Tres minuts i un segon de glòria garantits. Sent sincers, entre el públic amb prou feines hi ha un centenar de persones, però per a Tomàs Torres i Pol Mut és una oportunitat històrica: "Mai hem pujat dalt d'un escenari. De fet, és el primer cop que agafo un micròfon", reconeix el Tomàs, que és qui ha de cantar. Són de Benimaclet (València) i han vingut fins a Vila-seca per participar en el KLK, un concurs itinerant de música urbana en català patrocinat per Carnet Jove que vol ajudar a formar i impulsar els joves talents que s'inicien amb aquest tipus de música que cada cop té més seguidors. Els nostres valencians es diuen Avant, i dalt de l'escenari canten Ara que em veu. No ha anat pas malament, i el jurat ha quedat satisfet: passen a la final. Estan cada cop més animats, però s'han topat amb la Cloe, una noia de 22 anys que amb la seva Trampa i la seva naturalitat ha fet vibrar el públic: "Nene, diga'm per què marxes. És per mi o n'has trobat una altra?", canta aquesta barcelonina de Sarrià. Els dos membres del jurat són l'Arnau i el Pol, de Flashy Ice Cream, i ho tenen clar: la Cloe guanya la quarta edició del KLK. A més d'endur-se les abraçades i els petons de les amigues i dels pares que l'han vingut a veure, tindrà l'oportunitat de publicar un single amb Delirics.

'Operación Camarón'

(2 estrelles)

Direcció: Carlos Theron. Guió: Josep Gatell i Manuel Burque. 105 min. Espanya (2021). Amb Julián López, Natalia de Molina i Carlos Librado. Estrena als cinemes

]]>

A Catalunya tenim un mètode infal·lible per mesurar la popularitat d’un músic: aparèixer a la cançó coral de La Marató de TV3. En l’edició del 2020 hi havia Miki Núñez, Antonio Orozco, Els Catarres, Nina, Dyango. I Lildami, prova concloent que la música urbana en català ha entrat definitivament en l’imaginari col·lectiu de masses. Ha costat pràcticament vint-i-cinc anys que es deixi de pensar en la rima local com una anècdota, per començar a pensar en una escena, encara incipient, però de futur prometedor. És una qüestió de normalitat: si els joves de tot el món demanen urban, la llengua autòctona ha d’ocupar el lloc que li pertoca. El vent bufa a favor, però la clau és l’aparició d’una sèrie de músics joves, talentosos i desacomplexats que han donat un cop de puny sobre la taula. Aquests són els fets i noms clau dels versos de passat, present i futur de la música en català.

]]>

Conèixer els museus per dins, riure sense parar a Girona i vibrar amb Oques Grasses i Zoo a Manresa són algunes de les 10 activitats culturals que proposem per a divendres, dissabte i diumenge.

]]>

“Abraçat a la desídia mentre busco a Infojobs”, cau a plom en la segona estrofa de la cançó No sé què fer. “És que no tenia feina, i no en trobava. Estava ensorrat, i encara sort que després em va sortir un curro”, recorda Yung Rajola, àlies artístic de Quintí Casals Baldomà (Lleida, 1994). No sé què fer és una de les cançons de Cor trencat (Halley Supernova, 2021), un disc de trap trist que funciona com a retrat d’una generació emprenyada. “Vam néixer en anys d’opulència, de pel·lícula de Disney. Ens van pintar un món de color de rosa i després el dia s’ha posat negre negre negre, i no para de ploure”, diu Casals mirant de sintetitzar un estat d’ànim que només necessita una guspira per passar de l’ensopiment a la ràbia. “Trobo normal el que ha passat als carrers aquesta setmana arran de l’empresonament del Pablo Hasél. Al final, tot el que està passant no va sobre el Pablo, sinó sobre moltes altres coses. Ha sigut la gota que ha fet vessar el got”, assegura. 

]]>

Damià Rodríguez (Terrassa, 1994), més conegut com a Lildami, va fer forat dins el trap català amb el disc Flors mentre visqui (2009). Les rastes i la simpatia pel pop van contribuir a perfilar una personalitat musical pròpia que es consolida a Viatge en espiral (Halley Records, 2021), un àlbum sense rastes i en què la música urbana és una finestra oberta a influències tan diverses com el hip-hop d'Anderson Paak, el reggaeton romàntic i l'havanera.

]]>

“Teníem muntada tota una gira per al 2020, sobretot de festes majors. És interessant, perquè vol dir que ja s’estava apostant pel trap en un context fins ara dominat pel mestissatge i per grups de versions”, explica Oriol de Ramon, del duo mataroní The Tyets, un dels noms més rellevants de l’escena catalana de trap i en general de les anomenades músiques urbanes. Tot i que la pandèmia ha ajornat el canvi de tendència, l’assalt del trap i el reggaeton a les programacions d’estiu sembla inexorable. Al cap i a la fi, l’envelat sempre ha acabat recollint el ritme del moment, ja fos la sardana, el swing, el mambo o el rock.

]]>

La regidora de Cultura, Turisme i Esport de l'Ajuntament de Madrid, la catalana Andrea Levy, ha mostrat sempre el seu suport a les xarxes socials als artistes i grups a qui ha cregut convenient fer costat. De fet, també era habitual veure-la a concerts i festivals musicals, quan se'n feien. Un dels artistes que havien merescut l'entusiasme de la popular és el cantant de 'trap' Yung Beef, a qui Levy va aplaudir a través de Twitter. Tot i això, l'efecte que Levy podia esperar en resposta al seu suport públic no va ser tal, ja que l'artista, en comptes de fer-se 'amic' de la política, s'hi ha mostrat bastant més hostil.

]]>

“Chándal, cadenas, soy un hortera. / Me gusta mala, parece Cruella. / Soy de favela, ahora juego en primera ”. En només deu segons de cançó, Yung Beef ja ha citat dues de les peces de roba que la música urbana ha tornat a posar d’actualitat. Ritmes com el trap han aconseguit que marques esportives populars als 80 i als 90 -Fila, Kappa, Champion, Umbro, Buffalo o Ellesse- inundin ara les xarxes socials. En moda no és estrany que les tendències reapareguin cíclicament. Però, com s’ho han fet per tornar a través d’artistes i consumidors que -en alguns casos- no van viure aquestes dècades? “Aquestes marques estaven adormides i apartades del mercat de l’esport pel domini de Nike i Adidas, però en els últims anys la música urbana ha reivindicat sense complexos peces del hip-hop d’aleshores”, explica Daniel Cantó, consultor creatiu i professor a l’escola superior de disseny LCI Barcelona. L’expert en comunicació i cofundador de l’agència Amano, David Peris-Mencheta, coincideix en el diagnòstic. El moviment s’ha produït des de baix (impulsat per aquestes tribus urbanes), però les marques han aprofitat l’onada: “No els ha fet falta innovar gaire, només adaptar-se als codis d’ara”.

]]>

“Fa falta ser d’Atlanta per fer trap ”. Amb aquesta frase s’havia presentat en alguna ocasió el cantant 21 Savage, una de les principals figures actuals del trap americà. Nominat a dos Grammy i guanyador de diversos premis Billboard, fins ara a les entrevistes se’l descrivia com un noi de vint-i-sis anys amb un suau accent del sud i una joventut marcada pel crim i les drogues als barris més marginals d’Atlanta. Una descripció que li esqueia molt bé com a artista d’aquest gènere musical però que ara ha resultat tenir alguns forats negres.

]]>

Sembla que hagi de sortir volant en qualsevol moment. Alt i prim, la roba llampant de xandall se li aixeca a cada cop d’aire. Lildami és lleuger, però no només per la seva complexió física, sinó perquè se sent cofoi. Són dies freds a Barcelona, però Damià Rodríguez s’arromanga i deixa veure els tatuatges als braços. Per fi els pot lluir quan vol: fins fa no gaire treballava per a una multinacional i havia de portar una camisa que els amagués. Ara s’ha tirat a la piscina per la música. I hi havia aigua.

]]>

El 'traper' i activista LGTBI porto-riqueny Kevin Fret ha sigut assassinat aquest dijous a la capital de Puerto Rico, San Juan. Fret, de 24 anys, va rebre vuit trets mentre conduïa una moto, segons informa la BBC. Kevin Fret era el primer artista de 'trap' llatinoamericà obertament homosexual. Es desconeix el culpable i la policia de San Juan ha obert una investigació per aclarir els fets.

]]>

Lildami, figura emergent de l'escena 'trap' catalana, i el productor Sr. Chen fan servir la línia de baix de la cançó 'Al mar', dels Manel, com a pal de paller al voltant de la qual aixequen 'La dels Manel', un dels temes de l'àlbum 'Flors mentre visqui' (Halley Records), que publiquen aquest dijous.

]]>

“El trap és una cultura de cul i en fa bandera”, llegim al primer llibre que escriuen a quatre mans Borja Bagunyà i Max Besora. És un experiment amb pocs precedents en la literatura catalana, una col·lecció de cròniques i reflexions -amb un fil narratiu que tendeix a la paranoia- al voltant d’una de les músiques urbanes més controvertides del present. Bad Gyal, Pxxr Gvng, C. Tangana, Pimp Flaco, P.A.W.N. Gang i Yung Beef són alguns dels grups que apareixen en les gairebé 300 pàgines de Trapologia, que combina textos escrits en una prosa que tan aviat parodia els textos acadèmics com el periodisme gonzo o el terrorisme ortogràfic i gramatical que practiquen els seus artífexs. “ Am mi nos juga ni as replikaa / am mi no passis ni una mica ”, canta Bad Gyal a Pai, versió del Work de Rihanna. El tàndem format per Bagunyà i Besora, que al llibre es reinventen com a Bugga Boss i Maximus Big, juguen a incorporar les múltiples subversions del trap a la literatura catalana amb l’objectiu de dinamitar-ne l’exquisidesa i la correcció. “És la venjança de l’home del subsòl -escriuen- que retorna per denunciar les proses desnerides i onanistes dels novel·listes de saló que no han trepitjat mai el que es podreix a les voreres”.

]]>

Si encreuéssim l’Elvira Hancock d’ El preu del poder amb la Juani de Bigas Luna, ens acostaríem molt a la figura de La Zowi, la reina del trap espanyol; títol que l’acompanya des de fa uns anys. Heroïna del nou pop que es consumeix en massa a YouTube, té el carisma i la força expressiva suficients per no ser presentada de manera reduccionista com la parella sentimental de Yung Beef, el seu homònim masculí en això del trap, i padrí musical. El seu últim hit, la turgent Llámame, i el videoclip que l’acompanya, presenten novetats en la seva imatgeria de femme fatale. Encara conserva el costat felí de Bitch te quemas i Baby come n get it, però per primera vegada la veiem innocent i vulnerable.

]]>

Ja no és necessari haver crescut al gueto per adoptar una estètica pseudoquinqui. El xandall està de moda. També ho estan els tatuatges, les cadenes, els estampats de camuflatge, els anells d’or, els bucket hats o les gorres. Elles porten arracades d’anella gegants, mitges de reixeta, crop tops, ungles fantasia i el tanga per damunt dels micro shorts. Ah, i també un cigarret a la boca i la mirada desafiant. Un look que fins fa poc només ens atrevíem a situar en ambients poligoners però que sembla que ara ha començant a democratitzar-se.

]]>

Si el novembre del 2017 encara no saps què és el trap, pot voler dir que o desconeixes la paraula internet o vius embalsamat en vida. Per tant, el més normal és que et sonin noms com Pxxr Gvng, Kinder Malo i Cecilio G, entre d’altres, que sumen milions i milions de visites al mitjà predominant en el consum de música, YouTube. D’entre tots els combos del panorama, només n’hi ha un que s’expressi en català, i a més ha sigut pioner de l’estil a Catalunya: la P.A.W.N. Gang, una crew de MCs graciencs formada per Teuma Thug, Monrra Straps, Lil Guiu, Good Jan, Yung Mare i Willfree. “Defensem la ironia i el riure, principalment riure’ns de nosaltres mateixos i dels clixés del món del rap. Però per sobre de tot, fem música seriosament i amb el cor”, explica Yung Mare.

]]>

Entres a YouTube i mires Switch, l’últim vídeo d’una de les promeses més brillants del trap estatal. Hi veus tres joves jugant una partida d’algun videojoc que no coneixem. A la taula hi ha una gerra d’aigua i restes de menjar ràpid. Quan es va gravar devia fer calor perquè tenen un ventilador encès al costat i s’empenyen mútuament una mica per despistar-se i guanyar la partida. Un d’ells està fumant, la resta no. Podrien ser tres adolescents qualssevol en una casa sense pares, però són Damed Squad, el trio de l’Ametlla del Vallès que sembla destinat a canviar el panorama amb produccions calidoscòpiques i bonhomia teen. El productor és Enry-K i les veus les posen Lil Moss -d’origen marroquí, que canta en castellà i en francès- i Mishii -d’origen japonès, que canta en anglès-, i no són gens com et podries imaginar.

]]> En el món de la música hi conviuen molts paradigmes i escenes, però de tant en tant n’apareix un que eclipsa la resta i crea la sensació que tot està a punt de canviar per sempre. És el cas de la mal anomenada escena trap espanyola. El trap és un subgènere del hip-hop nascut en l’era digital. Sonen baixos angoixants i un ritme sec i encabritat, veus normalment molt filtrades i històries de mala vida –relacionades sobretot amb temes de droga–, i compta les seves reproduccions a YouTube per milions. Des de l’esclat de la fama de grups com Pxxr Gvng s’ha posat l’etiqueta trap a qualsevol artista que faci música urbana, un nom que engloba estils tan diferents com el hip-hop, l’R&B, el dancehall, el grime o el reggaeton i que en gran part del món ja s’ha convertit en el nou pop.

]]>