No és un concepte nou, el d’egohistòria. El va formular Pierre Nora el 1987, anticipant-se als temps. Però és al segle XXI quan ha agafat embranzida. Si des de Tucídides el mètode clàssic es fonamentava en la tercera persona, l’aproximació asèptica, la recerca de l’objectivitat i el fet de guardar les distàncies narratives, ara està deixant pas a relats en primera persona, subjectius i emocionals: els historiadors passen a ser protagonistes, expliquen anècdotes i dubtes sobre la seva investigació com si fossin detectius, mostren les implicacions personals i quasi simbiòtiques amb l’objecte d’estudi, anoten els lligams familiars, mesclen memòria (records) amb història (basada en fonts factuals) i busquen la connexió d’estil, literària, amb el lector. Abans l’historiador s’esborrava (per esdevenir un narrador-déu); ara s’exhibeix (i esdevé un juganer déu terrenal). En paral·lel, des de la literatura, els novel·listes cada cop més fan no-ficció literària a partir de fets reals, històrics: només cal pensar, en el nostre entorn, en Javier Cercas. De cop, doncs, tenim el Narcís historiador i el Narcís novel·lista. I després hi ha el periodisme, que s’emmiralla i alhora influeix tant en la història com en la literatura: també el periodisme és cada cop més emocional, més en primera persona, més subjectiu. Menys objectiu?