10 La cantant Sílvia Pérez Cruz s’ha guanyat l’èxit i el reconeixement amb la força corprenedora de la seva veu, aquesta veu d’entranyes que tot ho sotraga, als escenaris. Pel que fa als discos, ha anat adoptant formats diversos i repertoris contrastats que va revisitant i variant en una mena de contínuum. I així, les cordes sinuoses que en el seu disc anterior, Domus, ja tenien una presència important en l’esperit coral d’aquell àlbum combatiu, prenen a Vestida de nit un protagonisme definitiu com a úniques acompanyants de la veu, amb un so preciosista de cambra construït amb veu, violins, viola, violoncel i contrabaix que recorre el treball de dalt a baix.

]]> Si el temps es mesurés en diners, quants euros estaríeu disposats a rebre pel vostre? Aquest hauria de ser el baròmetre per calcular el que val escoltar els nous discos que van apareixent de Paul Weller. Quan va començar a torçar-se tot plegat? És fa difícil de dir, però podríem posar la frontera al 22 dreams (2008) i, tot i que encara li ha sortit alguna petita genialitat als discos posteriors, com el Northern soul de No tears to cry del fallit Wake up the nation (2010), el resultat general ha sigut un enorme despropòsit. La decadència definitiva és aquest A kind revolution, un elapé que comença sorprenentment bé, amb –tornem a l'aroma soul– Woo sé mama, però que segueix amb un conjunt de temes que basculen entre el múscul (Nova), el funk jazz avorrit (She moves with the Fayre), el britpop passat de moda (Hopper) i les balades repetitives (The impossible idea). Massa solos de guitarra eterns i prescindibles, i una falta d’idees alarmant per a un dels paios que millors cançons va fer al segle passat. Hi ha massa discos bons, tant nous com antics, que valen la pena, per seguir intentant-ho amb Weller.

]]> Drake ens avisava de manera molt clara a More life: les noves veus del grime i de l’afro rap londinenc, protagonistes del seu disc, estan marcant la pauta musical del carrer aquest 2017. I l’esperat i anticipat debut del raper J Hus és la confirmació definitiva: bomba imparable d’afrobeat, dancehall, pop, UK garage i grime, Common sense és un explosiu manifest dels sons que estan regenerant des de dins l’escena anglesa. En sentit contrari a la visió més hardcore, fosca i extrema del grime, que ja havia esgotat tota la seva força i excitació després de la seva brutal irrupció a principis del 2000, J Hus busca la complicitat pop, la rítmica africana i la sensualitat jamaicana per donar un plus de vitalisme, sentit lúdic i positivisme a la seva proposta. I el resultat es tradueix en un dels discos més vius, infecciosos i contaminants de la temporada, exemple simbòlic i molt determinant de la petita revolució que està vivint l’escena urbana britànica del moment.

]]> Surts de casa. Plou. És aquella hora del matí en què et dirigeixes com un autòmat cap a la feina, l’hora del dia en què encara no has tingut l’oportunitat de somriure o encara no te n’has recordat. Però comença a sonar el nou treball de Mishima, Ara i res, i mentre el senzill arpegiat de la guitarra sembla compassar-se amb la pluja, tens David Carabén dient-te a l’orella que “no hi ha una sola manera de saber que plou”. El disc comença suaument, com qui no vol la cosa, i quan entra la base rítmica ja estàs deixant entreveure el mig somriure que et faltava. De mica en mica t’adonaràs que el grup s’ha anat traient de sobre la pesantor del rock i que aquesta nova lleugeresa, l’aire que envolta les cançons, li va la mar de bé.

]]> Els pianistes arriben als quatre concerts de Serguei Rakhmàninov quan ja han assolit el domini absolut de l’instrument o quan l’arrogància els fa creure que ja estan preparats per conquerir el cim del repertori tardoromàntic. En qualsevol cas, mai han sigut un objectiu fàcil: exigeixen destresa i energia, afectació i claredat en el fraseig, per trobar l’equilibri gairebé impossible entre força i emoció. La pianista georgiana Khatia Buniatishvili és jove, té mans de seda amb dits de ferro i, havent demostrat bons resultats a les seves lectures de Chopin, Txaikovski o el Liszt menys laberíntic, ara vol anar més enllà amb una interpretació de força i rigor. La seva lectura de Rakhmàninov és elegant i airosa, de vegades fa fins i tot saltirons, però en conjunt es beneficia d’una mesura justa del vigor, que no sempre es tradueix en velocitat. Buniatishvili sap ser lírica en els adagios, i resol amb decisió els finals contundents. Ens recorda com tocava un altre exsoviètic mediàtic i amb carisma, Vladimir Ashkenazy: segurament hi ha enregistraments més brillants, però aquest és ideal per enamorar-se de Rakhmàninov per primera vegada.

]]> Si bé no ha parat quiet aquests últims anys (col·laboracions amb altres artistes, activisme polític, editor de llibres), feia gairebé una dècada que Jarvis Cocker no entregava un disc en solitari. Un hiat que ara es trenca amb un projecte molt especial. I és que Room 29 és un treball dedicat a una de les habitacions més famoses del Chateau Marmont, una mítica residència de celebritats situada a Los Angeles amb un munt d’anècdotes curioses i llegendes negres darrere les parets (allà hi va morir de sobredosi John Belushi). Cocker, que va residir-hi una temporada, va recopilar històries reals de l’hotel amb l’ajuda del músic i pianista Chilly Gonzales per donar forma a un àlbum d’aires teatrals, fantasmagòric i intimista, en què la capacitat com a intèrpret del cantant britànic brilla com mai. Room 29 és un relat somiat sobre el tempus fugit i les il·lusions perdudes. Un regne mental on la decadència, l’humor, la malenconia i el vell Hollywood de Howard Hughes es donen la mà.

]]> Qui ens havia de dir als fans del pop britànic que, dinou anys després, Gorillaz, la banda virtual d’animació creada pel cantant Damon Albarn i el dibuixant Jamie Hewlett, continuaria publicant discos, mentre que Blur (el grup d’Albarn) desapareixia i tornaria a aparèixer pels festivals com una old hits band qualsevol. El cridaner cantant de Song 2 i el dibuixant de Tank Girl han publicat cinc discos i diversos recopilatoris disfressats com els personatges 2D Noodle, Murdoc i Russel Hobbs, i en els seus directes hi ha participat gent com Mick Jones i Paul Simonon (The Clash), Simon Tong (The Verve) o Mike Smith (Limp Bizkit). A Humanz Grace JonesCharger,Benjamin ClementineHallelujah money al contrari que en els anteriors treballs de Gorillaz, el disc guanya en intensitat quan Damon Albarn es converteix en 2D i rebaixa el nivell de festa, com a Andromeda o a la preciosa Busted and blue, un dels temes més agredolços que han sorgit mai de la ploma de qui encara és una de les cares més reconegudes del britpop.

]]> Quan els italians Carmine Conte i Matteo Milleri, més coneguts com a Tale Of Us, van anunciar que el seu primer treball de llarga durada es publicaria al 2017 en la immortal discogràfica de música clàssica Deutsche Grammophon, molts fans del techno minimalista dels fundadors del segell Afterlife es van posar les mans al cap. Els italians no són el primers artistes de música electrònica que han passat pel prestigiós segell, on ha gravat gent com Jóhann Jóhannsson, Max Richter i Francesco Tristano, però sí que són els primers amb un desconegut vessant neoclàssic. Després d’alguns EP bastant ballables per a M-nus, Visionquest o R&S, Tale Of Us aposten per un estil més cinemàtic, ple de composicions fosques, alguns bombollejos còsmics, l’ús del piano com a complement més orgànic i una densitat ambiental considerablement angoixant. Endless va agafant to muscular en les seves últimes cançons, més barroques i fosques que la resta, fins a convertir-se en el que podria ser un dels discos de música electrònica de l’any.

]]> Al productor i DJ de Barcelona Oriol Riverola, que ha firmat els seus treballs com a d.a.r.y.l o com a John Talabot, li agrada més crear en companyia que en solitari. Al seu LP de debut, ƒin (2012), ja comptava amb les veus de Pional, amb el qual ja ha gravat dos discos com a Lost Scripts. A més, també tenim el seu projecte Quentin al costat de Marc Piñol; The Requesters, amb Alex Ferrer; Tempel Rytmik, al costat d'Alexander Berg, o Talaboman, amb el suec Axel Boman. Després de només un dotze polzades el 2014 com a Talaboman, The night land es converteix en el segon disc llarg de Riverola, cinc anys després del seu primer LP com a John Talabot. És un treball que continua amb la tradició house minimalista de Talabot, però s'acosta al so tribal llatí de productors com Mauricio Rebolledo. Tan poc ballable com ƒin, el disc de Talabot i Boman conté temes molt selvàtics com Samsa, Six million ways o l'àcid The ghosts hood; encara que, sincerament, es troba a faltar el toc Talabot dels primers maxis. Evolució.

]]> Des del 1993, amb el notable Songs of faith and devotion, Depeche Mode sembla que tingui un pla mestre: publicar un àlbum cada quatre anys i sortir de gira fins que el cos aguanti. Una vegada superades les addiccions (sobretot les de Dave Gahan) a finals del noranta, la banda de pop-rock electrònic en actiu més gran del planeta ha desgranat una sèrie de discos que si bé es queden una mica lluny de les seves millors obres (Black celebration o Music for the masses), sí que mantenen el tipus amb dignitat. Ara bé, en el cas concret de Spirit la cosa va una mica més enllà. I és que el canvi de productor ha sigut clau per rejovenir el so i entregar el que potser és el seu millor treball en unes quantes temporades. La mà de James Ford (membre de Simian Mobile Disco i col·laborador d’Arctic Monkeys i Florence and the Machine) com a modelador de cançons es fa notar en un disc clarament polític en què els anglesos s’atreveixen a descriure el període obscur i reaccionari en el qual estem vivint ara mateix a les demolidores Going backwards i Where’s the revolution.

]]> Stephin Merritt es va buidar l'any 1999 a 69 love songs. I després de coronar un dels grans cims del pop modern, va perdre ambició, energies i, fins i tot, potser, interès a continuar fent cançons pop. Tot i així, des de l’any 2000 ho ha anat dissimulant molt bé amb llançaments sempre dignes però lluny del furor creatiu a què ens tenia acostumats. Sempre utilitzava una excusa formal (ara un disc on totes les cançons comencen per I, ara un amb distorsió, ara un acústic...) com a handicap i fil conductor que, en el fons, delatava el seu avorriment (com un tenista dretà que decideix competir amb l’esquerra després de guanyar-ho tot). També ho fa ara amb aquest quíntuple CD-vinil. Però aquest cop la gàbia autoimposada arriba més al moll de l’os: cinquanta cançons, una per any, per retratar les cinc dècades de vida que ha complert. Així que, aquesta vegada, l’exercici d’estil l’obliga a la implicació personal. Un autoretrat desbordant, sorneguer, fantasiós i hipervariat (només faltaria, amb tantes cançons) que hauria de ser festa grossa per a qualsevol amant del pop.

]]> L’any 1991 Hakim Bey escrivia Temporary autonomous zone, un assaig que va sacsejar l’anarquisme postmodern. El text fugia de la utopia i concretava, a partir dels espais quotidians, l’atac al sistema des del sistema. Com trobar aquests espais? Movent-nos. Aquesta és l’estratègia de Los Planetas en el seu novè disc; després de dues obres lligades a un univers propi de flamenc-rock (del qual començaven a ser els únics habitants), el grup canvia de registre sense perdre l’accent. Els aires del sud només acaronen unes cançons més lligades al rock dels noranta. Polític i desendreçat, Zona temporalmente autónoma té a la recambra la fórmula dels millors àlbums de Los Planetas: pop fugaç (Itjihad); cançons al·lucinades (La gitana); i, sobretot, un tema dens i hipnòtic de l’estil de La copa de Europa: Islamabad. La pista de set minuts és un himne intergeneracional –revisió de Ready pa morir de Yung Beef– que engreixa la llegenda dels granadins... Islamabad és una autèntica zona temporalment autònoma.

]]> Al Japó una disfressa pot assolir una connotació alliberadora i permetre a una persona aixecar una rebel·lió privada contra el rol que li imposa la convenció social. I és justament des de l'acció transformista com millor s'entén l'extravagància de Necronomidol: una girl band que habita els marges del J-pop i que desarma la pressió de la maquinària d'ídols estereotipats a través del black metal, l'electrònica darkwave i un imaginari estètic que busca la complicitat de dibuixants ero guro com Shintaro Kago o Suehiro Maruo. Nemesis, el seu LP de debut (que el segell francès Specific Recordings ha editat en vinil a Europa), recull i refà el gruix d'un repertori previ que sona menys monolític que el de les seves col·legues Babymetal, referent ineludible en l'art de fer kawaii el heavy. Per molt eixordador que espetegui el blast beat de la percussió, aquí és la veu la que actua com a guia i imposa el caràcter pop, descaradament infecciós en peces com Skulls in the stars, Puella Tenebrarum i Sarnath.

]]> Dos discos en una setmana: primer va arribar FUTURE; i uns dies després, aquest HNDRXX. Tots dos, número 1 del Billboard de forma consecutiva. I la sensació que la gana creativa del raper Future no s’esgota ni s’atura: ja són sis àlbums oficials en menys de cinc anys, i això que no compto les mixtapes. Un ritme de treball extenuant que no afecta la seva capacitat per facturar hits rodons, tot el contrari: a HNDRXX hi ha, com a mínim, mitja dotzena de singles. Som davant dos exemples molt il·lustratius i contundents del hip-hop que ara mateix domina el mercat nord-americà: aquell que, com el de Drake o Chance the Rapper, sacrifica la idea de publicar discos rodons, concloents i perfectes en benefici d’un relat continuat, impulsiu i competitiu que mai s’atura ni descansa. Tan ple d’imperfeccions i minuts de davallada com de hits aclaparadors, HNDRXX és el nou i fidel testimoni d’una borratxera creativa que ara per ara no sembla tenir cap límit.

]]> Les bandes que porten la flama i el relleu del pop i rock clàssics fa temps que van desaparèixer de les llistes d’èxits. De fet, les que millor ho fan, més enllà del simple revival, són gairebé sempre en territori independent, cosa que assegura la seva llibertat creativa. Aquest és el cas de Foxygen, un projecte liderat per Jonathan Rado i Sam France enamorat dels setanta de Todd Rundgren, Marc Bolan, el primer Elton John i el country rock de Gram Parsons (molta atenció amb la meravellosa On Lankershim). El grup californià no copia, sinó que proposa una continuació natural del llegat dels seus herois musicals. A Hang, el millor disc de la seva carrera, cada cançó és un món, barroc i colorista, on tot és possible: la tornada glam d’Avalon, l’interval òpera rock d’America, o l’èpica lluminosa de Rise up. Rado i France són uns nous romàntics, i aquí canten a l’amor (el hit Follow the leader), al Hollywood clàssic (Avalon) i als personatges de novel·la (Mrs. Adams).

]]> Gairebé deu anys de carrera, vuit discos i ni una relliscada. Ha sobreviscut al hype que va suposar Supercrepus (2008) construint una carrera sòlida fonamentada en un cançoner sense fissures. I ha sigut capaç de crear una mitologia pròpia, aliena a modes, d’un lirisme brut, divertit i tel·lúric, que es basa formalment en una aproximació polièdrica a l’electrònica DIY. Joe Crepúsculo és un artista antediluvià que fagocita tots els pals de la música popular (passats, presents i futurs), per després passar-los pel seu sedàs macarra. Cosa que a Disco duro brilla de forma especial, ja que es tracta d’un treball mestís, obscur i suburbial. Només cal escoltar la barreja entre Crystal Castles i Gipsy Kings que proposa Un demonio con piel de cordero (la cançó més visceral que ha escrit mai el català); el trap d’autor de Familia y cigarros; l’Italo dance de Música para adultos; o Esto es lo que hay, relectura lliure i narcòtica del (I'm Not Your) steppin' stone de Paul Revere & the Raiders.

]]> Fa unes setmanes, un ja exdirectiu del Barça va dir que Messi no seria tan bo sense Iniesta o Neymar al seu costat. Aquest senyor va ser fulminat, ipso facto, del seu càrrec, però l'exemple serveix per parlar de Guided by Voices, una de les millors bandes d'indie rock de tots els temps. És evident que Robert Pollard és un artista privilegiat dotat amb un talent mastodòntic, però res hauria sigut el mateix sense l'associació amb el seu subaltern: Tobin Sprout. No és tan prolífic com Pollard, tot just presenta el seu sisè àlbum, el primer en set anys, però el de Michigan demostra per què la marca Guided by Voices és un valor segur. Només cal escoltar el primer tema -Future boy today / Man of tomorrow- per desxifrar que el que et trobaràs a The Universe and me és tan meravellós com qualsevol dels innumerables discos del seu grup. Aquesta vegada les balades fulminants, moltes a piano -The universe and me, Manifest street, When I was a boy-, predominen sobre els mitjos temps -I fall you fall- i els artefactes de detonació ràpida -Just one kid (takes on the world), A walk across the human bridge-. Brillant i emocionant de principi a fi.

]]> Mica Levi és una petita deessa de l’underground britànic que, tant en solitari com al capdavant de Micachu and The Shapes, ofereix discos excel·lents que eviten les convencions: música experimental que barreja beats amb instrumentació clàssica. Fa tres anys, Levi va trobar un nou àmbit per expressar-se: el cinema. Jonathan Glazer la va fitxar per compondre la inquietant partitura del film de terror i ciència-ficció Under the skin, i l’anglesa la va fer seva. Esperonada per la bona experiència, ara s’atreveix amb una segona pel·lícula en una aproximació clàssica però igual de personal i suggeridora. La banda sonora de Jackie, la cinta sobre la viuda de John F. Kennedy i els dies angoixants que va viure després del magnicidi, aposta per una secció de cordes preeminent i per l’ús dels metalls i els teclats per mostrar l’ansietat de la protagonista. Temes com Lee Harvey Oswald o Walk to the Capitol no només capten a la perfecció el to tenebrós de la història, sinó que també tenen vida pròpia fora de la pantalla

]]> El texà Matthew Dear és una de les figures més importants de la música electrònica de ball del segle XXI gràcies als seus complexos treballs a mig camí entre el techno experimental, el pop i la diversió disco-house. Un artista imparable que també podem redescobrir amb els seus discos com a Audion, False o Jabberjaw. Encara que ja havia enregistrat recopilatoris de DJ mix com a Audion -Fabric 27 (2006)- i l'interessant Body language (2008), aquest DJ-Kicks ens presenta l'últim Matthew Dear als plats, un discjòquei mutant i juganer a qui li agrada descobrir-nos coses i sons, a mig camí entre el techno i l’àcid més funky. Rescatant molt material propi, però també punxant hits de gent com Kreon, Doc Daneeka, ItaloJohnson, Alex & Digby (l'intens i vuitanter Harmonitalk de Gary Sloan & Cloni), Dear ens lliura un DJ mix directament fabricat per ballar, encara que comenci amb un tema neoclàssic de Nils Frahm. El tram final amb tres temes d'Audion seguits és dels que deixen la pista de ball tremolant i xopa de suor.

]]> El debut en disc de la jove cantaora catalana apareix envoltat d'una expectació considerable. D'una banda, hi ha l'entusiasme dels que l'han vist cantar en directe; de l'altra, el hype creat arran de les seves col·laboracions amb el raper C. Tangana -Llámame más tarde, amb més de tres milions de visualitzacions, i Antes de morirme, amb gairebé nou milions-. Però Los Ángeles és molt lluny de l'estètica del trap o l'R&B i en canvi abraça el flamenc més despullat amb una operació arriscada: partir del cante anterior a Camarón però a la vegada acompanyar-se de la guitarra de Raül Fernandez Refree, un guitarrista que no és de flamenc i està molt avesat a l'experimentació. Una mena de doble salt mortal, doncs, que reivindica un cant primitiu (Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Manuel Vallejo...) i el porta a nous terrenys sense trair-lo. Al contrari, les cançons sobre la mort que configuren el disc transmeten emoció amb una puresa tan visceral que sembla viscuda.

]]>