El naixement del reggaeton a Panamà explica moltes històries sobre els fluxos migratoris i la política a Centreamèrica. Amb la construcció del canal de Panamà es va anar a buscar mà d’obra barata als països més pobres de la zona, i els immigrants de la primera onada es van mantenir segregats durant dècades en guetos i van conservar els vincles amb els seus països d’origen. Entre aquesta fornada d’immigrants, un dels grups més importants provenia de Jamaica, i es va mantenir aïllat i marginat als barris més pobres i conflictius del país, que més tard connectaria la companyia de busos Diablo Rojo.

Corren nous temps per als abanderats del trap nacional. El trio de frontmen que encapçalaven Pxxr Gvng reneix amb un nom de ressonàncies religioses però de clar esperit pagà. Dels mil i un projectes on encara militen (en solitari o acompanyats, el seu arbre genealògic de referències és una bogeria), el que es presenta amb l’explícit Pxxrificación és el més embogit i rabiós. Un EP de sis cançons amb bases dels nord-americans 808 Mafia on es reivindiquen com els pares de l’estil en terres espanyoles. Ara bé, això del trap encara és un misteri per a molts. Segons Khaled, “el trap és el trap i va més enllà de la música”. “La gent no ho acaba d’entendre. És 50% música i 50% actitud. El trap surt de tot el que és fotut de la vida real: de la runa, dels guetos, del tripijoc, de les drogues... Emergeix d’aquesta merda. No es tracta d’un gènere musical que doni un missatge concret, o res semblant. El trap, en definitiva, és el carrer”.

KAURISMÄKI POSA EL DIT A LA NAFRA

Un sirià que fuig de la guerra arriba a Hèlsinki sense papers, però trobarà un home que potser el pot ajudar. Aki Kaurismäki propicia que dues persones que volen refer la seva vida i venen de mons oposats es trobin: un ve de l'horror, l'altre de la societat del benestar.

]]>

Penseu en una banda de trap qualsevol, la primera que us vingui al cap. En teniu un bon grapat per escollir: Pxxr Gvng, Cecilio G, Kinder Malo, Pimp Flaco, Kidd Keo o qualsevol altra. Si no us sonen aquests noms és que encara no coneixeu el moviment underground més popular entre els adolescents de l’Estat, una escena que ha mutat la relació entre grups i públic aplicant els seus propis codis i normes. Es tracta d’una generació que no compra discos, ni escolta àlbums a Spotify, però que ha generat autèntics ídols només a través de YouTube o de les xarxes socials. Els artistes de trap no esperen els royalties de les escoltes que generen i sí augmentar cada dia que passa les reproduccions dels seus clips, amb què guanyen molts més diners que amb la música en traproyalties streaming I no hi ha dubte que la fórmula els funciona. Un exemple, el trapper Kinder Malo ha aconseguit més de quatre milions de visites amb la cançó La ley de Eddie Murphy, una xifra que duplica la de bandes com Izal o Vetusta Morla, caps de cartell dels festivals de pop arreu d’Espanya. Si ens fixem en Pxxr Gvng, segurament el fenomen musical més important aparegut a Catalunya de l’últim lustre, les dades es disparen, amb clips que superen els set milions de clics.

]]>