Anier (reina, escrit al revés) és el nom artístic de Mel·lina Altés (Barcelona, 1998). Amb només 17 anys va saltar a la fama cantant rap i hip-hop. Va penjar el primer tema a YouTube el 2015, i el 2017 ja era coneguda a la comunitat hip-hop amb temes com Where, Fuego a tregua o Carnaza, amb diversos milions de reproduccions.

Diuen que les casualitats només existeixen si les busques. Lhanze (Iván Fernández Iglesias de nom real) fa pràcticament vint anys que és un dels productors de hip-hop més reconeguts de Lleida. A través de la seva web, en què penja les bases de rap que compon, ven cançons instrumentals que van a parar a cantants de tot el món. És una feina fosca i creativa, però també solitària, que aquesta setmana ha sortit a la llum: el seu últim client és Snoop Dogg, una llegenda indiscutible del rap a escala planetària.

Un dels rapers més importants del tombant del segle XX al XXI ha mort aquest divendres en un hospital de White Plains, a Nova York. DMX era un nom clau de la història moderna del hip-hop, una llegenda que va arribar al número 1 de les llistes amb els seus quatre primers discos. L'altra cara del seu èxit i el seu talent líric va ser un llarg historial de problemes amb la llei, amb detencions per frau, per conduir sota els efectes de l'alcohol i sense carnet i per possessió d'armes i drogues. Earl Simmons, que era el nom real d'aquest raper, va passar per la presó el 2008 després de declarar-se culpable per crueltat animal, possessió de drogues i robatori.

Per què dues advocades han acabat sent les reines del hip-hop de Moçambic? Iveth Mafundza i Dama do Bling parlen sobre la situació de les dones al seu Moçambic natal i gairebé sembla que rapegin. “Som de la generació d’artistes que van voler donar suport a la llei contra la violència domèstica” que el Parlament de Maputo va debatre i aprovar el 2004, respon Mafundza, el nom artístic d’Ivete Marlene Rosária Mafundza, que després de més d’una dècada d’exitosa carrera musical encara s’ha de sentir dir com gosa pujar dalt d’un escenari, vestida i pintada per a l’ocasió, per cantar contra el masclisme imperant al país africà. A totes dues la inquietud de la música els va néixer en la postadolescència, gairebé al mateix temps que decidien estudiar dret.

L’Alba enfila el passadís de l’institut i alguns professors la miren com si fos una alumna que va perduda buscant la seva classe. Al fons, a l’esquerra, hi ha la porta de l’aula, però encara que es confongui amb la resta d’adolescents que hi estudien no ha vingut per seure darrere el pupitre. L’Alba obre la porta i els alumnes s’asseuen. L’Alba és la Bittah i és aquí per fer un taller de rima, un taller de rap.

Entres a YouTube i mires Switch, l’últim vídeo d’una de les promeses més brillants del trap estatal. Hi veus tres joves jugant una partida d’algun videojoc que no coneixem. A la taula hi ha una gerra d’aigua i restes de menjar ràpid. Quan es va gravar devia fer calor perquè tenen un ventilador encès al costat i s’empenyen mútuament una mica per despistar-se i guanyar la partida. Un d’ells està fumant, la resta no. Podrien ser tres adolescents qualssevol en una casa sense pares, però són Damed Squad, el trio de l’Ametlla del Vallès que sembla destinat a canviar el panorama amb produccions calidoscòpiques i bonhomia teen. El productor és Enry-K i les veus les posen Lil Moss -d’origen marroquí, que canta en castellà i en francès- i Mishii -d’origen japonès, que canta en anglès-, i no són gens com et podries imaginar.

D e la publicació de 4:44 (2017), el nou disc de Jay-Z, se’n poden treure unes quantes conclusions. La primera, que el hip-hop es fa gran i, amb ell, també alguns dels seus mites, i que el contrast generacional entre aficionats i artistes cada cop és més explícit i notori. La segona, que el raper novaiorquès ha sabut redimensionar-se creativament amb un to madur, confessional i familiar que xoca de manera abrupta i violenta amb la joie de vivre permanent dels seus competidors més joves. I tercera: que el rap mai havia estat tan a prop de la premsa rosa, del safareig i de Sálvame com ara.

El raper mallorquí Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, s’ha convertit en un símbol de la lluita per la llibertat d’expressió. El de sa Pobla ha sigut condemnat a tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons; allà on els altres hi veuen metàfores, el jutge hi veu injúries a la Corona, un delicte d’amenaces i enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes. I no és un cas aïllat en l’Espanya del segle XXI. És per això que diversos músics i entitats han decidit dir prou i aixecar la veu organitzant el concert gratuït #NoCallarem. Serà aquest diumenge, 21 de maig, al Parc Gran Sol de Badalona, on de les onze del matí fins a les deu de la nit actuaran grups i artistes com Txarango, Albert Pla, Mishima, Fermin Muguruza, Seward, Che Sudaka, Za!, Maria Arnal i Marcel Bagés... Una gran mobilització que pretén cridar l’atenció sobre la persecució que estan patint determinats artistes, tuitaires, humoristes, etc., però que també vol recaptar fons per ajudar-los a fer front a les despeses judicials a través del compte obert a la plataforma Goteo

“Imagina't un buit. / Una foscor immòbil i infinita. / Pau. / O l'absència de terror, almenys”. Així comença el nou treball de Kate Tempest, en un racó de la nostra galàxia. Combinant les paraules de manera extremadament visual i vívida, ens fa viatjar per l'espai i ens acostem al sol -el nostre sol- i veiem els planetes dansant al seu voltant. I la Terra, la nostra terra. Però aquest zoom al·lucinant -imaginem que anem a cavall d'un cometa- no acaba aquí. Ens acostem vertiginosament al nostre món. “Visions calidoscòpiques. / Els colors com drogues a la panxa, remenant-se”. Les paraules agafen velocitat a mesura que ens acostem a la superfície, gairebé ens maregen. On aterrem? És una ciutat, “diguem-ne Londres”.

Kase.O és el raper preferit del teu raper preferit. Intocable, indiscutible, imparable, Javier Ibarra simbolitza el punt àlgid d’una generació i una manera de fer en perill d’extinció al hip-hop espanyol actual. De fet, ell ja és un dels pocs actius de la vella escola que encara tenen coses a dir i gent disposada a escoltar-los. Quan Kase.O parla, tots, especialment els seus competidors, paren l’orella: sobretot ara que per fi té al carrer el seu primer disc totalment en solitari, l’esperadíssim, reflexiu i excitant 'El círculo'. Com si fos el MacGyver de la rima, l’artista saragossà necessita ben poc per armar un cristo i sortir de qualsevol parany: dóna-li un parell de paràmetres temàtics, tres o quatre paraules clau i un 'beat' amb essència del hip-hop dels 90 i et regalarà una exhibició de creativitat, intensitat i puresa no apta per a 'groupies' del 'trap'. MC de veritat en un món de rapers de mentida, Kase.O torna per posar les coses al seu lloc. Un consell: no intenteu fer-ho a casa.

"Al capvespre, durant l'estiu, el Bronx comença a brillar. Els pares s'asseuen a les cadires que els bars ubiquen a l'aire lliure, beuen cervesa o suc i gaudeixen de les converses en diversos idiomes que es trenen a les àmplies voreres. Els adolescents volten per les cantonades, alts, enfilats en bicicletes llampants. Els nois estrenen sabatilles noves i juguen a bàsquet a l'asfalt llis. La salsa, el dancehall i el hip-hop ressonen en l'aire. La música és refrescant, com l'aigua".

Com que aquesta matèria sembla que és de les que entraran segur a l'examen final, fem una mena d’assaig tipus test, però, compte, que les preguntes sobre aquest tema poden tenir trampa: quina és la gran aportació artística de Frank Ocean a la música dels últims deu anys?