En un moment d’El sol del futuro, un arrogant director de films d’acció està a punt de rodar una escena on el seu protagonista és executat. De sobte, el Giovanni, el més recent alter ego de Nanni Moretti, interromp el rodatge per intentar explicar a l’equip la banalitat amb què estan tractant la violència. Malgrat la seva insistència, ningú li fa cas, i el Giovanni acaba marxant mentre, al fons del pla, es consuma l’assassinat gratuït i tothom celebra la fi del rodatge. No és el primer cop que el firmant de L’habitació del fill fa servir les seves pel·lícules com a altaveu per expressar el disgust amb certes modes i derives de l’audiovisual, però mai havia plasmat de manera tan gràfica i resignada la distància que el separa del cinema actual. És en aquesta presa de consciència on trobem la clau d’un film que se’ns presenta com el retorn de Moretti a la metaficció que el va fer cèlebre als vuitanta i noranta. Una operació que, malgrat les autocites (veiem el cineasta tapant-se amb la mateixa manta que feia servir a Sogni d’oro, i el cartell del film actualitza el de Caro diario), no resulta nostàlgica.

De l’entrevista del crític de música contemporània Albert Mallofré (Vilanova i la Geltrú, 1926 - Barcelona, 2017) publicada a La Vanguardia (26-IX-1985). Era una de les primeres visites a Barcelona de Franco Battiato (Riposto, Sicília, 1945 - Milo, Sicília, 2021), cantautor, músic i director de cinema que va morir el dimarts 18 de maig.