A banda que resulti sempre decebedor sentir els polítics barallar-se mentre es produeixen grans desgràcies, la crisi política en sordina que s'ha produït al voltant dels –espantosos– incendis d'aquest estiu a la península Ibèrica és indiciària de per on discorrerà el debat públic en el nou curs de la política espanyola. El context, que coneixem prou, el va resumir José María Aznar amb la seva crida al setge i demolició del govern presidit per Pedro Sánchez: “qui pugui fer, que faci”. D'aquí és d'on venim, d'una campanya permanent per fer descarrilar el govern de coalició d'esquerres que es va reeditar a conseqüència dels resultats de les eleccions de juliol de 2023. Una campanya sense treva en la qual ha valgut literalment tot, des de la construcció i la defensa a ultrança de mentides que sempre tendeixen a explotar les pors de la ciutadania fins a la utilització de la justícia i la policia per destruir adversaris polítics, passant per l'erosió de les institucions i fins i tot de l'ordre constitucional, quan al PP i a Vox no els encaixa amb les seves històries de por i odi. El catalitzador de tot plegat, evidentment, és el mateix Pedro Sánchez, convertit en un monstre de fira a l'estil del que en temps anteriors han representat Puigdemont, Otegi, Junqueras, Carod-Rovira o Arzalluz, per dir-ne uns quants. La novetat és que, per primera vegada, sigui un president espanyol qui sigui exhibit a la picota perquè tothom que s'hi animi pugui denigrar-lo.

L'última iniciativa del PSOE per frenar els casos de lawfare eliminant la possibilitat que els partits puguin exercir l'acusació popular ha encès el cap de files del PP. Alberto Núñez Feijóo la veu més pròpia "del règim de Maduro o de Franco" que d'una democràcia. El PSOE va presentar aquesta proposició de llei amb l'objectiu de desactivar el cas contra Begoña Gómez i evitar que es puguin continuar obrint investigacions judicials basades en retalls de premsa. "És perfectament homologable a un règim dictatorial", ha clamat Feijóo en una entrevista a Onda Cero aquest dilluns. Urgeix, segons ell, acabar amb el govern de Sánchez, però els populars i els seus aliats de l'extrema dreta no tenen prou vots per aconseguir-ho. Per això, Feijóo ha demanat ajuda a Carles Puigdemont per fer que els set vots de Junts al Congrés se sumin a una hipotètica moció de censura amb l'objectiu que el PP pugui arribar a la Moncloa. El compromís de Feijóo és que seria una arribada tècnica simplement per convocar eleccions generals.

El govern espanyol negociava in extremis amb els socis d'investidura per intentar salvar la reforma fiscal i la transposició europea d'un tipus mínim del 15% de l'impost de societats que s'havia de votar aquesta tarda a la comissió d'Hisenda del Congrés. Però ha preferit ajornar una altra vegada —ja ho va fer dilluns— la sessió i donar-se més marge. La fragilitat de Pedro Sánchez torna a posar-se de manifest a la cambra baixa. Ara, la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero (PSOE), tindrà fins al dilluns de la setmana que ve per lligar els vots dels socis d'investidura i intentar salvar tant la iniciativa europea, com el nou paquet fiscal.

A la reforma fiscal del govern espanyol no li paren de sortir detractors. Aquest dimecres el sector immobiliari ha sortit en tromba contra una de les mesures fiscals que el PSOE i Sumar han posat damunt la taula: acabar amb el règim fiscal especial que ara tenen les societats anònimes cotitzades d'inversió en el mercat immobiliari (socimis). Aquests vehicles d'inversió tenen un tracte fiscal molt favorable des de fa anys.

Des del desembre del 2018 que el Consell General del Poder Judicial no té un president en plenes funcions, i així continuarà sent. Ni aquest dimarts ni aquest dimecres, i després de diverses reunions i gairebé una desena de votacions, els nous vocals de l'òrgan no han aconseguit posar-se d’acord sobre qui els ha de presidir. La culminació de la renovació de l’òrgan de govern dels jutges a l’estat espanyol, després de l’acord de finals de juny entre el PSOE i el PP per fer-ho possible, haurà d’esperar, almenys, fins al dilluns vinent, quan es tornaran a reunir per intentar-ho de nou.

1. Un expresident. Carles Puigdemont. Aviat farà sis anys del seu exili a Waterloo i, pel qui dia passa any empeny, havia anat perdent pistonada en la rutina política, en el poder del partit i en la presència mediàtica. De cop i volta, però, Pedro Sánchez el va menystenir en campanya electoral dient que abans era un problema i que ara “Puigdemont no és més que una anècdota”. I ho va reblar: “La seva paraula val el que val la seva declaració d’independència, és paper mullat”. Els resultats electorals del 23-J han volgut que les declaracions que no valguin gran cosa siguin les d’un líder socialista que per ser investit president necessita, de totes totes, els vots de Junts. I Puigdemont, amb la clau a la mà, ha revifat, ha sabut aprofitar el moment i s’ho farà gruar. N’ha tingut prou amb tres paraules, dites en una conferència en un hotel de Brussel·les, per fer trontollar l’Espanya de les cavernes. Amnistia, referèndum i unilateral. A les seves oïdes, a quina pitjor. Una no la suporten, l’altra els fa urticària i la possibilitat de tornar a brandar la independència els encén, els col·loca i els deixa en aquell estat de l'“a por ellos”, on va semblar que es trobaven a gust. La democràcia ha volgut que el mateix Puigdemont que va guanyar les eleccions europees a Catalunya amb un milió de vots, a qui van empresonar a Alemanya, a qui van detenir a Sardenya, però que sempre se’n va sortir sense que Pablo Llarena li pogués posar el llacet, ara sigui l’amo de la governabilitat. Volien el seu cap com un trofeu de caça i resulta que és ell qui té, a les seves mans, el futur immediat d’Espanya. 

ALIANÇA. L’acord per aprovar els pressupostos generals de l’Estat té una gran rellevància per a la política espanyola, perquè consolida una aliança entre la majoria progressista del govern i les esquerres perifèriques i sobiranistes. És una entesa que permet pensar que el bloc que va investir Pedro Sánchez no era fruit d’un alineament conjuntural, i que el líder del PSOE, contràriament al que dicta la seva pròpia llegenda, és capaç de fer apostes a llarg termini i defugir el tacticisme que semblava consubstancial a la seva manera de fer. Firmar un acord amb Rufián i Otegi segur que té un preu; i escanyar Ciutadans, regalant una bona part del centre polític al PP, també. Però Sánchez deu creure que a la llarga en sortirà beneficiat, i segur que en això hi té a veure la influència de Podem -i, per tant, també dels comuns-, que massa sovint s’ha menystingut. Pablo Iglesias ha demostrat que té un pes estratègic superior al que reflecteix l’actual composició del govern. La lletra de l’acord no conté compromisos irreversibles, ni ens acosta a les repúbliques catalana i basca, com va afirmar Otegi; però té la virtut de conjurar el perill d’un govern de la triple dreta, i permet a uns i altres exhibir èxits parcials, en un moment en què els estralls de la pandèmia fan necessari un exercici col·lectiu de pragmatisme.

“Pedro Sánchez pot ser president”, diagnosticava Iván Redondo (Sant Sebastià, 1981) el 22 de maig del 2017, l’endemà de la rotunda victòria a les primàries del PSOE sobre Susana Díaz. En una publicació al seu blog The War Room -una referència al documental que s’introdueix en l’equip de campanya de Bill Clinton en les eleccions nord-americanes del 1992- ja vaticinava una moció de censura a Mariano Rajoy si la corrupció del PP s’escampava, tal com va acabar passant. Aleshores Redondo ja col·laborava amb Sánchez i es va implicar en la campanya de les primàries socialistes perquè veia en l’actual president un “líder natural”, segons apunten fonts coneixedores del consultor polític. La paraula més adient seria estrateg, puntualitzen, ja que el mateix Redondo diferenciava aquesta figura de l’spin doctor -un expert en comunicació- en una entrevista amb el líder de Podem, Pablo Iglesias, el 2016 al programa Otra vuelta de Tuerka. “El màrqueting no ho és tot, cal conèixer com funciona la política i saber què és un consell de ministres”, subratllava.

El PSOE i Unides Podem s’han compromès a aconseguir que el govern funcioni, que no hi hagi friccions -almenys en públic- entre els diferents membres de l’executiu de coalició, i evitar que la legislatura acabi abans de temps. La voluntat d’entesa i els esforços per entendre’s de les dues parts són evidents. Però també són evidents les divergències i els plantejaments dels dos partits en algunes matèries clau, com les pensions o la reforma laboral. Les primeres friccions podrien sorgir entre la ministra de Treball i diputada de Podem, Yolanda Díaz, i el titular de Seguretat Social i expresident de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), José Luis Escrivá.

Va haver-hi una època en què Pedro Sánchez feia befa de les trucades perdudes de Quim Torra i ironitzava amb l’insomni per haver de compartir consell de ministres amb Pablo Iglesias. La mateixa etapa en què el líder de Podem parlava de presos polítics i compartia a Twitter cançons de Los Chikos del Maíz. D’això només fa uns mesos. La investidura de Sánchez, gràcies a l’abstenció d’Esquerra i l’arrencada del nou govern de coalició, ha portat la vida política espanyola a cotes de realpolitik que feia temps que no es veien. Iglesias sempre ha cregut que entrar a l’executiu del PSOE era positiu per als interessos de qui representa i, alhora, ningú en coneixia millor que ell els costos. “Ens trobarem molts límits i contradiccions”, deia a la militància al novembre.

REPRESENTATIU. S’ha distribuït a tota velocitat la consigna, en l’àmbit no independentista, que el govern de Quim Torra no representa Catalunya, perquè no compta amb el suport de la majoria absoluta dels votants. Ha tret profit d’aquest raonament tan baix de sostre gent intel·ligent com Miquel Iceta, que sap perfectament el que és la democràcia representativa i com funciona. En cap democràcia parlamentària el govern representa la totalitat del vot, però entre tots hem acordat que un govern investit pel Parlament està legitimat per parlar i gestionar els problemes en nom del país. Sense anar més lluny, el govern de Pedro Sánchez té al darrere només el 38% dels vots dels espanyols. I ningú, ni per descomptat Miquel Iceta, li qüestiona la legitimitat per negociar amb la Generalitat, o amb la Unió Europea, o amb qui sigui. Prou cinisme!

La Fiscalia del Tribunal Suprem ha sorprès aquest divendres avalant que el president de la Generalitat, Quim Torra, pugui continuar sent diputat fins que hi ha hagi una sentència ferma sobre la seva inhabilitació. I ho diu justament fent seus els arguments de la defensa, és a dir, que una inhabilitació exprés com la decidida per la JEC podria afectar el dret de participació política del president i també els drets polítics dels ciutadans que el van votar si finalment és absolt pel Suprem. Aquest posicionament és del tot raonable i no hauria de ser notícia, però vistos els precedents en l'actuació de la Fiscalia és difícil resistir-se a fer-ne una interpretació política.

Els ministres de l’equip de Pedro Sánchez prendran aquest dilluns el testimoni dels seus predecessors -només en repeteixen sis- a les seus de cadascuna de les seves carteres. Pablo Iglesias, que serà vicepresident de Drets Socials i Agenda 2020, ho farà a la seu del nou ministre de Sanitat, Salvador Illa, on també jurarà el càrrec Alberto Garzón, titular de Consum, ministeri encara per crear.

Pedro Sánchez va dedicar part de la campanya electoral del 10-N a titllar l’independentisme de moviment “fracassat” i el va comparar amb la ultradreta. En el mateix període, ERC va retreure al president espanyol no tenir “principis” i va avisar que qualsevol diàleg seria “molt difícil”. Van passar les eleccions i les matemàtiques van fer el miracle. El que semblava impossible es va convertir en realitat i avui fa un mes i un dia que socialistes i republicans negocien la investidura. El balanç permet pensar en un acord pròxim, amb permís del que diguin les al·legacions de l’Advocacia de l’Estat sobre Junqueras.

La doble cita de Pedro Sánchez a la Moncloa, amb Albert Rivera, aquest dimarts al matí, i amb Pablo Iglesias, a la tarda, va posar de manifest que les opcions per formar majoria del president espanyol en funcions passen per la seva esquerra. Des de la durada de les trobades (50 minuts amb el líder de Ciutadans i més de dues hores amb el d’Unides Podem) fins al contingut de les rodes de premsa posterior, tot van ser indicis que confirmen que Rivera està avui immers en una batalla contra Pablo Casado per disputar-li el lideratge de l’oposició, durant la qual no pot fer cap concessió a l’actual inquilí de la Moncloa. En canvi, Iglesias va mostrar un to conciliador i es va mostrar convençut que el seu partit i el PSOE podran arribar a un acord que garanteixi un govern progressista durant els pròxims quatre anys, una “voluntat renovada de cooperació i entesa” que va confirmar la Moncloa.

El president del PP, Pablo Casado, ha demanat a Ciutadans que s'abstingui o voti a favor de la investidura de Pedro Sánchez per evitar que l'actual president espanyol en funcions depengui dels partits independentistes, que s'han comportat "de manera deslleial". "Hi ha partits com Ciutadans, amb qui el PSOE ja ha pactat que farien que el govern no depengués dels independentistes", ha afirmat després de reunir-se amb Sánchez a la Moncloa el líder de l'oposició, que va rebre un dur correctiu a les urnes. També ha rebaixat el to de la crítica contra Sánchez, amb qui no es reunia des de l'agost de l'any passat, però ha insistit en demanar-li que no descansi la governabilitat espanyola sobre els independentistes i tampoc en els nacionalistes bascos i navarresos, perquè segons ell defensen posicions que van contra la igualtat dels espanyols.