionàrius.

El rebot de la percussió, el baix profund, el contratemps que no descansa, la guitarra amb wah-wah i l’orgue juganer, però també el do per a la melodia enganxosa, fins i tot el deix arrossegat i l’accent jamaicà i, de tant en tant, algun mot en patuès. Si no sabéssim que és càntabre -ara establert a França- pensaríem que Marcus I és algun cantant desconegut de l’escola de Bob Marley i que el seu primer treball, Inner calling (2016), es va gravar als anys 70. Però no, aquest músic enamorat del roots reggae va néixer a Santander, després va formar part dels Tasty Grooves i ara ha iniciat una carrera en solitari acompanyat per la Tucxone Army, una banda consagrada a reivindicar la cultura roots jamaicana. Entre els seus referents, no només Marley i els Wailers: també Horace Andy, Johnny Clarke, Max Romeo, Little Roy, Fred Locks, Burning Spear... Marcus I coneix bé les fonts i a més és un magnífic compositor, de fet, es dedica a escriure cançons per als cantants que graven per a Tucxone Records, un segell madrileny que estima la música negra i la màgia de les gravacions analògiques dels anys 60 i 70, ja siguin de soul, reggae o afro.

Música i poesia. Totes dues disciplines serveixen per expressar allò que tant costa de dir amb la nostra parla habitual. Hi podríem afegir la dansa, la pintura o tantes altres expressions artístiques que treballen amb les emocions i els sentiments abans que amb la raó, però per a Natàlia Miró do Nascimento són la poesia i la música les que, enredant-se com dues serps, donen forma al seu univers creatiu particular. D’una banda, Casasses, Espriu, Carner, Verdaguer, Vinyoli, Maria Mercè Marçal... De l'altra, Patti Smith, PJ Harvey i, sí, també la tradició de la música popular brasilera (Elis Regina, Maria Bethânia, Luiz Gonzaga...) que li ve per part de mare. Aquest còctel d'influències, de vegades dens, de vegades tendre i d'altres estripat, ja va passar per la seva batedora amb Orlando (2014), i ara es consolida i troba continuïtat amb Ígnia (2016), un disc que manté l'anglès com a primera llengua però que segueix fent incursions en català i portuguès: és marca de la casa. El presenta el 21 de desembre a La [2] de la Sala Apolo amb una banda molt ben greixada i convidats de luxe com Jaume Pla (Mazoni) i Enric Casasses.

Mr. Pickens forma part d’una comunitat de l’Església baptista en què els homes es reuneixen per llegir la Bíblia mentre les dones, com a molt, es dediquen a servir-los suc de poma. Potser és per això que Donna Lee, filla de l’amfitrió de la vetllada, decideix divertir-se afegint una generosa dosi de vodka als gots. És una de les divertides escenes de Modern baptists, brillant i agredolça novel·la de James Wilcox traduïda recentment al castellà per l’editorial Contra, sota el títol de Tula Springs. El llibre forma part d’ El cànon occidental de Harold Bloom, però l’escriptor de Louisiana -que ha seguit publicant- no ha triomfat mai comercialment. Mentre els seus editors l’animen a trobar la història que faci volar els llibres de les llibreries, ell s’entesta a fer desfilar per les seves novel·les galeries de personatges que semblen desmentir la idea del Somni Americà. Perdedors sense pena ni glòria, chonis de centre comercial, actors fracassats que malviuen passant cocaïna i fervents lectors de la Bíblia amb idees racistes i retrògrades. Els que pul·lulen per Modern baptists vivien al sud dels Estats Units de Reagan, però qui sap si ara votarien Trump.

Si ja has après a pronunciar el seu cognom sense vacil·lar és que molt probablement ja estàs enganxat a la seva música. De motius no te’n falten: el seu segon treball, Love & hate, és una autèntica meravella, un d’aquells discos de música negra que faran que recordis el 2016. Londinenc de pares ugandesos, aquest cantant, compositor i guitarrista de 29 anys no ha inventat res, però la seva veu sembla que provingui d’unes profunditats a les quals ja no estem acostumats. Fins i tot els arranjaments de les cançons -amb gran profusió de cors i cordes- apel·len a una època extinta, l’era daurada del soul, uns anys en què regnava el so analògic i un treball d’estudi cuidat fins a l’últim detall. Un so luxós però real, amb la grapa necessària per no caure en l’artifici banal de les produccions ensucrades, un equilibri gairebé impossible perquè tampoc cau en el revival d’imitació. El soul clàssic, com ja va demostrar Amy Winehouse, no és una música d’època sinó una manera de sentir i fer música des de les entranyes, ahir, avui i demà. Dimecres, 16 de novembre, ho podrem comprovar en persona perquè serà a la sala Bikini, dins del Festival del Mil·lenni.