El músic Ferran Palau explica que va trobar l’amor de la seva vida quan tenia 10 anys. Ella tenia tres anys més, era anglesa i es deia Louise Samson. Per a ell no hi havia al món ningú més guai que aquella noia vinguda del sud de Londres. “Duia faldilles llargues i unes Dr. Martens, i sempre anava amb els auriculars, escoltant les seves cassets. El primer dia de col·le va xutar una pedra i sense voler va trencar el vidre d’una porta. Vaig pensar: «Aquesta noia mola»”. Els tres anys que es portaven aleshores eren insalvables i la Louise només se li va acostar un Sant Joan per dir-li que a una amiga seva li agradava perquè s’assemblava a un membre de Take That. “Li vaig dir que m’agradava una altra noia però no em vaig atrevir a dir-li que era ella”, explica el músic.

Li agradava el cinema de terror i volia dedicar-se als efectes especials, però ha acabat sent cantant perquè la música “dona sentit a l’existència humana”. Ferran Palau (1983) va néixer en una família humil de Collbató: “No recordo haver anat mai a un hotel, anàvem a càmpings. Els pares han sigut senzills, però sempre s'han bolcat per donar-nos allò que ens feia falta". De fet, tan bon punt li va agradar la música li van regalar una guitarra.  

En un moment en què els festivals i les festes majors han arraconat les sales de concerts com a centre neuràlgic de la música en viu, l'estiu s'ha convertit, si no ho era prou, en l'estació per excel·lència per anar a veure concerts. No només és una qüestió de bon temps i de la comoditat que ofereixen els espais oberts, sinó també de la necessitat de recuperar una vida cultural que ha perdut espai davant de l’actual ritme de vida, tan marcat pel temps que dediquem a la feina. En aquest sentit, els reis de la festa segueixen sent els festivals, gairebé tots estiuencs, que el 2022, l'últim any amb xifres contrastades, van concentrar fins a 2,1 milions d'espectadors.

Clara Peya (Palafrugell, 1986) entoma les pors i les violències que l'encotillen, les transforma i qüestiona el totalitarisme del concepte de perfecció en un disc titulat Corsé (Vida Records), que presenta aquest divendres, 15 de setembre, al Mercat de Música Viva de Vic. Aquesta vegada, el repte de la pianista inclou també la decisió de fer que cadascuna de les tretze cançons les canti una veu diferent, unes en català i d'altres en castellà. Hi participen Sílvia Pérez Cruz, Albert Pla, Ferran Palau, Marina Herlop, Salvador Sobral, Anna Ferrer, Pol Batlle, Leo Rizzi, Ede, Momi Maiga, Iris Deco, Maren i Àlex Serra.

Ferran Palau (Esparreguera, 1983), el crooner dels suburbis, continua en ratxa creativa. El misteri de l'amor, l'elogi de la diversitat i la fascinació pel cinema de terror s'apleguen a Parc (Hidden Track, 2021), cinquè àlbum amb el seu nom i el tercer de la trilogia de pop inimitable que completen Blanc (2018) i Kevin (2019).

Ferran Palau (Esparreguera, 1983) és un “obsés” del cinema de terror. “Quan era petit un dels regals més guapos que em van fer els pares va ser poder comprar una pel·lícula a la setmana durant un any. Va arribar un moment que ja havia visitat tots els videoclubs d’Esparreguera i Olesa i ja no sabia què agafar, però sí, vaig fer-me una bona col·lecció de pel·lícules de terror”, recorda. També considera Julio Iglesias “un referent”, algú que “és una obra d’art en si mateix i que és tan carismàtic que no ha de fer gran cosa perquè flipis”. A més, Palau reivindica les cançons d’amor que parlen “d’un amor tranquil, quotidià, real”, com el que el músic del Baix Llobregat té amb Louise Samson, la dona amb qui ha compartit el grup Anímic i amb qui en realitat ho comparteix tot des de fa quinze anys.

'Va ser una festa' podria ser l'eslògan que definís la sisena edició del Vida Festival de Vilanova i la Geltrú. Per dos motius: perquè ho va ser, una festa, i perquè aquesta va ser l'última frase que va entonar el cantant de Madness abans d'acomiadar-se. Ho poden corroborar els 32.500 assistents que s'han apropat aquest cap de setmana a la Masia d'en Cabanyes, una xifra rècord que marca "un màxim" per als organitzadors del Vida. És la primera vegada que el festival topa amb problemes –cancel·lació d'un nom important i ruixats de pluja puntuals– però pràcticament ni s'han notat, per l'encert en la proposta artística i el més que consolidat emplaçament. "Ens preocupava que la baixa de Beirut afectés el festival, però no hi ha hagut ni una sola persona que hagi retornat l'entrada", explica Dani Poveda, el seu director, que pensa que l'èxit del Vida és, precisament, "l'assistència massiva d'un públic fidel".

El Festival Independent del Vallès, l'Embassa't de Sabadell, ha anunciat els primers noms de la seva 11a edició. Kazy Lambist, Ferran Palau, Delaporte, Joe Crepúsculo, Cala Vento, Germà Aire, Clara Peya, Carla, Lasers i Cariño actuaran el 14 i 15 de juny al recinte de La Bassa de Sant Oleguer de Sabadell. Hi haurà tres escenaris, els dos principals i el Club, un espai paral·lel de música electrònica ininterrompuda.

01

La 30a edició del Festival Altaveu tindrà un to reivindicatiu: el director del certamen, Jordi Turtós, ha reunit una desena de concerts de músics com El Petit de Cal Eril, Ferran Palau i els nord-americans Boytoy, amb el lema 'Alça la veu', per reclamar la llibertat d'expressió. "Enguany la llibertat d'expressió s'està veient amenaçada i cal defensar-la", diu Turtós.

REW

<<

Rere tota cicatriu acostuma a haver-hi una anècdota, i la de Ferran Palau és sucosa. Es va tallar amb el cúter, però quan ho va ensenyar a la mare es va sentir una mica com Pere i el llop. La mare pensava que era una broma més d’aquell nen hipnotitzat per les pel·lícules de por i els efectes especials. “Volia ser director de cine de terror”, explica. Es passava el dia fent manualitats gore amb làtex, imaginant minipel·lícules. “Des de petit m’ha agradat el mal rotllet” és tota una declaració d’intencions en boca d’un enamorat de la música que va trigar a sentir-ne la crida. “A un nen no li interessa el solfeig ni aprendre a tocar la guitarra amb El cant dels ocells. Em van fer fora de l’escola de música després de tres anys de no fotre ni brot”.

]]>

Quatre anys després d'haver recorregut tot el país amb Hannibal, i amb Ferran Palau consolidat com un dels solistes més destacats de casa nostra gràcies a Santa Ferida (2015), Anímic publica Skin, el seu sisè disc. Presentat en societat amb una sèrie de clips que es poden veure a partir d'avui, el 'Play' us ensenya en exclusiva Inhuman, una peça en què queden palesos l'eclecticisme i la inquietud musical dels de Collbató. Sempre explorant nous mons i indagant horitzons desconeguts, Anímic fluctuen entre el folk oníric i l'electrònica suau, mentre posen a la diana l'automatizació, la deshumanització i la rutina.

]]>

"Esperem que no plogui", comenten cinc joves que somriuen nerviosos sobre un escenari envoltat de xocolatines gegants: es diuen Insiders i acaben la prova de so al carrer Providència. Segueixen mirant el cel ennuvolat, encreuant els dits perquè res els espatlli la seva gran nit a la festa major de Gràcia. A poca distància es recrea el Temps de Flors de Girona; és la plaça Rovira i Trias i acull l'ErrorFest, un festival que organitza la galeria Error Designs i que ha programat Ferran Palau per començar el seu cicle de concerts.

]]>