Sembla inevitable que els presidents francesos acabin convertint-se en Napoleó. Potser amb l’excepció de Jacques Chirac, que era realment feliç al Saló de l’Agricultura, en algun moment són deglutits per la grandeur i l’aïllament. És el cas avui d’Emmanuel Macron, que es mira el caos polític com si no anés amb ell i tria primers ministres sense treballar abans les coalicions ni les polítiques a les quals l’Assemblea Nacional haurà de donar suport. Macron està convençut de la seva infal·libilitat presidencial i ho expressa sense rubor: "Els partits polítics són els únics responsables del desordre" i "No estan a l’altura del moment". Prenent distància, ajorna convocar eleccions presidencials, però molt haurien de canviar les coses perquè acabi evitant l’arribada de l’extrema dreta.

Fa un parell de setmanes vam presentar la meva primera novel·la al teatre principal de Ljubljana, Eslovènia. També va venir la televisió nacional a entrevistar-me. Situació: hi ha dos milions d’eslovens al món, la meitat parla la llengua, però tenen unes institucions fortes, un estat que els recull i una història que els protegeix. Ho dic a la presentació, el públic m’escolta, és el meu moment Pau Casals, penso, riuen quan dic que el català és una llengua fràgil, no ho entenen, si ens multipliqueu en parlants, repliquen, ho sé, ho sé, els responc, és que no és això, és una altra cosa, espereu: és aquest desplegament, la portada d’un autor català impresa pels carrers de la ciutat, la fortalesa que es mesura en autoestima, l’energia que té qui no ha de defensar-se ni emparar-se ni encomanar-se a la sort. Pau Casals mode off. Última ploradeta: em demana que li signi el llibre una noia bosniana musulmana que aprèn català a la universitat perquè sí, just imagine què arribo a sentir. ¿És aquest arravatament per dins el que significa sentir-se part d’un lloc? ¿És aquesta mena d’emoció el que vol dir formar part d’una comunitat? ¿És aquest trobar-te amb algú que se t’assembla lluny de casa el que representa tenir-ne una?

Tercera obra històrica consecutiva del prolífic dramaturg Ramon Madaula. Diem històrica, però és més precís dir sobre personatges històrics, perquè l’autor treballa sobre fets reals però deixa lliure la imaginació, ja sigui per explicar el que va passar a la visita del xou de Buffalo Bill a Barcelona, com viu el fantasma de Jaume I el rodatge d’una sèrie sobre ell (Els conqueridors, en cartell al Teatre Goya) o l'entrellat de la trobada de Napoleó i el seu germà Josep una nit de novembre de 1808 als voltants de Vitòria.

La idea era dedicar una simfonia a l'"alliberador d’Europa", l’home que encarnava els ideals de la Revolució Francesa a principis de segle, però en coronar-se emperador el 1804 Beethoven va esborrar aquell títol de la seva partitura amb un ganivet, va deixar un forat en el paper i va acabar titulant la seva simfonia simplement Heroica. La decepció o la preocupació sobre els ideals europeus no és només cosa d’ara, doncs, sinó que es remunta a l’època on el debat també era entre els drets bàsics i la pulsió imperialista. El fenomen Napoleó va començar semblant una victòria contra els privilegis de l’aristocràcia i va acabar esdevenint un jacobinisme expansionista que ja no tenia res a veure amb la llibertat, la igualtat o la fraternitat. Una mena de premonició de Hitler: d’haver comprès les angoixes del poble a acabar lluitant contra fantasmes que ja no eren ben bé del poble.

1. OpenAI. “La cultura del món del desenvolupament tecnològic i l’enginyeria tendeix a afavorir un comportament Alfa, on vols ser el primer a treure alguna cosa nova o a obtenir un millor resultat. Això pot desincentivar treballar amb consideracions ètiques”. Ho diu, en una entrevista a El País, Margaret Mitchell, que ha estat a Barcelona i és reconeguda en el terreny de l'ètica i la intel·ligència artificial. Em sembla una consideració traslladable a molts altres camps de l’experiència. "Sempre més": el lema que fa de motor de la humanitat. Qui s’aturarà si pensa que pot arribar primer, que pot anar més enllà que els altres? En la recerca científica es pot fer més patent que en altres camps, però en definitiva és una expressió més de la voluntat de poder, que ha donat grans conquestes però també la pitjor de les catàstrofes: la pèrdua de la noció de límits, font de tants desastres ja sigui en la vida personal o en la social.

La setmana passada, Londres es va deixar conquerir per Napoleó. La première de la nova pel·lícula de Ridley Scott, el relat de la vida i la glòria del general d'èxit francès, va generar una gran expectació: un familiar directe de la figura protagonista del film va assistir a l'estrena. Joaquin Phoenix, l'actor que encarna el paper de Napoleó Bonaparte al biopic, no va ser l'únic Napoleó que hi va haver a la catifa vermella. Al mític edifici de l'Odeon Luxe de la capital britànica també hi va assistir Jean-Christophe, l'hereu de l'últim emperador francès.

L'últim pla del nou biopic al voltant de Napoleó Bonaparte és un cartell amb el nombre de morts en les batalles que va comandar, que contrasta amb les víctimes d'altres guerres. Aquesta informació obre l'interrogant sobre què mesuren aquestes dades, la grandesa del general o la seva ineptitud mortífera. Tota la pel·lícula que hem vist abans no aclareix la perspectiva. Perquè el retrat de Napoleó que ofereix Ridley Scott combina el que seria una inevitable fascinació per aquesta figura de poder absolut en l'Europa del tombant del segle XVIII al XIX amb una certa desmitificació de la seva aura a través de detalls de la vida íntima amb Josefina i dels errors en les últimes campanyes.

"França, exèrcit i Josefina". Són les tres obsessions de l'emperador Napoleó Bonaparte que relata la nova pel·lícula de Ridley Scott, que s'estrena aquest divendres 24 de novembre. El director britànic, de 86 anys, responsable de films com Alien (1979), Blade Runner (1982), Thelma & Louise (1991) i Gladiator (2000), entoma una empresa ambiciosa, el somni que Stanley Kubrick mai va poder complir: portar al cinema la biografia d'un personatge històric amb una bibliografia extensíssima i a qui el cineasta Abel Gance va dedicar una aclaparadora epopeia fílmica el 1927.

“Si us ho expliqués no em creuríeu”, va dir Napoleó Bonaparte quan, després de passar una nit sol dins la piràmide de Kheops, els seus homes van preguntar-li què li havia passat. Fos el que fos, s'ha dit que aquella experiència va transformar el militar francès i el va encaminar a convertir-se en emperador de França i dominador de mitja Europa. “És el moment clau en què Bonaparte es transforma en Napoleó”, diu l'escriptor Javier Sierra, que el 1997 també va passar una nit a la piràmide de Kheops. “Jo era periodista i volia explicar el que havia viscut Napoleó, però ho vaig passar tan malament que no vaig escriure res”, diu l'escriptor. Uns anys després, com per “exorcitzar” el record d'aquelles hores angoixants en una “foscor densa, quasi tangible”, Sierra va escriure la novel·la El secreto egipcio de Napoleón, reescrita completament el 2014 com La pirámide inmortal i adaptada ara al còmic amb guió de Salva Rubio, dibuix de Cesc Dalmases i color de Roger Surroca.

Se li ha de reconèixer, a Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), que mai no embrida la seva imaginació. Si se li ocorre una idea per a una premissa argumental que pot donar-li joc, per audaç o extravagant o complicada de fer plausible que sigui, l’escriu. I, segons com, la complementa amb una segona idea –amb un punt d’inflexió argumental– que ho fa tot encara més audaç, o més extravagant, o més complicat.

No és la primera vegada que en una novel·la d'Albert Sánchez Piñol un monstre capgira la realitat. No és la primera vegada, tampoc, que l'escriptor escull personatges històrics reals com a protagonistes. Així i tot, la novel·la que presenta ara, El monstre de Santa Helena (La Campana, 2022), es llegeix amb la mateixa avidesa de qui avança per una història d'aventures clàssica, esquitxada de sorpreses i de girs narratius calculats amb precisió.

És finals de juny del 1809 a Girona. El gruix dels 14.000 habitants viu al Barri Vell, al del Mercadal i al de Pedret, encerclats per velles muralles, baluards i torres i resguardats pel castell de Montjuïc, amb capacitat per a 400 homes. La ciutat, immersa en la Guerra del Francès, ja s’ha enfrontat en dues ocasions a les tropes de Napoleó Bonaparte i es prepara per combatre la tercera –i la més dura i llarga– batalla. Els carrers estrets i empedrats són un batibull. No només ultimen les defenses els soldats professionals, també s’ha creat la Cruzada Gerundense amb nou companyies que sumen un miler d'homes de tots els oficis. En aquells temps, quan una ciutat patia un setge, calia tota mena de mans: des d’artillers fins a cirurgians passant per fusters que sufoquessin els focs i desperfectes provocats per la fúria dels canons. I les dones, com la resta de la població, era habitual que col·laboressin atenent els ferits i subministrant avituallament a les tropes. Però un grup de gironines van signar un fet excepcional per a l’època: van aconseguir que es constituís una companyia militar femenina, anomenada Santa Bàrbara. Va ser autoritzada pel capità general de Catalunya, que havia rebut la sol·licitud del general governador de la plaça de Girona, Mariano Álvarez de Castro, que, al dotar-la de caràcter militar, va considerar que calia el permís del seu superior.

Pierre Malinowski, un arqueòleg autodidacta proper a Le Pen i a Putin, no cap a la seva pell. Dimarts va aconseguir que les despulles del general de Napoleó Charles-Étienne Gudin, que va morir a la Campanya de Rússia i va ser enterrat a Smolensk, arribessin a França. Un pas més de la seva lluita obstinada per millorar les relacions entre l'Elisi i el Kremlin. "El retorn de Gudin és un gran símbol de reconciliació, ja que Rússia honora França i li retorna el cos de qui va ser el seu enemic i la va atacar el 1812", va declarar Malinowski a l'aeroport de Bourget després de la rebuda i la cerimònia oficial plena de pompa, carruatges i voluntaris disfressats de soldats d'època.