Cada vegada que vull saber alguna cosa obro el Google, escric una paraula clau i apareix davant els meus ulls un allau d’informació, d’on només em cal escollir la que satisfà les meves necessitats. És tan fàcil i assequible que m’he acostumat a tenir tot el que vull saber al meu abast en un instant. Tanmateix, hi ha informació que no apareix a cap dispositiu electrònic. Hi ha dades que només podem obtenir desconnectant de tot i escoltant el nostre cos. Google mai ens podrà descriure amb precisió que és el que més li cal al nostre organisme en un moment concret. Tampoc ens pot orientar sobre els nostres principis vitals ni sobre els objectius que més desitgem assolir. Tenim tan integrat l’hàbit de recórrer al mòbil per saber qualsevol cosa que, a vegades, ens costa recordar-nos de consultar altres fonts que ens aporten una informació imprescindible.

Sempre caic en el mateix parany de l’autoexigència, em poso dificultats a mi mateixa perquè tinc la sensació que si no hi ha dolor, no hi ha guany (de l’anglès no pain, no gain). No és un pensament racional sinó més aviat una actitud inconscient. La sensació d’haver d’empènyer les coses perquè succeeixin, d’haver-se d’esforçar i sacrificar per merèixer alguna recompensa. Aquesta creença de rerefons fa que el meu comportament sigui de rigidesa, control i estrès. Em costa acceptar el flux natural de l’existència i formar-hi part amb harmonia, doncs hi ha quelcom dins meu que creu que si no hi ha una batalla, no hi ha mèrit. Que per ser algú, cal treballar dur. Que per estimar-me i estar en pau amb mi mateixa, he de fer coses espectaculars. Aquest grau d’exigència continu impedeix la lliure expressió de la meva identitat.

He descobert una cosa: el grau d’èxit que tenim depèn del nostre amor propi. Quant més capaços som d’estimar-nos incondicionalment, més confiats ens sentim per desenvolupar el nostre potencial. És a dir, ens arrisquem més perquè tenim menys por al fracàs (no ens cal demostrar res a ningú) de manera que quants més riscos prenem, a més possibilitats de guanyar ens obrim. Per això, proposo que aquest 2022 ens dediquem a gaudir de qui som i confeccionem la nostra llista de propòsits d’acord amb les capacitats que tenim, els interessos que ens apassionen i la felicitat de la qual en som mereixedors. 

“Centrar-se i mantenir l’atenció en la pròpia respiració durant alguns minuts és una pràctica molt senzilla però ningú ha dit que sigui fàcil. La ment es distreu i va a la seva. Portar-la una vegada i una altra allà on tu vols, on vols que sigui realment, és un gran exercici. I això fa que al nostre cervell s’hi vagin creant connexions neuronals que, a poc a poc, hi deixaran traços que facilitaran mantenir aquesta focalització durant més temps”. És la clau del mindfulness, com explica el psicòleg Lorenzo Sánchez Ramos, una tècnica que se sol definir com atenció plena i conscient i que es pot considerar un camí per al desenvolupament i el cultiu de la interioritat.

Imagineu que us ofereixen il·limitats diners per poder viure en total sumptuositat. Quines intervencions faríeu a casa vostra? Obriríeu finestres per tal de tenir molta lluminositat? Pintaríeu les parets perquè es veiessin netes i resplendents? Compraríeu mobles elegants i estrenaríeu roba de llit del més delicada, fina i elegant? Potser posaríeu tovalloles suaus, flonges i boniques als lavabos. Ompliríeu les estances d’ufanosos rams de flors per omplir-les de colors. Els terres estarien immaculats i radiants. La il·luminació seria perfecta. Tot estaria al seu lloc i en ordre. A més, l’habitacle comptaria amb tot allò que més us agrada i us fa sentir bé: llibres, obres d’art, plantes, discos, una llar de foc, un sofà del més còmode, una catifa preciosa, etc. L’olor seria excel·lent i a l’ambient es respiraria un aroma d’allò més agradable. La temperatura també seria la ideal. Sempre hi hauria menjar deliciós disponible. La vostra roba seria la millor del mercat. Tindreu totes les joies que desitgéssiu. Segurament tindríeu sauna, jacuzzi, taula de ping pong i tots aquells aparells que us proporcionen plaer, diversió i benestar.

Ara que ve Nadal és molt comú fer cartes als Reis, demanar desitjos, formular nous propòsits,...és com si en aquesta època ens entestéssim en veure el got mig buit i la nostra atenció es dirigís vers tot allò que ens sembla que ens falta. Bé, doncs, la meva proposta és just el contrari: concebre aquestes festes com una oportunitat de celebrar tot allò que tenim. Deslligar el Nadal de la idea del luxe i el malbaratament i vincular-lo a la gratitud, l’amor i el gaudi. Al cap i a la fi, no cal tant per fruir, senzillament temps i la predisposició per fer-ho. Es tracta de girar la nostra atenció vers tots els motius que tenim per estar alegres. Pot semblar un absurd, però aquesta és una de les formes d’invocar la prosperitat, ja quan activem els circuits neuronals de la satisfacció, el nostre sistema cognitiu s’habitua a trobar i fomentar més motius per sentir-nos satisfets.

Últimament estic prenent consciència que molts dels conflictes (interns o amb altres persones) que tenim tenen l’origen en les nostres creences. Per exemple, si pensem que algú s’ha de comportar d’una manera determinada i no ho fa, ens enfadem perquè decep les nostres expectatives. Així, en el camí d’observació dels meus patrons de pensament, m’he adonat que de vegades em sento malament perquè penso que he actuat incorrectament i, automàticament, m’apunyalo amb un sentiment de culpabilitat. La qüestió és: qui i en base a què decideix què és incorrecte i què no? És a dir, ¿realment he avaluat la situació i he conclòs que el meu comportament ha estat inadequat o el sentiment de culpabilitat sorgeix de forma automàtica en resposta a un tipus de circumstàncies? Si tinc la creença que una bona mare no es cansa mai dels seus fills i un dia sento l’impuls d’obrir la porta de casa i anar-me’n per desconnectar, es posarà una mala consciència com un núvol negre sobre meu que m’ofegarà amb el seu pes. En aquest sentit, una creença que potser no he adoptat amb ple judici i coneixement està condicionant el meu estat emocional. El fet de trencar un esquema, que potser ni sé que regeix el meu sistema de conducta, fa que em castigui per no actuar com “penso” que hauria d’actuar.

De petits, molts de nosaltres, vam rebre el missatge erroni de que no estava bé mostrar les nostres emocions segons amb qui, a quin lloc, circumstància o ocasió. A la majoria se’ns ha reprimit i no se'ns ha permès donar veu al nostre món emocional i és així com aquest mal costum el venim arrossegant desde fa diverses generacions enrere i el seguim perpetúan amb els nostres fills. Aquesta és la principal raó per la qual vivim completament aliens i desconnectats de les nostres emocions i hem perdut la capacitat de connectar emocionalment els uns amb els altres.

Sempre he crescut convençuda que es podia ser espiritual o materialista. Que aquelles persones espirituals són les que viuen més al cel que a la Terra, creuen en la il·luminació, tenen fe i donen més importància a l’esperit que al cos. En canvi, els materialistes eren, segons el meu parer, aquells qui valoren més el tangible, no creuen en res que no sigui perceptible i estan enfocats bàsicament al món físic, sense tenir en compte el més enllà o altres experiències més místiques. Per posar un exemple, una monja l’hagués considerat espiritual mentre una top-model m’hagués semblat una persona més aviat materialista. No només tenia un pensament binari sinó que a més, després de classificar, tocava identificar-se amb un grup o un altre. De manera que era qüestió de fer el típic joc d’escollir: què és més important? L’esperit o la matèria? Així que el mètode per triar era jerarquitzar. El bo i el dolent. L’important i el superflu. Pensar i creure que una opció és millor que l’altra. Que un aspecte regula i té poder sobre l’altre. Que hi ha un amo i un esclau. La carn i l’esperit. La ment i el cos. Un que regna i l’altre que s’arrossega. 

Ser pare separat d'un nen de 4 anys està sent, sens dubte, un dels aprenentatges més gran de la meva vida. Un viatge que em porta directe al meu nen interior i al despertar de les meves ferides més profundes. Un salt quàntic cap a una gestió emocional més amorosa i respectuosa cap a mi i cap al meu fill.

Hi ha una cosa que valoro per sobre de tot: els principis i els valors. Sembla una cosa passada de moda, però si el codi ètic no regís la nostra existència, què en seria de nosaltres? Em sento irresistiblement atreta per les persones que són fidels als seus principis. Són persones amb una gran autoestima i magnetisme perquè, al cap i a la fi, respectar i ser fidel als nostres ideals és qüestió d’amor propi. Em respecto a mi mateixa quan poso per sobre de tot la meva visió enlloc de deixar-me endur per modes, pressions externes o costums acceptades.

Ahir, contemplant una espectacular posta de sol en què el cel estava entre taronjós, rosat i groc em vaig adonar que estem en continu moviment: asseguda sobre una roca vaig passar de veure l’esfera sencera del sol lluent a observar com anava desapareixent rere l’horitzó en un espai de temps ben reduït. La qual cosa em va fer pensar que el cel mai està igual quan el mirem perquè està immers en un fluir constant. La Terra varia a cada segon i el nostre organisme també. La sang no s’atura mai i els nostres òrgans estan en contínua activitat. És a dir, l’estaticisme no existeix. Mai les coses són fixes i inamovibles sinó que l’evolució es desplega a cada moment. 

A vegades sembla que la vida transcorre a gran velocitat. Els esdeveniments se solapen i la meva capacitat de gestionar-los es veu reduïda. Aleshores, tinc la sensació que contínuament m’equivoco. Em sento cansada i angoixada. Em falta energia perquè la meva atenció no es pot dirigir a tants assumptes oberts com tinc. Perdo el control i el caos s’imposa. És molt desagradable viure quotidianament enmig de l’amuntegament de tasques per resoldre. La insatisfacció és constant perquè mai podem estar orgullosos de la feina ben feta ja que sempre en queda de pendent.

Si l’anterior article girava al voltant de la radicalitat i la seva connotació natural, d’arrelament i força vital, aquest versa sobre la necessitat de ser valents. Valents en el sentit de creure en nosaltres i en la nostra inspiració. De seguir l’espurna que ens fa sentir vius i assolir els propòsits que ens realitzen. Hi ha una frase que em va sacsejar quan la vaig llegir: “La pregunta no és qui m’ho permetrà sinó qui pot aturar-me”; és de l’Ayn Rand i em va fer veure que si sempre esperem que els altres ens donin permís per fer allò que volem fer, potser no actuarem mai. No és qüestió d’esperar la benedicció externa sinó de creure prou en els nostres impulsos per seguir-los i fer allò que desitgem. Si algú ens atura, ja avaluarem què podem fer, però el més important és agafar embranzida i començar. Sembla un tòpic, però si no som els primers en apostar per nosaltres mateixos, poca ajuda ens vindrà de l’exterior.

I ho faig perquè el significat autèntic de la paraula radical descriu amb precisió el meu propòsit vital de connectar amb l’essència i ser coherent. Radical ve del llatí radix i significa relatiu a l’arrel. D’aquesta manera radical és aquell qui es centra en el fonamental i s’enfoca en actuar sobre la causa de les situacions per obtenir solucions. Ser radical implica atrevir-se a dur a terme les accions que contribueixen a desplegar una base sòlida que ens permet créixer. És enfonsar les nostres arrels en la profunditat de la terra, créixer interiorment en els aspectes que no són visibles ni populars, per esdevenir vigorosos i resplendir. 

Des de ben petita m’agrada observar les persones i els seus hàbits. Aquest estiu m’he delectat en veure com moltes persones del meu voltant es dedicaven a fer tot un grapat d’activitats del més sanes: jugar amb els seus fills, caminar, passar més temps amb les persones grans, cuinar, fer exercici, descansar, reciclar, estar en contacte amb l’entorn natural, reflexionar... en fi, actuar per passió i dur a terme les activitats diàries amb més consciència i connectades amb la nostra veritable raó de ser. Miro el meu poble que s’omple de gent que parla, gent relaxada, gent que porta un cistell de palla i va a comprar al mercat; famílies que assaboreixen els àpats plegats, gent que passa temps de qualitat interactuant. Persones que respiren tranquil·les, que gaudeixen dels petits moments, que es cuiden i realitzen les seves necessitats.

Viu entre boscos, a Òrrius, a prop de la muntanya, que és una de les seves passions. Té dos fills, l’Aran i la Neret, i és mestra d’infantil i primària. Anna Abelló és una persona entusiasta de mena, entoma els projectes motivada pel repte que suposen personalment i professionalment i per l’esforç que implica superar i avançar en un procés que sovint és ple d’alegries, aprenentatges i satisfacció. Però no tot.

Últimament quan miro les xarxes socials o busco algun vídeo a Youtube veig un allau de propostes amb l’eslògan “et canviarà la vida”: deu hàbits per transformar la teva vida, mira aquest vídeo i la teva vida canviarà, llegeix aquest llibre i no tornaràs a ser el mateix, aquestes idees transformaran la teva existència, ingereix aquest producte i seràs un altre ... ¿Tant horror i tanta desgràcia hi ha en la vida de les persones perquè els anuncis només ens proposin renunciar al que tenim per substituir-ho per una altra cosa que tampoc ens descriuen com és? Està tothom disposat a fer retirs, treballs, pocions, exercicis, estudis per deixar de ser com són i accedir a una altra realitat no definida? 

El llenguatge origina una manera de ser i d’estar en el món. La nostra actitud està relacionada amb la idea que tenim de l’existència. Per exemple, si pensem que la societat està en continua evolució i que cada cop anem assolint més avenços, tindrem fe en la humanitat i estarem convençuts que els nostres esforços serveixen per millorar com a espècie. Per tant, serem persones positives, confiades i amb esperança. En canvi, si la nostra visió del món consisteix en que la societat es dolenta, que tothom està corromput i que atempta en contra dels nostres interessos, viurem una existència plena de potencials enemics, en contínua actitud de defensa, sentint que el perill ens esguarda a qualsevol cantonada.