<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[Ara.cat - pxxr gvng]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.ara.cat/etiquetes/pxxr-gvng/]]></link>
    <description><![CDATA[Ara.cat - pxxr gvng]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="http://www.ara.cat:443/rss-internal" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[El ‘reggaeton’  com no te l’han explicat mai]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/musica/reggaeton-no-han-explicat-mai_1_3845903.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/57d95c6b-65ee-46aa-b272-a6b78d1197c3_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>El naixement del <em>reggaeton</em> a Panamà explica moltes històries sobre els fluxos migratoris i la política a Centreamèrica. Amb la construcció del canal de Panamà es va anar a buscar mà d’obra barata als països més pobres de la zona, i els immigrants de la primera onada es van mantenir segregats durant dècades en guetos i van conservar els vincles amb els seus països d’origen. Entre aquesta fornada d’immigrants, un dels grups més importants provenia de Jamaica, i <strong>es va mantenir aïllat i marginat als barris més pobres i conflictius del país</strong>, que més tard connectaria la companyia de busos Diablo Rojo.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Quique Ramos]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/musica/reggaeton-no-han-explicat-mai_1_3845903.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 16 Jul 2018 09:31:54 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/57d95c6b-65ee-46aa-b272-a6b78d1197c3_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[El ‘reggaeton’  Com no te l’han explicat mai]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/57d95c6b-65ee-46aa-b272-a6b78d1197c3_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[Oblida els prejudicis associats a un gènere que en realitat té una història plena de matisos i alternatives  al ‘Despacito’. Dels busos panamenys a les festes LGTBI fins a arribar a macrofestivals com el Reggaeton Beach Festival o les festes Suave a Razzmatazz. Qui no mou el cul és perquè no vol]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Hormones a la pista de ball. Un nou so revoluciona la nit barcelonina]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/hormones-pista-ball-revoluciona-barcelonina_1_2810475.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>En el món de la música hi conviuen molts paradigmes i escenes, però de tant en tant n’apareix un que eclipsa la resta i crea la sensació que tot està a punt de canviar per sempre. És el cas de la mal anomenada escena <em>trap</em> espanyola. El <em>trap</em> és un subgènere del hip-hop nascut en l’era digital. Sonen baixos angoixants i un ritme sec i encabritat, veus normalment molt filtrades i <strong>històries de mala vida</strong> –relacionades sobretot amb temes de droga–, i compta les seves reproduccions a YouTube per milions. Des de l’esclat de la fama de grups com <strong>Pxxr Gvng</strong> s’ha posat l’etiqueta <em>trap</em> a qualsevol artista que faci música urbana, un nom que engloba estils tan diferents com el hip-hop, l’R&B, el <em>dancehall</em>, el <em>grime</em> o el <em>reggaeton</em> i que en gran part del món ja s’ha convertit <strong>en el nou pop</strong>.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Quique Ramos]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/hormones-pista-ball-revoluciona-barcelonina_1_2810475.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 01 Jun 2017 22:00:00 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[Alguna cosa està passant al Poblenou. Es diu Fuego i és la festa de hip-hop, ‘trap’ i nou pop de la sala Razzmatazz que triomfa entre els joves de 18 a 25 anys. Ens hi arribem per entendre de què va la cosa]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Màfia, drogues i 'swag']]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/musica/mafia-drogues-swag_1_3852528.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/f9fe53a1-ca7e-4259-b07e-ddb50bde8116_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Corren nous temps per als abanderats del <em>trap</em> nacional. El trio de <em>frontmen</em> que encapçalaven <strong>Pxxr Gvng</strong> reneix amb un nom de ressonàncies religioses però de <strong>clar esperit pagà</strong>. Dels mil i un projectes on encara militen (en solitari o acompanyats, el seu arbre genealògic de referències és una bogeria), el que es presenta amb l’explícit <em>Pxxrificación</em> és <strong>el més embogit i rabiós</strong>. Un EP de sis cançons amb bases dels nord-americans <strong>808 Mafia</strong> on es reivindiquen com els pares de l’estil en terres espanyoles. Ara bé, això del trap encara és un misteri per a molts. Segons <strong>Khaled</strong>, “el <em>trap</em> és el <em>trap</em> i va més enllà de la música”. “La gent no ho acaba d’entendre. És 50% música i 50% actitud. El <em>trap</em> surt de tot el que és fotut de la vida real: <strong>de la runa, dels guetos, del tripijoc, de les drogues...</strong> Emergeix d’aquesta merda. No es tracta d’un gènere musical que doni un missatge concret, o res semblant. El <em>trap</em>, en definitiva, és el carrer”.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Xavi Sánchez Pons]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/musica/mafia-drogues-swag_1_3852528.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 07 Apr 2017 06:23:19 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/f9fe53a1-ca7e-4259-b07e-ddb50bde8116_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Màfia, drogues i 'swag']]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/f9fe53a1-ca7e-4259-b07e-ddb50bde8116_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[Rebatejats com Los Santos, Khaled, Kaydy Cain i Yung Beef diuen adeu a Pxxr Gvng i ressusciten en la seva versió més crua]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Setmana del 'Play', 7-13 d'abril de 2017]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/setmana-del-play-dabril_1_2812465.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/8fc9f48f-f88e-4e3b-8757-fb59a89a1a59_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><h3>KAURISMÄKI POSA EL DIT A LA NAFRA<h3/><p>Un sirià que fuig de la guerra arriba a Hèlsinki sense papers, però trobarà un home que potser el pot ajudar. Aki Kaurismäki propicia que dues persones que volen refer la seva vida i venen de mons oposats es trobin: un ve de l'horror, l'altre de la societat del benestar.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Ara Play]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/setmana-del-play-dabril_1_2812465.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 06 Apr 2017 22:02:51 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/8fc9f48f-f88e-4e3b-8757-fb59a89a1a59_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Setmana del 'Play', 7-13 d'abril de 2017]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/8fc9f48f-f88e-4e3b-8757-fb59a89a1a59_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El ‘trap’, qüestió de gènere]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/trap-questio-genere_1_2820064.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/719087db-be80-4810-8948-d9981063a62f_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Penseu en una banda de <em>trap </em>qualsevol, la primera que us vingui al cap. En teniu un bon grapat per escollir: <strong>Pxxr Gvng, Cecilio G, Kinder Malo, Pimp Flaco, Kidd Keo</strong> o qualsevol altra. Si no us sonen aquests noms és que encara no coneixeu el moviment <em>underground</em> més popular entre els adolescents de l’Estat, una escena que ha mutat la relació entre grups i públic aplicant els seus propis codis i normes. Es tracta d’una generació que no compra discos, ni escolta àlbums a Spotify, però que ha generat autèntics ídols només a través de YouTube o de les xarxes socials. <strong>Els artistes de  trap no esperen els royalties de les escoltes que generen i sí augmentar cada dia que passa les reproduccions dels seus clips, amb què guanyen molts més diners que amb la música en </strong><em> trap</em><em>royalties</em><em> streaming</em> I no hi ha dubte que la fórmula els funciona. Un exemple, el <em> trapper </em>Kinder Malo ha aconseguit més de quatre milions de visites amb la cançó <em> La ley de Eddie Murphy</em>, una xifra que duplica la de bandes com Izal o Vetusta Morla, caps de cartell dels festivals de pop arreu d’Espanya. Si ens fixem en Pxxr Gvng, segurament el fenomen musical més important aparegut a Catalunya de l’últim lustre, les dades es disparen, amb clips que superen els set milions de clics.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Jordi Garrigós]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/cultura/trap-questio-genere_1_2820064.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 21 Jul 2016 21:21:21 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/719087db-be80-4810-8948-d9981063a62f_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[El ‘trap’, qüestió de gènere]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/719087db-be80-4810-8948-d9981063a62f_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[L’estil musical que triomfa entre els adolescents genera polèmica per presumptes actituds masclistes. Alhora cada cop més dones decideixen fer les seves pròpies cançons. Elles mateixes ens ho expliquen]]></subtitle>
    </item>
  </channel>
</rss>
